La fi de la universitat tal com la coneixem

Fa anys que es proposa un canvi en el model educatiu universitari que cada cop va prenent més forma

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

Alumnes desmotivats, carreres desfasades, disciplines infravalorades, matrícules cada cop més altes. Estudiar a la universitat ja no és sinònim ni de trobar feina ni d’estar preparat per entendre la societat actual. És per això que es proposa un canvi en el model educatiu de l’ensenyament superior que cada cop va prenent més forma. El concepte clau? La interdisciplinarietat. 

Mark C. Taylor és el president del departament de religió de la Universitat de Columbia. El 2009 va publicar un article al New York Times titulat End the University as We Know It, on desgranava els perquès del funcionament incorrecte de les universitats actuals, i no només això, sinó que escrivia sis idees al voltant de les quals calia treballar per transformar aquestes institucions en ens moderns que s’adaptin a la societat actual.

Alumnes desmotivats, carreres desfasades, disciplines infravalorades, matrícules cada cop més altes. En l’article en qüestió el professor explicava la situació a Amèrica, però es pot aplicar perfectament a la realitat de les universitats catalanes i espanyoles. “La majoria de carreres de les universitats americanes produeixen un producte pel qual no hi ha mercat i desenvolupen temes pels quals no hi ha prou demanda, tot plegat a un cost que s’està incrementant ràpidament”, escrivia Mark C. Taylor.

És impossible no pensar en els professors que esperen que s’obrin llistes o en els graduats que només troben feina amb contractes de pràctiques, per no parlar dels investigadors que escriuen en publicacions que no llegeix gairebé ningú. Però sobretot, és impossible no fer referència a les persones que fan mans i mànigues per afrontar el cost d’unes matrícules que van en augment. Segons l’informe National Student Fee and Support Systems in European Higher Education 2016/17, produït per la Comissió Europea, Espanya està entre els nou països europeus que tenen les taxes universitàries més altes, que oscil·len entre els 1.001 i els 3.000€ per curs.

A això cal sumar-hi la baixa disponibilitat de beques, que fa difícil l’accés a l’educació superior als estudiants en situacions de desavantatge. Tot i així, el nombre de matriculats al sistema universitari públic català l’any 2015 -l’últim del qual es tenen dades-, va ser de 147.317 persones, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT). El 2011, els estudiants matriculats eren 71.356. És a dir, el nombre d’estudiants s’ha duplicat en quatre anys.

Però un cop s’acaben els estudis, què? Amb el títol a la mà, molts estudiants tenen la sensació de trobar-se davant d’un precipici. Han passat quatre anys formant-se, però no tot el que han après s’adequa a la realitat que es viu fora de les aules. La lamentable situació laboral dels últims anys ha posat en relleu aquestes dificultats, però segons C. Taylor “el sistema universitari ha estat en crisi durant dècades, i les llavors d’aquesta crisi vénen tant de lluny com la formació de les universitats modernes”. Aquestes van optar per un model de producció en massa, en el qual tothom se centrava en la seva pròpia disciplina i intentava treure’n profit. El resultat ha sigut el de la separació d’especialitzacions, en comptes de la unió i col·laboració d’aquestes.

Departaments de departaments de departaments. La burocratització i fragmentació dels estudis crea acadèmics especialitzats en àrees petites que generen un coneixement reduït que acaba sense resoldre problemes generals, destaca el professor de la universitat de Columbia. Aquest fet desemboca en un cas curiós que l’entès anomena “procés de clonació”, en el qual els professors transmeten el seu coneixement a alumnes de tal forma que aquests segueixen fent investigacions que parteixen de premisses passades que no evolucionen -o que en tot cas, ho fan a pas de caragol-. És difícil adaptar-se a nous temps seguint els paràmetres de temps passats.

El model universitari actual està obsolet, i cada cop més acadèmics recomanen avançar cap a un sistema educatiu interdisciplinari. La feinada, és clar, és convèncer les institucions perquè modifiquin tota l’estructura del seu sistema, i els professors perquè canviïn la seva manera d’entendre les assignatures. “La meva esperança és que se sacsegin les universitats i s’obri l’acadèmia a un futur que no podem concebre”, diu Mark C. Taylor, que actualment té 71 anys. Des de la seva experiència, el professor resumeix en sis punts què és el que hauria de canviar en les universitats tal com les coneixem.

