La intel·ligència no té sexe

La fabricanta va ser publicada per primera vegada l’any 1904 per la Llibreria Francesc Puig amb el subtítol: «Novel·la de costums barcelonines (1860-1875)». En aquesta novel·la realista i costumista amb contingut pedagògic, Dolors Monserdà narra la història de l’Antonieta, una dona d’origen humil que lluita per obrir-se pas en el món industrial de la Catalunya de finals del segle XIX. Després de superar un cúmul de vicissituds es converteix en una destacada empresària de la indústria tèxtil barcelonina. L’autora ja havia situat les seves dues novel·les anteriors a Barcelona: La Montserrat (1893) i La família Asparó (1904). 

El plantejament feminista de l’obra, basat en la reivindicació del dret de les dones al treball remunerat, abasta un lapse temporal que va de l’any 1830 al 1878. Se sap que, passada pel sedàs de la ficció, l’Antonieta Corominas era en realitat Eulàlia Escuder i Fàbregas, casada amb Ramon Vilumara. Dolors Monserdà va escriure La fabricanta basant-se en persones i fets coneguts, procurant reflectir la realitat que ella coneixia (recordem la teoria del mirall de la novel·la realista). I ho va fer canviant el nom dels personatges i d’algun episodi, per tal de protegir-ne la privacitat.

La polaritat de la novel·la està servida. Les dues protagonistes de La fabricanta tipifiquen les dues posicions de la dona davant la modernitat. Si, d’una banda, l’Antonieta Corominas és una treballadora intel·ligent, pragmàtica i resilient, d’ànima tradicional (concretament reivindica el model de família catòlica), la Florentina Batlle, és una mena de Madame Bovary, burgesa, idealista i amb aires de frivolitat, enlluernada per la ciutat de París, les lectures, la natura i l’amor romàntic. L’Antonieta té vora trenta anys, és òrfena de pare i mare, i viu amb el seu germà en una casa molt modesta al barri de La Ribera. La Florentina, en canvi, viu en el luxe, la supèrbia i la despreocupació. A l’article «Feminisme, modernitat i narrativa en Dolors Monserdà», publicat a Lectora: revista de dones i textualitat (1997), Neus Carbonell afirmava que l’originalitat de Monserdà rau en el fet d’haver convertit el conflicte de la modernitat en un problema del gènere femení. Però l’Antonieta i la Florentina —cosines que acaben sent cunyades— tenen com a punt en comú el malestar de ser considerades poc més que un objecte, el neguit de trobar-se al marge d’una societat que presenta l’home com a subjecte actiu i la dona com a subjecte passiu. Els símbols, en la narrativa de Monserdà, no es fan esperar: l’Antonieta passa d’estar tancada a casa esperant el seu germà a estar tancada a casa esperat que arribi el seu estimat Pere Joan. L’únic entreteniment que té és parlar amb una cadernera tancada en una gàbia. 

La gran diferència és que l’Antonieta, la fabricanta, amb els vells telers dels seus pares, que Josep —el seu germà— guarda a les golfes, i gràcies a la seva tenacitat i esperit d’estalvi, el matrimoni Antonieta-Pere Joan acaba sent propietari de diverses fàbriques. Amb la mirada del lector actual, en alguns moments la novel·la pot pecar d’ingenuïtat, però Monserdà sap equilibrar l’acció, l’anàlisi psicològica dels personatges i les vacil·lacions idiomàtiques pròpies de l’època i transformar La fabricanta en un document viu de l’època. Pel que fa al punt de vista narratiu, el recurs tècnic emprat per l’autora és l’omnisciència narrativa i la potenciació moralitzadora, fins al punt que, segons els experts, sacrifica la qualitat literària.  

Com a novel·la històrica, La fabricanta també és un llibre que descriu la transició de l’artesania a la mecanització, l’augment demogràfic i les transformacions socials, econòmiques i urbanes de la Barcelona de les acaballes del segle XIX. Monserdà escriu sobre les dones i per a les dones, i signa també com a dona, amb el seu nom real. En aquest volum, Barcino reprodueix l’edició de 1908 —corregida per l’autora, que canvia el desenllaç respecte de la primera—, sotmesa a una regularització ortogràfica i de puntuació a cura de la filòloga Gemma Bartolí.