La nova narrativa anticipativa

Imagineu que l’any 2059, Barcelona s’hagi convertit en una ciutat de posthumans que han aixecat un nou barri flotant davant la línia costanera de la ciutat comtal: Neo Icària. Us sembla especulatiu, utòpic, distòpic? Doncs l’antologia Barcelona 2059, publicada a Mai Més, fa d’aquest oracle una realitat a través de les narracions versemblants d’un grup d’escriptors que es prenen la ciència-ficció com una construcció de futurs possibles. Roser Cabré-Verdiell, Salvador Macip, Ricard Ruiz Garzón, Carme Torras, Ivan Ledesma, Jordi Nopca, Laura Tomàs Mora, Susana Vallejo i Bel Olid se submergeixen en un inconscient col·lectiu de literatura especulativa que mira de respondre preguntes de caràcter filosòfic com ara què serà de l’estatus polític de Catalunya?, com progressarà el canvi climàtic?, quants habitants tindrà la Barcelona del futur? Per la seva banda, l’artista Maria Picassó i Piquer il·lustra l’antologia amb talent i precisió. 

Dos-cents anys després de la caiguda de les muralles de Barcelona, creix sobre el mar Neo Icària, un nou barri dominat per l’impacte de les noves tecnologies disruptives i el posthumanisme. En la majoria dels autors hi ha una esperança, una voluntat irrompible de perseguir somnis enmig del desastre aparentment irrecuperable. Com si una de les obligacions humanes, un deure moral, fos saltar fronteres per crues que siguin. En aquest sentit, Roser Cabré-Verdiell escriu: «Nedo amb els ulls oberts i veig la ciutat i la ciutat és el lloc que no he triat», «Nedo i aixeco escuma i veig la ciutat i la ciutat és un lloc discordant», «Nedo i encara és de nit i veig la ciutat i la ciutat és el lloc que m’enfosqueix», «Nedo i inspiro i veig la ciutat i la ciutat és el lloc que m’ofega». La protagonista busca horitzons interiors perquè l’enfora no existeix, en una ciutat xafogosa i cada vegada més empobrida on només queden miserables i idealistes. La sequera mundial amuntega refugiats a les portes de la ciutat i el carrer és perill. 

La pobresa i la destrucció també apareixen en la narració de Salvador Macip, ‘Revolucionaris’, plena de pròtesis biòniques que no responen, una Ciutadella plena de barraques d’uralita, mercats il·legals d’implants, nanobots, programaris pirata, peces de recanvi, tot a un preu mòdic. Un submon conegut com a Zoo (perquè fa anys n’hi havia hagut un en aquest espai i perquè ara és ple d’animals perillosos). Barcelona està dividida en dos universos separats per un mur. La Ciutadella no accepta turistes: aigües fètides, regne sense rei, barri sense llei. 

En el cas de Ricard Ruiz Garzón, autor d’’Èxtim’, l’ambient es repeteix: «El sol roent, trets de fons, la por i la gana. Sang, pudor d’òxid, drons fumejant». El narrador fa la pregunta del milió: et vendries l’ànima per un paradís artificial? El que no vols és la censura, la ciutat en flames, els bots armats. No serà pitjor, la ciutat màquina: «L’oci infinit, els plaers, la cultura, el sexe, la tecnologia, el mar, els jardins, tot net, tot t’interessa, tot t’omple, tot és senzill a Neo Icària, tot esdevé natural. Només cal deixar-se endur. I passa un any, tres, cinc. No et molesta, el monitoratge. Ho dius sovint, el control és a fora, és matar-te de gana, poder-te matar perquè sí; poder-ho fer, això és control».

Interessantíssim és ‘Casa nostra’, el relat de Jordi Nopca, on se’ns dibuixa un escenari que, de fet, només fa de marc per destacar la psicologia de la Míriam, una dona sola i bloquejada vitalment per la desaparició de la seva filla, l’Ester, i per la pertinença del seu fill, que fabrica d’hologrames, a La Secta, la manera que té de referir-se a Neo Icària, un espai que «no és ben bé el paradís però s’hi acosta», un lloc millor que la «vella, pútrida i reescalfada Barcelona». Hi ha una duana que separa Neo Icària de Barcelona. Després d’un intent de suïcidi de la Míriam, el Gabriel, el seu fill, decideix portar-la a Neo Icària. A la dona li fa por que si entra en aquella realitat paral·lela, ni que sigui temporalment, no en pugui sortir. O encara pitjor: que no vulgui fer-ho. Si no fos per la mudança a l’illa flotant, molts barcelonins només haurien conegut crisis i privacions. Neo Icària és, en l’imaginari de Nopca, una terra on somnis i realitats es confonen: robots que condueixen taxis, noves coordenades lingüístiques i geogràfiques, cessions físiques a la recerca científica, drons que traginen paquets, espantaocells metal·litzats que escombren carrers… L’ésser humà és incapaç de controlar la insatisfacció, l’angoixa i la tristesa. On sigui, amb soma o sense.