1. Reestructurar el currículum. El model de divisió del treball en departaments separats s’ha de substituir per un currículum estructurat com una xarxa adaptativa i complexa. Segons el pensador, l’ensenyament ha de ser transdisciplinari i transcultural, perquè seria més efectiu unir gent de tot tipus per tractar qüestions de religió, política, història, art, religió, o qualsevol altre tema, que no pas aïllar cada perspectiva en la seva pròpia branca.

2. Abolir departaments permanents i crear programes basats en problemes. Aquests programes tindrien data de caducitat, i cada set anys haurien de ser avaluats per tal d’adaptar-los o abolir-los segons l’estat de la qüestió. Taylor posa l’exemple de l’aigua. Quan d’aquí a uns anys la disponibilitat d’aquest bé comú es transformi en un problema, farà falta que hi treballin per solucionar-ho no només biòlegs, sinó també enginyers, filòsofs, artistes, politòlegs i tot tipus d’investigadors de totes les disciplines.

3. Incrementar la col·laboració entre institucions. No totes les universitats necessiten abraçar-ho tot. Serà més viable crear programes que associïn estudiants i facultats. Aquí hi té un paper important la tecnologia, que pot connectar estudiosos d’arreu del món amb tan sols una videotrucada.

4. Transformar les publicacions tradicionals. Les limitacions de pressupost fan cada cop és més difícil per a les universitats publicar tesis doctorals, convertir en llibres o articles remunerats els assaigs i estudis que duen a terme els membres de la comunitat educativa. Taylor creu que la solució és animar els estudiats a produir tesis en formats alternatius, i que treballin en el desenvolupament de nous tractaments analítics des de noves perspectives, com per exemple l’hipertext.

5. Expandir les opcions professionals dels graduats. La majoria dels estudiants mai treballaran d’allò pel qual s’han format. Ho afirma el mateix professor, i només cal sortir al carrer i preguntar-ho a la gent jove. Per això, cal ajudar-los a preparar-se per un món laboral complex. La preparació en qüestió pot proposar-se dins de la universitat, però no sempre s’ha d’adquirir en les aules. És a dir, ajudar els estudiants a trobar feines o a col·laborar amb organitzacions sense ànim de lucre pot exposar-los a nous punts de vista i noves cultures, de la mateixa forma que els pot motivar per solucionar problemes de la vida real. El coneixement i les habilitats que cultivaran en les noves universitats els permetran adaptar-se a un món en canvi constant.

6. Imposar la jubilació obligatòria i abolir les places fixes. Un dels punts més controvertits de l’article de Mark C. Taylor és el laboral. “Inicialment pensades per a protegir la llibertat acadèmica, les places fixes han convertit les institucions en ens poc rotatius i els professors, en persones impermeables al canvi”, sosté Taylor. Una vegada algú aconsegueix una plaça fixa deixa de tenir incentius per continuar investigant i adaptant el seu tema al moment actual. Segons el teòric, els contractes del professorat universitari haurien de ser de set anys, igual que els programes acadèmics. Després d’aquests set anys, els professors podrien ser o bé renovats o bé cessats, si la seva mirada sobre el tema ha quedat desfasada. Aquesta política permetria a les universitats premiar els investigadors, acadèmics i docents que evolucionen i són productius, i alhora també deixaria espai per a persones joves amb noves idees i coneixements.

Un nou model universitari no només potenciaria disciplines que fa anys que estan en expansió, com ara l’economia o les ciències, sinó que ajudaria a revalorar aquelles que són iguals d’importants i que el sistema educatiu ha relegat a un segon pla, com les humanitats. El canvi es produirà; caldrà veure qui vol adaptar-s’hi ràpid i qui segueix insistint a quedar-se enrere. I això, i tant, és també una decisió de país.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació