La novel·la negra europea: nòrdics contra mediterranis

L’escriptor Sebastià Bennassar imparteix a la Universitat Pompeu Fabra un curs d’estiu, titulat “Nòrdics contra Mediterranis, la novel·la negra contemporània a Europa”, de l’1 al 5 de setembre. Bennassar constata en aquest article la forta politització de la novel·la negra europea contemporània, que s’ha convertit en un refugi per als escriptors d’esquerres.

La novel·la negra, el gènere literari més llegit arreu del món, s’ha associat de forma tradicional a un país: els Estats Units d’Amèrica. I és cert, a l’època de la Gran Depressió és quan comença a prendre forma aquesta literatura. De fet, el 1929 és quan es publica al pulp Black Masck la novel·la Collita Roja, de Dashiell Hammett, considerada de forma unànime la primera del gènere.

Però a Europa la novel·la negra també ha tingut conradors molt notables i característiques pròpies, i avui per avui és aquí on han sorgit alguns dels escriptors més prestigiosos i més seguits i llegits. I és clar, també hi ha les velles polèmiques, com les que enfronten els lectors dels escriptors nòrdics (sobretot arran de la invasió a les nostres llibreries de títols que busquen repetir l’èxit de Stieg Larsson) amb els lectors dels escriptors mediterranis.

És certa aquesta dicotomia o la novel·la negra europea presenta en general trets en comú que la poden diferenciar de la novel·la que es fa als Estats Units? Al meu entendre hi ha un aspecte molt interessant que és la forta politització de la novel·la contemporània europea, tot i que cada realitat nacional presenta trets propis. Però en general la novel·la negra a Europa, especialment des dels anys setanta cap endavant, ha estat un gran refugi per als escriptors d’esquerres.

Els primer responsable d’aquest gir vers el compromís social va ser Leonardo Sciascia (1921-1989), que va descriure a la perfecció la manera en com la màfia contaminava la vida diària a Sicília. Però en els anys setanta hi va haver tot un seguit d’escriptors francesos que varen crear el néo-polar, una novel·lística negra que qüestionava obertament el gaullisme i el neo-gaullisme des d’una posició molt violenta i que entroncava amb l’extrema esquerra. Destaquen noms com els de Didier Daeninckx i sobretot el de Jean Patrick Manchette i Thierry Jonquet. D’alguna manera, el qüestionament sobre la història pròpia i la necessitat de plasmar la veritat és el que comporta que un escriptor com Manolo Vázquez Montalbán inici la seva sèrie dedicada al detectiu Carvalho, que com a mínim en els orígens és un retrat molt lúcid i perfecte de les mentides de la Transició Espanyola. Un exemple que compta amb precedents a casa nostra i en la nostra llengua: des de Maria Aurèlia Capmany fins a Manuel de Pedrolo o Jaume Fuster.

I si al Sud d’Europa el desencís ha anat lligat als sistemes polítics viscuts (per exemple serà un dels aspectes que marquen la vida del comissari Costas Jaritos, creat per Petros Markaris, on la dictadura dels coronels grega hi apareix en alguns moments), la socialdemocràcia també té els seus detractors des de l’esquerra: Maj Sjöwall i Per Wahlöö des dels anys seixanta cap endavant també van criticar molt durament el seu país des de postures molt compromeses amb l’extrema esquerra i a través del personatge de Martin Beck.

A Alemanya el tema de la memòria ha estat fonamental en l’obra de Bernard Schlink, mentre que la història del país ha centrat la manera de fer novel·la negra a Portugal, amb les incursions puntuals de José Cardoso Pires (La balada de la platja dels gossos) o Dick Haskins (Lisboa, 44), mentre que a una latitud molt superior, Arnaldur Indridason també indaga sobre la memòria i la història a la seva darrera obra, Passatge de les ombres valedora del premi RBA.

Sigui com sigui, la novel·la negra a Europa ha estat un refugi per als escriptors d’esquerres perquè el gènere s’ha convertit en la gran novel·la social dels nostres temps.

La informació completa del curs la podeu trobar aquí: