La història vessa sutze

Cada vegada es posen més documents al descobert que proven que un nombre considerable de generals van deixar subornar-se per afavorir la invasió de l’Eix. Aquesta, entre moltes altres, és una de les grans decepcions que ens duu la història i ens fa pensar que no sempre apareix per obsequiar-nos. Si posem la lupa a la història recent, també topem directament amb una decepció indiscutible, que encara ressona a casa nostra després de quaranta anys. L’exhumació de Franco ha despertat la(es) bèstia(es), mai més ben dit, i ens ha fet explorar, novament, de quin traç històric venim i quin dibuix en resulta avui dia. Els temps actuals ens revelen, més que mai, que la història és viva, i a vegades, malauradament massa viva. Avui la història continua vessant sutze. 

El cicle Barcelona Novel·la Històrica, que se celebra aquesta setmana a la biblioteca Jaume Fuster, ha reunit l’historiador cultural Justo Serna i Cynthia Gabbay, investigadora i especialista en Micaela Feldman de Etchebéhère, anarquista argentina. L’encontre “Microhistòria. Carlo Ginzburg i el seu moliner, i Micaela Feldman i la seva guerra d’Espanya” ha posat el focus en la microhistòria, eix vertebrador de l’edició d’enguany del cicle. D’aquesta manera, la conversa ha situat l’historiador al centre del debat; se l’ha definit com aquell entomòleg que, mitjançant l’observació de vivències particulars, obté informació valuosa de la conducta humana a nivell universal. Aquest és el fonament de la microhistòria, que redueix l’escala de l’observació per resoldre aspectes de la vida abans indesxifrables. Així, Serna i Gabbay, moderats pel poeta i traductor Aurelio Major, han posat nova llum sobre la història recent. 

Si haguéssim de buscar el punt d’inflexió en la historiografia i la novel·lística, Serna ho té clar: El formatge i els cucs de Carlo Ginzburg n’és el gran fresc. Segons Serna, l’obra de Ginzburg ens permet explorar el rendiment de la història, traslladar-nos-hi i fer-nos-en partícips. Tot i així, el cas de Ginzburg té una particularitat destacada: l’italià no era un novel·lista, malgrat ser-ho la seva mare, la reconeguda Natalia Ginzburg. El fill va optar per dedicar la seva formació a l’anàlisi de la naturalitat de la història. Entre els objectes d’investigació, li va sorgir una font fins aleshores inutilitzada. Va ser la Inquisició que va permetre a Ginzburg descobrir la vida del moliner Domenico Scandella, popularment conegut com a Menocchio. El moliner guardava una relació molt estreta amb el seu veïnatge, també d’origen rural. Malgrat aquell context rústic i rude, Menocchio sabia llegir i escriure, la qual cosa va permetre-li fer-se una cultura escrita en un paisatge que calia realçar per un tràfic de llibres poc heretges, més aviat religiosos. Es tractava d’escriptures sagrades que no inspiraven els inquisidors i el moliner havia estat capaç d’interpretar-les des del seu univers campestre. 

Ginzburg va aconseguir difondre una metàfora al voltant de la concepció del món a través d’un moliner del segle XVI. A judici de Menocchio, el món havia sorgit a partir d’un caos primigeni. L’inquisidor apreciava el materialisme i l’ateisme mentre que el moliner es disposava a viure en una particular cosmogonia que aprenia i construïa a partir de les lectures. Aquell que creia que “aquest món no era res; l’aigua del mar va ser derrotada com l’espuma, i es va coagular com un formatge, del qual després van néixer una gran quantitat de cucs, i aquests cucs es van convertir en homes dels quals el més poderós i savi és Déu”, va pensar que finalment tenia un interlocutor a la seva altura; el mateix interlocutor que, més tard, l’envia a la foguera. En el fons, l’obra de Ginzburg acaba sent una manera de veure la pèrdua de la presència de Déu.

