La primera novel·la en català sobre la guerra la va escriure una dona

Amb edició i introducció a cura de Montserrat Bacardí —autora de la biografia Maria Dolors Orriols, viure i escriure (Eumo, 2019)—, l’editorial Adesiara recupera El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols (Vic, 1914-Barcelona, 2008). L’escriptora, que pertany a la primera generació de novel·listes de la postguerra, va treballar aquest llibre entre 1950 i 1953, però no el va poder publicar fins al 1990. L’any 1959, però, la novel·la va merèixer el premi extraordinari Ramon Turró en els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, celebrats a París. Com bé apunta Bacardí, «com a dona i com a escriptora en una llengua perseguida, [Maria Dolors Orriols] va patir un doble exili interior. Però va lluitar, a contracorrent, per viure i escriure». La mateixa Orriols explicava així per què escrivia: «Tots intentem protegir-nos, i superar una situació darrera l’altra. Per a mi, les hores que he passat escrivint han estat el meu salvavides en la tempesta». La tempesta de la maleïda dictadura que l’autora va patir en primera persona i que va reflectir, entre altres motius temàtics, a El riu i els inconscients. 

La novel·la d’Orriols és una de les primeres novel·les en català que narrava l’experiència de la guerra i dels seus efectes devastadors —la postguerra i la dictadura— des del bàndol dels vençuts, des de la rereguarda, amb un català vivíssim i una actitud lògicament colpidora. Quan la llengua era prohibida, als anys quaranta, Orriols va escriure un gran nombre de dietaris, articles, relats i esbossos de novel·les. El seu estil destaca per la literaturització, des de l’anàlisi psicològica, dels pensaments i les emocions de l’ésser humà contínuament assetjat per la por de la vida furtiva i pel desig latent de llibertat. 

Malgrat que l’escenari on Orriols situa el seu relat és de fa quasi set dècades, el rerefons moral i social de daltabaix col·lectiu és ben bé el mateix que l’actual, però per causes diferents: «La humanitat sembla anar a les palpentes». El riu i els inconscients és una novel·la coral, realista i psicològica basada en personatges reals de l’època i en la seva «anècdota humana temporal», en mots d’Agustí Bartra. A partir del doble nivell de diàleg —el bàsic entre protagonistes i el metafòric entre el riu antropomòrfic i la col·lectivitat anònima—, coneixem els caràcters de les persones i mercès a la lírica del llenguatge d’Orriols respirem la llibertat d’un riu que, heraclitianament, no és mai el mateix i que, per a més inri, és el sorprenent narrador de la novel·la. La serenor del riu Gurri contrasta amb el triangle protagonista: els germans Miquel i Xandra i un amic seu, el Jordi (amant de Xandra). Després de l’accident que pateixen tots tres en un bosc osonenc, els dos germans s’han d’instal·lar a Barcelona: la guerra està a punt d’esclatar. Una encertada dedicatòria encapçala la novel·la i dona informació sobre la temàtica: «Memòria i homenatge a una generació frustrada». 

Amb l’arribada del conflicte bèl·lic, la tragèdia de tot un poble (representat per la ciutat de Barcelona), una tragèdia imposada des de fora, plana per les pàgines d’El riu i els inconscients. Els personatges han de començar a viure sempre alerta, sempre a la defensiva, perquè, com diu Bartra en una carta a Orriols on analitza la novel·la, «una realitat sòrdida i vexant els assetja: la d’un temps de menyspreu pels valors espirituals de l’home, de la fallida de l’ànima». Als tres joves que sortien de la infantesa als anys trenta, els acompanya la generació anterior: el matrimoni Roger i Anna Maria Mir, el metge Eduard Serra i el sacerdot Joan. Dos personatges de l’edat dels avis completen el retaule: l’oncle carlista Felip i el rodamon bolxevic Dimas. Tots pateixen les conseqüències de la guerra i tots, des d’un bàndol o altre, en són víctimes.

Dividida en dues parts, El riu i els inconscients remet a dos moments: el passat i el present. La primera part s’articula per mitjà dels records de Xandra, en un viatge amb cotxe de Vic a Barcelona, que la porten des de l’adolescència fins al 1939, amb petits salts endavant. La segona part comença quan ja han passat cinc anys del final de la guerra i continua en una indefinició temporal arran de la vastitud de la postguerra. Cada capítol d’aquesta part és dedicat a l’evolució d’un personatge —Roger, Miquel, Anna Maria, Xandra i Eduard— i a la seva visió dels altres i del context. 

La veu dels «inconscients» és contraposada a la del riu que parla tothora, abans i ara, de manera pausada, greu, divina. El riu té vida pròpia i en presenciem el curs des del naixement, a les entranyes del Montseny, fins a la seva extinció, en les aigües del Ter. El riu ens parla amb un ritme subterrani que es remunta en paraules per desvetllar consciències. Les seves aigües amaguen les tragèdies i els secrets: és la veu de l’imaginari col·lectiu, no el prosaic, sinó l’inconscient. Una característica comuna que es percep en tots els seus llibres són les plàstiques i acurades descripcions que en fa dels paisatges. I és que la natura, per a Orriols, sempre ha estat una font de regeneració o d’inspiració directa. 

I l’humanisme, la lluminositat poètica, el llenguatge ufanós al servei de la versemblança històrica i l’esperança de la narrativa de Maria Dolors Orriols s’imposaran sobre la crisi social, cultural i econòmica de la miserable postguerra catalana. El riu i els inconscients acaba resultant una deliciosa mirada futura sobre un món més plàcid i menys conflictiu.