La novel·la històrica gràfica catalana

El Born CC ha acollit dins el cicle ‘Barcelona Novel·la Històrica’ una taula rodna moderada per Jaume Capdevila, que ha girat al voltant de la novel·la històrica gràfica. Hi han participat Lluís Juste de Nin, Oriol Garcia Quera i Eduard Torrents. Jaume Capdevila presenta aquí els antecedents d’una conversa apassionant.

Ja ho canta en Llach que “el meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist”. No us penseu, però, que pel fet de ser tan petit aquest territori, té una historieta en comptes d’història.

Historieta és el terme nostrat –força desprestigiat– per designar a la narració amb imatges que per influència anglosaxona s’ha batejat també com a còmic, en contraposició al hispànic tebeo. Darrerament ha fet fortuna anomenar-lo novel·la gràfica, i malgrat que es tracta de la historieta de tota la vida, canviar-li el nom ha servit per donar una mica de prestigi a aquesta mena d’obra –que es considerava dedicada a un públic infantil– i permetre-li ocupar un espai no vergonyant a les llibreries. La novel·la gràfica, igual que les novel·les que no són gràfiques, s’acosten a tota mena de temàtiques. Com que escrivim això en motiu de la tertúlia sobre novel·la històrica gràfica dins els actes de les trobades Barcelona Novel·la Històrica al nou Born CC, ens acostarem a aquest tema.

Del debat que m’ha tocat moderar amb tres interessants autors d’aquest gènere, Lluís Juste de Nin, Oriol Garcia Quera i Eduard Torrents, no se què en sortirà. De ben segur coses ben interessants. Però, d’entrada podem intentar saber algunes coses més sobre la història de la nostra historieta per tenir presents els antecedents…

Comencem per dir que la historieta de temàtica històrica s’ha conreat assíduament a Catalunya amb resultats diversos: s’han fet obres d’allò més interessants i pamflets que de ben segur no es mereixen (i dispenseu-me el joc de paraules) passar a la història. La insatisfacció perpètua dels catalans respecte el nostre encaix en la realitat política espanyola ens porta a fer servir tots els mitjans al nostre abast per reivindicar les diferències identitàries. La majoria de vegades, la finalitat ha estat notòriament pedagògica, per no dir propagandística. Però altres vegades s’ha aconseguit obres de gran interès i qualitat, embolcallades en fets històrics.

Val a dir que la idea de fer més païble la història per divulgar-la, no és pas nova. La revista infantil La Mainada ja publicà el 1921 una història a càrrec de Rovira i Virgili il·lustrada per Josep Obiols. És curiós que la premsa infantil catalana, encapçalada per l’egregi Patufet destinà els seus esforços a la formació cívica i moral de la quitxalla, preferint la rondalla i el folklore a la història. I tampoc, malgrat tenir excel·lents dibuixants, fins després de la guerra no hi ha grans creacions en el camp de la historieta, que es publicava tan sols en revistes per la quitxalla.

El jou del franquisme va desvetllar en la societat catalana la necessitat d’explicar i reivindicar el seu passat, i justament el 1956, el mateix any en que de la ploma d’Ambrós i Víctor Mora neixia el “Capitán Trueno”, s’edità la breu col·lecció Història i Llegenda. Fou l’efímer primer intent d’editar un còmic en català sota el franquisme. De fet, la col·lecció va quedar estroncada perquè –com ens explica Enric Larreula al seu llibre Les revistes infantils catalanes de 1939 ençà– l’edició d’uns quadernets de ninots en català va arribar al consell de ministres, on «molts van considerar la publicació d’aquestes revistetes un insult a la “unidad de la patria” i a la causa de a pròpia “cruzada”. Arribades les coses a aquest punt i plantejades ja com una qüestió política, la gravetat de la qual posava en perill les essències de l’Estat i del Movimiento Nacional, el ministre d’Informació i Turisme, Gabriel Arias Salgado, va haver de cedir i comprometre’s a desautoritzar la publicació d’aquestes revistes». Com a anècdota, direm que els darrers números d’aquestes publicacions, malgrat es van imprimir a Barcelona, l’editor va fer constar que foren editats a Andorra per poder complir amb els seus subscriptors i no ser castigat pel règim.

Però els catalans som força caparruts i mica a mica es va aconseguir que hi hagués alguna publicació en català, com Cavall Fort, apareguda el 1961. Precisament, dins d’aquesta revista, encara en aquell marc difícil, Maria Novell retrata la Catalunya del segle XIII a la singular historieta De Balaguer a Kumram (1969).

La fi del franquisme fou un moment frenètic, curull d’il·lusions que propicià un munt d’iniciatives relacionades amb el còmic. Una de les que cal esmentar, és l’edició clandestina per part del PSUC de Història de Vilaninota, una revisió a la història catalana ubicada en un lloc imaginari, però no tant, signada pel dibuixant El Zurdo, pseudònim del jove activista Lluís Juste de Nin. La Història de Vilaninota va publicar-se el 1973, poc abans que El Rrollo enmascarado de Farriol, Mariscal, Nazario, Pàmies i Villafuerte. Després es viuria l’eclosió dels còmics de l’underground barceloní, com Catalina, Pauperrimus Comix, De Quommic, Nasti de plasti, Picadura Selecta, El Carajillo Vacilón i la interessant col.lecció de còmics, fanzines i publicacions contraculturals més corals, menys polititzats –malgrat ser-ho– però molt més coneguts, no sé si pel fet de ser en llengua castellana.

Com que el règim tingué l’obsessió de rescriure la història d’Espanya a la seva mida, calia compensar com fos la desinformació sistemàtica a la qual el país havia estat sotmès. En aquell context van veure la llum projectes tan personals com la Història en historieta de Catalunya (1977) de Tísner, o la primera edició de Nosotros los catalanes (1978) de Jan i Pérez Navarro, àlbum que Glénat va reeditar en català fa pocs anys. Cal destacar la Breu Història de Catalunya (1979) de Nono Art, tres volums rigorosos dirigits per l’historiador J. A. Parrilla, amb guions de L. Vila Abadal i dibuixos de L. Sánchez, equip que realitzà també La nostra cultura (1980) amb dibuixos de Jaume Marzal. Del mateix any són els volums de la col·lecció protagonitzada per l’inefable “Dragui”, basada en la sèrie d’animació emesa per TV3. A nivell d’història local cal apuntar l’àlbum sobre Barcelona de Marzal i Luri, Barcelona. L’aventura d’una ciutat (1991), però molt especialment, cal esmentar la important tasca d’història local feta per la parella artística que formen Ricard Soler i l’Avi, amb més de una quarantena  d’àlbums explicant la història de poblacions de tota la geografia catalana, fets sempre en col·laboració amb historiadors locals.

Poc a poc, però, passa aquesta febrada de la pedagogia; en la dècada dels vuitanta la història es converteix en embolcall perfecte per agombolar ficcions dibuixades: Ruben Pellejero ens delecta a Cimoc amb “Historias de una Barcelona” (1981); Bofill i Infante, sorprenen amb L’enigma Gaudí (1982), Montesol i Roger deixen a les pàgines de El Víbora “Una historia de silencios” (1982); i Porredon a L’Arlot (1983) utilitza els almogàvers com a material historietístic. Ara bé, si parlem d’almogàvers, ens hem de retre al “Tallaferro” de Víctor Mora i els germans Blasco que va veure la llum l’any 87 aixoplugat pel diari Avui i que s’aplegaria en quatre àlbums deu anys més tard. Volutat polèmica trobem a Al fossar de les moreres… (1984) editat per El Llamp, on més que els valors històrics de la historieta, es destacava el fet que es dibuixava sexe explícit entre una parella de defensors de la ciutat durant la nit emblemàtica anterior a la derrota del 1714. Com si el que va venir després no hagués estat un festival de sodomitzacions sense consentiment que encara dura…

