La Llibreria de la Rambla, de Tarragona, tanca portes

La Llibreria de la Rambla, de Tarragona, tanca portes els propers dies després d’esdevenir un punt referencial de la cultura a la ciutat durant 50 anys. El primer acte que va acollir va ser a càrrec de Joan Fuster, i el darrer la presentació del darrer llibre de Joan Cavallé.

La Llibreria de la Rambla de Tarragona va obrir portes el 1968, i el 30 de juny de 2018, l’any del seu cinquantenari, tancarà portes definitivament. Al capdavant d’aquest establiment actualment s’hi troben Rosa i Ramon Marrugat Mas, i també compten amb la llibretera Elisabet Sànchez. Una llibreria que, amb tot, és més que això per a una ciutat com Tarragona, una categoria que pren més volum si es té en compte la dilatada experiència al servei dels lectors i de la cultura.

El primer acte que va acollir la llibreria va ser amb Joan Fuster, que dugué a terme una conferència «Una defensa del cos humà» (14 de desembre de 1968). Però per aquest emblemàtic espai de la Rambla nova de Tarragona hi han desfilat els més il·lustres noms de les lletres i les arts catalanes, com els reconeguts JV Foix, Aurora Bertrana, Josep Maria Castellet, Joan Fuster, Montserrat Roig, Avel·lí Artís-Gener «Tísner», Pere Quart, Maria Aurèlia Capmany o Vicent Andrés Estellés. Les parets de l’establiment també han viscut i acollit exposicions d’art d’artistes com Jujol, Subirachs o Cuixart.

Però si la trajectòria de l’establiment és notòria no és, només, per la importantíssima tasca en les arts, sinó també en la tasca cívica duta a terme a les acaballes del franquisme: a l’establiment també s’hi va celebrar la fundació d’Òmnium Cultural del Tarragonès, tal com recordava Rosa Maria Codines que actualment n’exerceix de presidenta, però l’experiència de l’Òmnium no és única al local de la Rambla nova 99: durant la (mal anomenada) transició va acollir reunions de Convergència Democràtica de Catalunya, de la CNT, del Bloc Feminista de Tarragona, de Comissions Obreres o d’Unió de Pagesos, per citar-ne només unes quantes mostres.

Els motius del tancament d’un establiment com aquest passen per una crisi generalitzada del model de llibreries tradicional, però passa també per un major problema, que ja esdevé estructural, amb els centres de la ciutat —Tarragona n’és un exemple clar— que estan patint un despoblament d’establiments accelerat. A tot això, cal sumar-hi la pujada dels preus dels lloguers dels locals, la davallada de la compra en llibreries i que, contràriament al que això pot indicar, no s’ha traslladat a la globalitat: es venen aproximadament el mateix nombre de llibres, però bona part del negoci s’ha traslladat a la xarxa i a grans distribuïdores que han acabat ensorrant el comerç local i de proximitat de tants àmbits. Paradoxalment, això no propicia unes millors condicions laborals en sectors, com els dels transportistes, que en un principi sembla que se’n beneficien.

Si el primer acte va ser amb Joan Fuster, al darrer acte el protagonista és el també escriptor Joan Cavallé (Alcover, l’Alt Camp, 1958), que va presentar La ciutat i alguna gent que hi viu (Valls: Cossetània Edicions & La Gent del Llamp), amb la presència de Magí Sunyer, en representació del col·lectiu editor, i la professora de teoria literària i escriptora Margarida Aritzeta que el presentà.

Per a Cavallé, que viu a Tarragona des de 1975, any en què s’hi traslladà per estudiar, la llibreria ha estat un referent perquè, com vèiem, la trajectòria de l’establiment va permetre la connexió de la cultura, l’antifranquisme, el Congrés de Cultura Catalana, o associacions pel foment de la llengua i la cultura com l’Òmnium.

Una bona mostra d’això són els volums La llibreria de la Rambla (1968-1980) (Tarragona: Servei d’Arxiu i Documentació Municipal, «Quaderns de l’Arxiu», 3), i també La Llibreria de la Rambla i l’alternativa cultural de Tarragona [1968-1980], de Ramon Marrugat Cuyàs (Tarragona: Centre d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver), que recullen els primers frenètics anys —inclosa la celebració del desè aniversari amb Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover— fins a la dècada de 1980.

Com molts dels finals, és un final trist, però no per això únic: cal lamentar-se’n, però a partir d’aquí plantejar-se què podem fer-hi per posar-hi remei. Si és que realment ho volem.