La gran pel·lícula sobre Verdaguer

Quaderns Crema acaba de publicar Jacint Verdaguer, una biografia, el resultat de tres anys de treball a quatre mans entre Marta Pessarrodona i Narcís Garolera. És a dir, entre una poeta, narradora i biògrafa especialista en escriptores com Mercè Rodoreda o Virginia Wolf, i un filòleg que ha centrat els seus estudis, entre d’altres, en tres dels més grans escriptors catalans: Josep Pla –de qui ha publicat l’edició crítica d’El quadern gris–, Josep Maria de Sagarra –de qui dirigeix l’edició de l’obra completa, a punt d’arribar al vintè volum– i de Jacint Verdaguer. Per commemorar l’aniversari de mort de Jacint Verdaguer, que se celebra el 10 de juny, la Fundació Jacint Verdaguer ha organitzat una visita a la Vil·la Joana.

Trobem Narcís Garolera en un hotel de la Rambla, pràcticament paret per paret amb el Palau Moja i just davant de l’església de Betlem. Escenaris verdaguerians per excel·lència. L’un, el palau aristocràtic dels marquesos de Comillas, on el poeta-sacerdot va conèixer de prop el poder, seu del “trio místic” que formaren l’almoiner dels senyors, don Claudio López Bru i la seva bella i jove esposa Maria Gayón. L’altre, l’església on finalment el capellà vell i derrotat va anar a raure, sobrevivint a base de misses i enterraments. Un fragment de la Rambla barcelonina que concreta bona part del drama de Jacint Verdaguer. Una localització ideal per a una vida de pel·lícula. La gran pel·lícula sobre Verdaguer. Garolera –nascut a Vic, format des dels deu anys al seminari, com el seu biografiat, que també es va fer gran lluny de la família, vivint en una dispesa…– n’està convençut. Amb la seva ironia d’estilet, ens revela que fa anys li ho va proposar a Pere Portabella. Els acabaven de presentar i l’estudiós va suggerir al cineasta que Verdaguer seria un bon tema per a un film. De moment, amb les armes de l’estil biogràfic que domina l’escriptora terrassenca i els anys d’estudi dedicats a la vida i obra de Verdaguer pel catedràtic vigatà, Pessarrodona & Garolera han signat una biografia del capellà poeta, feta a la manera anglesa i, en aquest sentit, farcida de referències a la literatura anglesa que tant bé coneix Pessarrodona. Una biografia per a tots els públics, erudits, iniciats i neòfits.

Reivindicar Verdaguer

“Cal reivindicar Verdaguer més que mai!” assegura Garolera. “Ha desaparegut la memòria que els nostres avis i pares tenien de Mossèn Cinto. Aquesta imatge popular del capellà poeta ha passat, i el jovent de menys de quaranta anys potser se’ls ha fet llegir un poema a l’escola, però mal explicat i sense contextualitzar. Cal explicar-lo i tornar-lo a explicar”. Plegats recordem el cas del regidor Jaume Asens, que el va posar com a exemple de la Catalunya conservadora, carpetovetònica i quasi ultra de la qual Barcelona en Comú es volia desmarcar. “Asens no deu conèixer l’aposta de Verdaguer pels pobres, que el va portar a la ruïna. Que el marquès el va fer fora del palau; que Verdaguer va quedar atrapat en hipoteques i crèdits per un valor d’uns 60.000 euros; que li van retirar els drets d’autor i li van treure l’únic mitjà de subsistència que era celebrar misses, fins a ser un desnonat; que no podia llogar ni un pis!”. Un exemple de desconeixement i menyspreu al què Garolera hi afegeix un altre exemple protagonitzat de l’editor Malcolm Otero Barral. El nét del poeta Carles Barral va qualificar a Jacint Verdaguer des dels micròfons del programa Via Lliure de Rac1 “com aquell pal que ens feien estudiar a l’escola” recorda Garolera. “Però és que a més s’hi va referir com un home execrable, presentat com un capellà loco que feia caritat amb diners d’un esclavista… mentre s’enaltia com a honorable al Dr. Robert” assegura dolgut el biògraf. Al cineasta Portabella tampoc li va interessar la proposta de del catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat Pompeu Fabra. “S’ha de trencat amb tantes coses sobre Verdaguer!” afegeix, sense desanimar-se.

