La metàfora definitiva

L’alcalde es mirava al mirall mentre amb la pinta s’arreglava la clenxa. La seva dona, darrere d’ell, li deia: “Un moment, no et moguis, vaig a buscar el raspall, que tens neu als cims.”

“Què t’empatolles de neu al juliol, amb aquesta calor?” “Ai, que n’ets, de burro! Estava fent una metàfora. Tens caspa a les espatlles.”

“Ah! Caspa! Raspalla bé, doncs, que avui vindrà gent important. I, així, una metàfora és això, dir ‘neu’ quan vols dir ‘caspa’?” La dona, mestra d’escola, casada amb un pagès ric, bona persona, etern alcalde del poble però poc culte, va sospirar: “Sí, fer servir la neu per representar la caspa és una metàfora.”

“Ai, Maria, amb tu cada dia s’aprenen coses noves. Una metàfora, collons.”

“Enric, no reneguis, que no fa alcalde!”

Alcalde. Una feinada, però li feia força goig. El poble no podia passar sense ell; ja feia quatre legislatures que governava. Una feinada, però bé, millor per tot, pel poble, pel negoci. Sempre amb majoria absoluta; l’oposició no li tocava pas gaire els nassos. Aquest cop hi havia un regidor nou, d’un partit d’aquests del jovent, molt revolucionari, la CUP. El fill de la Lluïsa, un bon noi que va anar a estudiar no sé què del medi ambient. Però res, al poble tots ens coneixem i no li volem pas cap mal a ningú.

Sortint de casa, va mirar de cercar l’ombra i, ben mudat, es dirigí cap a l’església. Quina calor. Però s’hi havia d’anar, en representació del poble. Una feinada. Avui valia la pena, hi hauria estiuejants importants.

Des de feia uns anys, en Marçal de Ca la Coixa, que era catedràtic a la Universitat, d’alguna cosa de lletres, organitzava un recital poètic al poble. Com que pels voltants hi havia la platja i les masies de gent de ciutat, el recital s’havia convertit en una mena de tradició estiuenca i tothom que era algú i s’estava per la comarca s’hi deixava veure.

Va arribar a l’església i ja estava força plena. Era bonica, l’església del poble; massissa, de parets gruixudes, però l’altar quedava una mica pobre. Abans de la guerra, rai, que hi tenien un retaule barroc magnífic, únic, molt daurat i ple de relleus amb un marbre amb el nom del poble. Però els rojos el van cremar, au, vinga, a fer punyetes el retaule. La revolució dels pebrots va deixar per sempre aquest forat. Bé, sempre no, perquè el capellà hippy que van tenir hi va pintar un Sant Crist que fotia por. Molt modern, però amb massa color i molt estrafolari. Sort que el nou mossèn l’havia fet esborrar.

Va ser entrar a l’església i un munt de colls es van girar. Moviments de cap, mans esteses “Senyor alcalde, bona tarda, quina calor.” A la primera fila hi havia els seients reservats. Drets, conversant i esperant que comencés l’acte, ja hi era la gent important, vestits d’estiu, informals, no com ell que havia de fer el discurs i representar el poble.

De sobte, una agitació; se senten veus apagades, “el conseller, el conseller.” Aquesta sí que no me l’esperava, el conseller de Cultura al poble. Tothom es remou, se saluda, “Ferran”, “Hola, hola” “Senyor conseller, li presento l’alcalde…” Un moment emocionant, política d’alt nivell, unes gotes de suor que baixen pel front. I en aquell moment, al peu de l’altar, convidats i conseller presents, se sent fort, sec, un sonor… pet. Tothom es queda astorat, sense piular. Els ulls es miren buscant un culpable. L’alcalde, inspirat, trenca el silenci i, mirant els regidors, diu: “Ha sigut el de la CUP. Deu haver volgut fer una metàfora.”

El conseller riu. ”Una metàfora! Ja té raó, alcalde, ja té raó.”

L’alcalde, cofoi, pensa que aquest cop no li podran pas dir que no a anar a la llista del Parlament.