La persona que no havies de ser

Les reunions d’antics alumnes solen ser nostàlgiques, divertides o incòmodes. O tot a la vegada. Les mateixes anècdotes i les mateixes bromes ressonen com vells vinils ratllats i és curiós com cadascú torna a agafar el rol que tenia dins el grup i s’acaben reproduint els tòpics. El graciós, el popular, la tímida. Tant se val que hagin passat trenta-cinc anys, quan creuis la primera mirada amb qui t’ho va fer passar malament tornaràs a sentir aquella cosa a l’estómac. I tornaràs a dissimular. 

El llapis vermell comença amb un sopar d’antics alumnes d’un internat catòlic i reprodueix tots els tòpics que tant hem vist a la literatura i al cinema. En Lluís Molins, el protagonista de la novel·la, assisteix a la trobada convertit en un escriptor d’èxit i amb un llapis vermell a la butxaca. S’estimaria més dur-hi una pistola. Davant seu s’hi asseu en Miquel Prats amb el mateix somriure maliciós que quan feia primer de BUP i que tant li va amargar l’existència. El putu amo i la sardina, ara amb cinquanta anys, cara a cara una altra vegada, disposats a compartir un àpat memorialístic. El plat està servit.

«Mai no t’has preguntat en quin moment vas començar a convertir-te en la persona que no havies de ser?». Per en Lluís Molins va ser aquell primer de BUP a un internat religiós de la Catalunya profunda dels anys vuitanta. Una època en què encara no es coneixia la paraula bullying i cadascú sobrevivia als assetjaments a base de callar, mirar de passar de puntetes i anar posant capes de catifes damunt la merda. La crueltat d’un entorn masculí adolescent havia d’assumir-se com si fos l’única realitat possible. Els sobrenoms de guerra, les bromes de mal gust, fins i tot els abusos. «Perquè la vida era així, si abusaven d’un, cadascun dels altres se’n deslliurava». Si a això li sumem l’entorn asfixiant, malaltís i també abusador de l’ensenyament catòlic on «el tuf de bròquil bullit que s’escapava de la cuina en realitat sortia de sota les rajoles i les sotanes», la combinació és explosiva.

Oriol Molas retrata el dia a dia a l’internat amb versemblança. Les tensions i humiliacions a l’aula, les confidències “particulars” dels capellans amb alguns interns, les sospites de les raons dels escollits per fer d’escolans i llegir les lectures… «Penses en nenes?» els pregunta el senyor bisbe durant les visites privades a la seva cambra. Fins i tot hi ha un mossèn a qui els interns han batejat com «en Mans». Aquest és el dia a dia, la normalitat d’un grup d’adolescents que, com tots els adolescents, són éssers extremadament fràgils. Un engranatge d’abusadors i abusats, còmplices, secrets i silencis tapats rere els daurats brillants de l’església. I uns pares encegats i convençuts que donen una educació privilegiada als seus fills. Així és com transcorren els cinquanta mesos i un dia a l’infern d’en Lluís Molins.

Narrada en segona persona, El llapis vermell juga al desdoblament del jo. El narrador jutja, desafia i increpa el protagonista, i a la vegada s’hi assimila. Com si la part del jo que li va ser negada després del trauma prengués la paraula i volgués posar remei a tota una vida sotmesa a la ira i la rancúnia. El recurs aporta fluïdesa i escurça les distàncies amb el lector. Però a mesura que avança la lectura, el tòpic acaba imposant-se i el relat es queda a mig camí entre la novel·la d’internat, la de retrobament i la de venjança, sense acabar de ser ni una cosa ni l’altra. Tanmateix, el llibre eixampla la nostra memòria històrica i actua com a denúncia social d’unes dinàmiques execrables que han estat sistèmiques durant massa temps.