La política local com a contrapoder

Enguany es compleixen 40 anys de les primeres eleccions municipals democràtiques després de la fi del franquisme. L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona vol aprofitar aquesta efemèride per subratllar la importància que van tenir per a la ciutat de Barcelona aquestes eleccions. També, què va suposar per al conjunt de la ciutadania la transició d’un règim dictatorial a un de democràtic. Dimecres, 27 de novembre s’ha inaugurat el XVI Congrés d’Història de Barcelona al Born CCM. Els actes duraran fins al 28 de novembre. Les jornades tracten el decenni 1973-1983, tot posant en valor el paper cabdal de la ciutadania en la regeneració democràtica.

El programa del XVI Congrés d’Història de Barcelona s’ha estructurat amb conferències, ponències compartides i taules rodones per tal d’abordar un període molt complex, que inclou els darrers anys de la dictadura i la complicada posada en marxa del sistema democràtic. Una transformació que va comportar un nou paradigma en l’àmbit local-municipal i, a la vegada, la lluita per a la recuperació de l’autogovern català.

Dins de la desena d’activitats, destaca la ponència compartida dedicada a la institució i el personal polític municipal titulada ‘La institució i el personal polític municipal’, a càrrec del doctor en història de la Universitat d’Almeria Rafael Quirosa i el catedràtic d’història de la Universitat Autònoma, Martí Marín.

Quirosa començava per recalcar que la democràcia es va conquerir i no es va atorgar. Segons ell, la Transició va fer d’Espanya una democràcia, però van quedar molts aspectes per resoldre. “No subscric que la Transició va ser modelica, però sí que ens ha portat cap a una democràcia plena”, assegurava davant d’una sala plena a vessar. Seguidament, Quirosa es remetia a les acaballes dels anys 70 per indicar que, durant les primeres experiències democràtiques a nivell local, existia una falta de legitimitat de les institucions locals i una carència generalitzada de recursos. 

Més tard, posava el focus en el moviment veïnal (el que segons ell va ser la clau de volta per fer de la democràcia una realitat). En aquest sentit, assenyalava que “sense aquest teixit associatiu el franquisme hauria perdurat més temps als ajuntaments d’arreu de l’Estat”. 

“Però, per què es va retardar el procés democràtic a nivell local?”, preguntava l’acadèmic andalús al conjunt de la sala. Després d’uns instants d’incertesa generalitzada, responia que existia una gran por entre els franquistes i la UCD que les esquerres guanyessin les eleccions municipals tal i com va passar en el 12 d’abril del 1931. 

No obstant això, el professor universitari recalcava que l’extensió de la democràcia a les institucions més properes a la ciutadania, no va depurar el franquisme per complet. A més, indicava que “els primers governs municipals van començar a fer política enlloc d’administrar com feien els gestors franquistes”. I acabava per assenyalar que “desgraciadament, amb l’arribada dels nous ajuntaments democràtics el moviment veïnal va perdre força. En canvi, la política local es va convertir en un contrapoder”.

Al seu torn, el professor d’història contemporània Martí Marín feia saber que l’estructura de poder de l’Ajuntament de Barcelona no va canviar durant el període de la Transició. I ho il·lustrava amb una diapositiva que detallava la composició del consistori franquista des de 1949. Concretament, quants treballadors de l’Ajuntament de Barcelona tenien carnet de FET-JONS. “Tenies més punts d’entrar a treballar a l’Ajuntament si tenies el carnet de la Falange. Val a dir que tenir-lo era un acte de voluntat política”.

Seguidament, ressaltava que “el nombre de falangistes d’abans de la guerra va ser el que més va trigar a desparèixer”. El que no hi va haver va ser cap tipus de diferència en el criteri de selecció. Tot es resumia en la fidelitat al ‘movimiento’. Tot plegat, ho rematava amb l’explicació que en 1976 s’haurien hagut de celebrar eleccions i no es van produir. 

Amb tot, lamentava que durant l’establiment dels primers ajuntaments democràtics “no hi va haver cap mena de voluntat de reconciliació amb les víctimes de la Guerra Civil”. 

I posava punt final, tot recordant que el primer equip de govern de la ciutat de Barcelona elegit democràticament va haver d’eixugar deutes malgrat no tenir liquiditat. També, desmuntar l’engranatge franquista. “De l’any 1979 al 1983 es van fer realitat la major part de projectes. D’altra banda, les festes majors de 1979, 1980, 1981 es fan amb una alegria que va permetre guanyar el carrer”. 

El dijous 28, en la taula rodona ‘La batalla des de baix’ s’aprofundirà en la memòria i les experiències de les lluites veïnals en el període 1973-1983, “dels de baix” i “des de baix”: veïns, ciutadans, periodistes que els van donar l’oportunitat de fer arribar la seva lluita al conjunt de la ciutadania; les lluites d’aquells anys de transicions, des de recuperar edificis històrics fins a obrir espais de lleure; d’exigir clavegueres a protestar per la manca d’escoles. Participarà la periodista Maria Favà, el president de la FAVB, Carles Prieto, una membre de l’Associació de Veïns de Sant Antoni, Eva Fernández i un membre de l’Arxiu Històric de la Mina i Camp de la Bota, Josep M. Monferrer. Modera la taula l’especialista en gestió cultural, Toni Puig.