La nostra bondat de cada dia

Matthew Tree ha posat el dit a la llaga amb el seu article L’antisemitisme i l’esquerra catalana. Em pregunto per què l’argument de Tree ha suscitat aquestes reaccions tan contràries de rebuig i adhesió a la vegada, amb una visceralitat que no havíem vist a Núvol des del cas Bibiana Ballbè.

Si la polèmica de la Bibiana demostrava que creuament de cultura i sexualitat en aquest país resulta altament explosiu, aquí ens trobem davant d’un fenomen molt més complex. Enric H. March apunta en un article brillant, L’antijudaisme i els estatuts de puresa de sang, que la conversió dels jueus es va fer en fals. “La qüestió és que aquesta marcada diferència entre la majoria cristiana i la minoria jueva es va veure ampliada en el moment en què la diferència no es va establir per la religió, sinó per la sang”. Com apunta Kathy Engel-Narder a l’article ‘Ser jueu, una experiència personal‘, molts dels tics antisemítics que ens han pervingut fins avui són més fruit d’una herència popular que no del contacte real i contemporani amb els jueus del nostre segle: ” Cap dels meus amics eren racistes. Eren simplement els hereus d’una llarga tradició de menyspreu combinada amb la manca de contacte amb la vida real dels jueus”. I amb tot, aquest antisemitisme, latent o explícit, aflora violenta en pintades al carrer, com mostra molt bé Jaume Ortí al seu article Racisme impune.

Villatoro també ho apuntava al documental L’estigma?, de Martí Sans. L’antisemitisme d’avui té molt més a veure amb la ressonància mundial del conflicte entre israelians i palestins que no pas amb inveterades supersticions locals. Parlar dels jueus no és cosa fàcil. En el seu famós assaig, Jean-Paul Sartre ja es referia a la ‘qüestió jueva’, una expressió ominosament eufemística, perquè no gosava dir-ne ‘problema’. Doncs bé, Matthew Tree ha abordat la qüestió jueva i ha tocat el voraviu. Per què?

En primer lloc perquè ens és molt difícil parlar dels jueus sense parlar de nosaltres mateixos. Els catalans ens hem emmirallat amb el poble jueu. No tant, amb Israel, sinó amb l’experiència bíblica del desert. També ens hem identificat amb els palestins quan ens hem sentit víctimes d’un estat hostil. Per això quan Artur Mas va a Israel, el seu viatge és alguna cosa més que la visita d’un polític amb ambició d’estadista. Hi ha tota una càrrega simbòlica  acumulada al darrere. Israel és un mirall en el qual ens hi veiem molt guapos o fent ganyotes.

El segon motiu pel qual Matthew Tree ha provocat reaccions aïrades o adhesions entusiastes és perquè el seu article ha posat el dit en una altra llaga: remou incòmodement el nostre convenciment que som un poble bo, la tribu que dins del puzzle ibèric ha rebut totes les bufetades i que per tant té la superioritat moral de la víctima. Els catalans som bons, i qualsevol insinuació que posi en dubte la nostra bona fe ens indigna.

És simptomàtic que hagi estat el nostre observador anglès més il·lustre qui se n’hagi adonat i ens hagi fet caure la bena dels ulls.