La història del peix

Ara ho recorda diferent de com ho va viure aleshores. S’ha convertit en una broma; una anècdota que explica als amics quan ha fumat o begut massa i vol fer-los riure i té una guitarra entre les mans. La guitarra és imprescindible perquè la història del peix no comença amb paraules, sinó amb un parell d’acords i després amb els dits movent-se àgils per alguna escala pentatònica menor. La, do, re, mi♭… Deixa que les notes, blaves i negres, captin l’atenció dels que l’envolten abans de parlar. Llavors, quan finalment es fa el silenci a la cuina que comparteix amb tres estudiants, alça la veu: “Una història divertida. Quan jo era petit, a casa teníem aquest peix. Els meus pares van comprar-lo perquè era l’única mascota que ens podíem permetre. A més a més, com que aleshores ens traslladàvem molt, necessitàvem un animal que fos fàcil de dur d’un lloc a un altre i que no molestés. De nom li vam posar Mambo. Mambo va resultar ser un nom terrible pel peix…” Parla sense pressa. Fa servir els dits i les mans per perfilar-nos la forma més aviat ovalada de la bestiola. Metàfores sapastres per pintar-la de color blanc, amb ratlles negres escampades aquí i allà, i per traçar-ne els ulls babaus i la boca. És evident que després de tants anys encara veu l’animal cristal·lí dins del cap. “El nom era terrible perquè si hi havia una cosa que el peix no feia era moure’s. Passava les hores, els dies, les setmanes en un estat d’immobilisme gairebé absolut. Només les aletes, d’un color gris semitransparent, es balancejaven molt suaument suspeses en l’aigua. De vegades, jo sentia la necessitat de tocar-lo per comprovar que no fos mort. No ho era, així que vaig començar a pensar que estava deprimit. Poc després vaig poder confirmar la meva hipòtesi…” Torna uns segons a la guitarra: mi♭, re; do, la, do. Una pausa dramàtica; un interludi. “Va ser una nit durant la temporada que vam passar vivint amb la tieta. Em costava molt dormir llavors i sovint em quedava fins tard mirant el Mambo i escoltant una mica de música, CD que els pares havien guardat i que em deixava perquè em distragués. Aquella nit vaig posar-ne un de B.B. King. La primera cançó era una cançó lenta, que s’obria amb una melodia puntejada de tints tristos i dolorosos. Des de la primera nota, el cos del peix va tensar-se, i a mesura que uns sons succeïen els altres, el Mambo va començar a moure’s en cercles, excitat, esquivant el corall d’imitació del fons de la peixera. Semblava que s’havia tornat boig. Donava voltes sobre si mateix i fins i tot va fer un parell de tombarelles. Vaig saber que alguna cosa dins seu havia connectat amb la malenconia de la música. Era un peix ferit pel blues.”

Tots riuen perquè la imatge és estranya i dolça alhora i perquè, evidentment, també ells han fumat o begut una mica massa. Hi ha altres històries d’aquell mateix temps, de quan era petit, que no explica. Com que als seus pares els van prendre la botiga de discos de mica en mica o de com, de mica en mica també, la seva furgoneta va anar convertint-se en casa seva. Abans de passar un temps a ca la tieta havien viscut uns mesos amb els avis, i més tard viurien amb oncles, cosins i amics. Era molt jove quan va adonar-se que el seu futur passava per allunyar-se dels seus. Però als amics només els explica la història del peix i deixa que la música empleni els silencis.