La dècada dels vuitanta acabaria amb la publicació a les pàgines de Cimoc d’apassionants episodis sobre la guerra civil guionitzats per Víctor Mora i dibuixats per diversos autors, i amb el debut d’Oriol Garcia al Cavall Fort, revista on dibuixarà també les aventures del bandoler Rocaguinarda (núms 917-926) aplegades en àlbum el 2003. Aquest autor ha conreat sòl.lidament el gènere i de la seva ploma en sortirà –a més dels quatre volums de la col·lecció “Temps d’espases” (1994-96) en col·laboració amb X. Escura i F. Riart– la Trilogia medieval (2006) amb Núria Garcia, i els àlbums dedicats a moments cabdals del passat dels catalans Barcelona 1714. L’Onze de Setembre (2002), Corpus 1640: La revolta dels segadors (2004), Guifré: L’origen de la Nació (2006), Pallars 1487. El darrer comtat (2008), Mallorca 1229. Jaume el Conqueridor (2010).

Tornem però a principis de la dècada olímpica, quan es va desvetllar la fal·lera de la historieta històrica a la Catalunya Nord on s’editaren diversos àlbums amb les aventures de Rellamp, l’home de Talteüll, dibuixat per Jordi Dunyach, i també El xicot pelut. Un tal Guifred, de Joseph Tolza. A aquesta banda de la frontera, la revista Viñetas publicaria el 1994 l’exquisida Negras tormentas, amb dibuixos d’Alfons Font i guions de Juan Antonio de Blas, que Glénat també recuperaria en format àlbum (sota el títol Barcelona al alba) el 2006. També el 1995 neix a Cimoc del llapis de Font una sèrie indispensable com és “Bri d’Alban”.

Si ens situem ja al segle XXI, cal esmentar la passió per la història que demostra Lluís Juste de Nin amb la seva col·lecció de novel·les gràfiques que barregen episodis històrics amb grans obres de la literatura universal. Després d’anys de silenci en el camp del dibuix, tornà per la porta gran amb Els Nin (2004) i segueix amb Montecristo 1941 (2007), El Guepard, 1970 (2008), Barcelona 1931. L’educació sentimental (2009), El quart poder (2010), La muntanya màgica (2011), La fira de les vanitats. De la febre d’Or a la bomba del Liceu (2012), i La guerra dels besavis (2013)  El darrer dels autors que participen a la tertúlia del Born CC és Eduard Torrents, que ha novel·lat gràficament les aventures de Ramon Llull amb La controvèrsia jueva (2009), i gràcies a la seva qualitat gràfica ha aconseguit publicar a la mítica editorial francesa Dupuis, que acaba d’editar Le Convoi (2013).

Un altre autor imprescindible és Quim Bou, amb els diversos volums de Balears Abans i Ara, la història de El Poble de l’Estany (2006), o Serrallonga (2008). També és història, malgrat no parli de temps massa llunyans, l’àlbum Històries del barri de Gabi Beltrán i Bartomeu Seguí (2011).

Cal dir que la guerra civil espanyola ha servit de teló de fons a una gran part de la producció dels darrers anys. Per exemple, la imprescindible i multipremiada L’Art de Volar (edició catalana de 2012) de Kim i Antonio Altarriba, però també Un largo silencio (2012) del lleidetà Miguel Gallardo o els dos volums editats per la Fundació Pere Ardiaca, Primavera Tricolor (2006 i 2009) de Santamaria i Farruqo.

Bé, en queden un munt al tinter… demano disculpes als perjudicats (us animo, fins i tot, a fer la llista de les absències en els comentaris d’aquest article, o consultar-ho a la imprescindible El Còmic en català. Catàleg d’àlbums i publicacions (1939-2011) de Jordi Riera) però cal anar acabant. Com aperitiu al que ens espera, ja fem. I si us interessa el tema no us perdeu el debat, que intentarem que sigui animat i interessant. Feu-hi cap, que sempre val la pena sentir de primera mà les opinions dels creadors. I cal reconèixer la sensibilitat dels organitzadors al recordar-se que existeix això del còmic –o novel·la gràfica, vaja–, és a dir, una literatura híbrida que empra paraules però també imatges per fer arribar les històries al seu públic. Us hi esperem, car si com deia Borges “la història és una forma més de ficció”, la historieta històrica –ficció sobre ficció– ens en dona, al capdavall, una profitosa dosi doble.