Per què roman encara aquesta imatge estereotipada i simplista de Verdaguer, ens preguntem nosaltres i l’entrevistat. “Això ja comença en vida d’ell. Era capellà i això ho determina tot. Des del que en podríem dir la dreta se’l pren com a encarnació del programa recristianitzador i recatalanitzador del catalanisme conservador impulsat pel bisbe Morgades. Paisatge, muntanya, Montserrat…són símbol de l’època en què va viure i el seu context. I l’esquerra no se’l va fer seu fins que “els seus” li van girar l’esquena. I això que Verdaguer feia caritat en ambients anarquistes…! Quan el Marquès el fa fora del palau i s’enfronta amb Morgades, que l’havia coronat com a poeta nacional, és quan l’altra Catalunya, la d’Almirall, la dels maçons, se l’agafa, també, com a símbol del perseguit pel poder. I ell, es deixa ajudar pels qui fins llavors havien estat els seus enemics ideològics. Això, per si sol ja és una pel·lícula!”. Precisament, aquesta relació amb destacats republicans, lliurepensadors i maçons –com l’advocat i polític Joan Moles i Ormella, un dels seus marmessors– que, segons Garolera, potser el van usar en la seva campanya contra la jerarquia eclesiàstica, però que, alhora, li van oferir les pàgines dels seus diaris perquè hi publiqués En defensa pròpia, és una de les novetats de la biografia que aporten Pessarodona i Garolera. Una altra és la demostració que els problemes amb Claudio López Bru, contra totes les llegendes creades, tenen un origen bàsicament econòmic. “L’home més ric d’Espanya, amb negocis navals, ferroviaris i miners, havia de demanar diners a la seva mare perquè no tenia efectiu! I entretant, el seu almoiner mantenia 300 famílies, i un duro d’aquell temps eren molts diners. A més, Verdaguer va comprar la finca dels Penitents pensant que el Marquès l’ajudaria i, a l’hora de la veritat, el va deixar penjat” explica Garolera.

Com ens mostra Narcís Garolera, la relació de Verdaguer amb Barcelona, a qui veia com “la Babilònia de sota Montjuïc” però on va voler ser enterrat i a qui va dedicar la seva Oda a Barcelona –de la que l’Ajuntament en va editar en el seu moment 100.000 exemplars – queda patent en els seus monuments. L’un, el de Diagonal amb Passeig de Sant Joan. “Els anarquistes durant la Guerra Civil no el va tombar, com sí que va passar amb el d’Antonio López. M’agrada imaginar que un dels milicians era fill d’una d’aquelles 300 famílies a qui Verdaguer feia caritat”. L’altre, al monument al Doctor Robert, on Verdaguer apareix entre un obrer amb un martell i un pagès amb la falç. “Pobre Llimona, tan catòlic i fa un monument comunista!” riu Garolera. El filòleg vigatà està d’acord amb la comparativa que li proposem entre Verdaguer i dos personatges clau de la França del XIX: el poeta Charles Baudelaire i el militar Alfred Dreyfus. Com el modern Baudelaire, Verdaguer viu la tensió entre la ciutat i el poeta en un context de crisi, d’atemptats anarquistes i nihilistes, d’influències espiritistes, de progrés industrial i enriquiment de la burgesia, i de la solitud de l’artista que ja no escriu pels altres, sinó per ell. “Verdaguer no només té les seves Flors del Calvari, com Baudelaire té Les Flors del Mal, sinó que té un poema en prosa titulat Lo cornamusaire, que és una versió de Le vieux saltimbanque baudelarià i on hi parla dues vegades d’spleen!”. I, com el capità jueu, amb el seu enfrontament amb el poder eclesiàstic, burgés, nobiliari i polític és un personatge davant el qual es polaritza la societat del seu temps, en un enfrontament on la premsa hi té un paper cabdal. Al capdavall, el Verdaguer prosista també és als orígens del periodisme català, tant pel que fa als seus textos de viatges –com el Dietari d’un peregrí a Terra Santa, determinant en la seva vida i que va fer afirmar a Josep Pla que “tenia el do de la prosa i escriví d’una manera que, donat el seu temps, ens sembla inexplicable”– com els textos de denúncia publicats a La Publicidad.

Garolera també ens explica que Verdaguer va ser sempre un home conscient del valor de la imatge. La seva primera imatge pública va ser com a jove pagès de muntanya, amb faixa i barretina musca, tal com es va presentar als Jocs Florals. “Era l’Homer modern. Quan Verdaguer visita París amb 35 anys, després de publicar L’Atlàntida, una revista catòlica francesa el va presentar com le dernier enfant d’Homère”. La segona imatge, és la del capellà madur assentat en la seva posició de poder prop del marquès, “un poeta àulic, que cop a capellà privat dels Comillas tracta a reis i grans personatges, i és coronat ell mateix com a poeta nacional”. I, finalment, la darrera imatge, la del “pobre Mossèn Cinto” abandonat i enfrontat al poder, “prematurament envellit, abandonat de protectors, mentors, amics i parents, que mor endeutat per ser amic dels pobres, protagonista d’un drama que impressiona els barcelonins de la seva època, que converteixen el seu enterrament en la manifestació de dol més important de la història de Barcelona”. Un drama que inspira Benito Pérez Galdós per a la seva novel·la Nazarín, portada al cinema, precisament, pel cineasta Luis Buñuel. Quan ens acomiadem de Narcís Garolera, Rambla amunt ens imaginem aquesta gran pel·lícula sobre Verdaguer que es podria rodar allà mateix. Abans, però, Garolera ens adverteix “La seva vida és de pel·lícula, però la seva obra és colossal. Ell tot sol funda el català literari. És l’autor de L’Atlàntida i només per això ja n’hauríem de parlar!”.