La identitat de la no identitat

Hi ha un moment en Els argonautes (L’Altra) en què Maggie Nelson, traduïda per Marina Espasa, es pregunta com pot un llibre ser a la vegada lliure expressió i negociació. La negociació, en el seu cas, és a dues bandes: amb la realitat mateixa (la seva i la d’aquells que l’envolten), i amb la xarxa de coneixement acadèmic i artístic que han creat les que ella anomena les seves “mares-multigènere” intel·lectuals. Aquest doble diàleg és el que converteix Els argonautes en una unió de dos estils que sembla que s’hagin d’odiar mútuament, el dietari i l’assaig acadèmic, els quals es dilueixen per parlar sobre el gènere, la maternitat i la teoria literària a partir de la història d’amor de l’autora amb Harry Dodge, artista queer.

En el panorama governat per l’anti-ficció i l’obsessió pel jo que viuen les lletres des de fa anys, Nelson troba en la lectura la distància que cal per no mostrar-se com una narcisista desenfrenada. Autors com Sontag, Barthes, Butler, Preciado o Winnicott apareixen constantment referenciats i fusionats amb les paraules de l’autora, que els insereix en el seu propi discurs fins i tot visualment: quan els cita, els barreja amb les seves paraules i ho assenyala en els marges del text (i no pas en peu de pàgina). I això no ho fa en un atac pretensiós, sinó tot el contrari: Maggie Nelson dialoga amb els autors de manera sincera per fer sortir la filosofia del seu pedestal abstracte i mostrar-la com una cosa útil per explicar i afrontar el món que l’envolta.

Nelson narra l’època de maduresa en què s’enamora de Harry, un artista que no es defineix com a home ni com a dona, i ambdós viuen junts una maduresa regida per canvis físics i d’identitat: mentre ella prova de quedar-se embarassada amb la inseminació artificial, ell comença a punxar-se testosterona, vivint així un procés simultani de deformació dels seus cossos i de les seves identitats.

L’obsessió per la mal·leabilitat que travessa el llibre es veu sovint en les discussions lingüístiques entre l’autora i la seva parella: així com ella és una wittgensteiniana convençuda, que creu que l’inexpressable està contingut en el llenguatge, Dodge considera que el llenguatge és insuficient. Així com ella busca les paraules més adequades per cada experiència, ell persegueix la destrucció de totes les presons conceptuals. I en aquesta dicotomia hi trobem l’atzucac que es viu actualment quan parlem d’identitat.

Al mateix temps que anem trencant amb la categoria home/dona, en creem de noves –queer o trans– per anomenar tots aquells que volen sortir-se’n, tancant-los altra vegada en una definició. La resposta, Nelson la troba en Roland Barthes i la imatge de “l’Argonauta que va renovant el vaixell [l’Argo] al llarg del viatge sense canviar-li mai el nom”. Quan Nelson diu “estimar”, “queer” o “maternitat” és conscient que és obligatori fer l’esforç de qüestionar i adaptar el seu significat constantment.