Aleshores, cal preguntar-nos qui podia tenir interès en un pagès molt proper encara a l’Edat Mitjana. Com és possible que un historiador ens en desperti la simpatia? En aquest cas, no és cosa ni de la literatura ni de la imaginació. Serna creu que la clau d’aquest atractiu és purament detectivesca; Menocchio és reconstruït a través de moltes pàgines i imatges però és la temptativa i la conjuntura que s’encarreguen de modelar aquesta figura. Menocchio, des de la seva condició de (simple) moliner, se’ns presenta com aquell ésser capaç d’explicar-nos la relació i els valors d’una comunitat eminentment rural i avui, llunyana. 

Personatges com Domenico Scandella ens revelen algunes de les grans preguntes que ens continuem fent els ésser humans. En aquest exercici, podem comprovar que les respostes són locals mentre que les preguntes són universals. En realitat, no han passat tants segles: “les preguntes romanen i esdevenen veritats antropològiques” diu Serna. En aquest sentit, l’historiador dosifica la ficció i reforça el relat real, “la clau però, és saber explicar-lo”, matisa Serna. Cynthia Gabbay ens explica que quan ens mirem la història des del relat viu, cal fer-ho amb l’art del history from below (la història des de baix). Així ho va fer ella amb l’experiència de Micaela Feldman, l’argentina que va fer la revolució a la Guerra Civil Espanyola al capdavant d’una milícia del POUM. Per tant, podem aprendre molt de les classes populars, que afrontaven les qüestions de sempre amb les pròpies eines i llenguatges. 

Gabbay ens explica que els justos i les justes ens acompanyen sempre de manera anònima i esdevenen els responsables d’il·luminar la nostra relació amb allò real. Els justos també són garants de les micromirades, que “ens permeten solucionar els problemes perennes”, diu Gabbay. Feldman va ocultar la seva identitat sota pseudònims i orígens, ja que era important que la seva identitat real no distragués l’objectiu inicial: la revolució. En aquest sentit, ser invisible com ho va ser Feldman amb la guerra d’Espanya té també els seus avantatges. La invisibilitat t’obliga a micromirar constantment i tant Feldman com Menocchio en són testimonis. 

Si la interpretació de Menocchio ens introduïa a una impertinència al cosmos polític però des de la seva condició de moliner, Feldman fa el mateix però des de la guerra. L’anarquista argentina no es dedica a l’anàlisi estratègica, sinó que proposa una història personal en un univers predominantment masculí des de la trinxera. D’aquesta manera, “arriba a convertir-se en un personatge autoficcional”, subratlla Gabbay. Feldman volia abolir tota possibilitat de jerarquia, sobretot des de la despatriarcalització de la milícia. És així com, a banda d’un personatge autoficcional, també esdevé una dona justa, és a dir, un ésser anònim que no governa i pensa la història sense jerarquies. Per tant, el discurs de Feldman no al·ludeix a la història en majúscules, però sí que conforma un relat únic i poliglot que no fa història, sinó literatura. Aquesta afirmació pren tot el seu sentit si tenim en compte la definició que Gabbay atorga a la literatura: “és l’única art de la nostra espècie per representar allò immaterial perdut o oblidat i despertar la dignitat d’aquells justos”. 

Així doncs, qui escriu la història? Els vencedors, o bé els vençuts? És una pregunta que ens apareix massa vegades quan ens referim a la història d’Espanya; tots sabem que no s’ha escrit la darrera paraula de la guerra civil espanyola. Serna no creu que la microhistòria sigui només la visió dels vençuts, però considera que precisament aquests poden provocar una empatia immediata. És aquí on la microhistòria continua tenint un paper rellevant perquè ens retorna a allò palpable, reconeixible i ètic. 

Gabbay i Serna ens encoratgen a treure’ns dels ulls la bena que tan sols ens deixa veure la Història. Són les preguntes de sempre, aquelles que tenen respostes locals, les que van aixecar la història que ens precedeix. La revolta dels dies i del món ens ensenya que cal continuar fent-nos aquestes preguntes per poder escriure la història que vindrà. Potser només així deixarem d’observar una història que sembla repetir-se i potser així la mateixa història deixarà de vessar sutze.