La drecera de Caïm

Ambientada l’any 1978, durant la Transició i just després de la dictadura, entre Arnes i Vall-de-roures, La drecera de Caïm (Pagès Editors) arrenca amb la desaparició de Franz Brühler, un alemany solitari i ecologista, i l’aparició d’una fossa comuna, dos fets que podrien tenir alguna relació. En aquest territori hi ha molts alemanys, belgues i francesos que amb els anys van anar comprant finques que eren molt barates i masos mig abandonats i que els van anar arreglant amb un esperit de viure d’una altra manera, més natural. Ells van aportar també aquesta consciència ecològica. És un tipus de personatge real que existeix i que encara està per aquí.

El protagonista de La drecera de Caïm és Elíades Bel, un alter ego de Mayans que ja apareixia en les dues novel·les anteriors, Cap llàgrima sobre la tomba i Cendra. En aquesta tercera part de la trilogia, Bel aparca la seva feina com a fotògraf per seguir el rastre del desaparegut i escriure un reportatge de periodisme d’investigació. Però Bel no és un investigador professional, fa el que pot i segueix les pistes per, finalment, treure l’entrellat de tot plegat.

L’autora explica que ha volgut reforçar l’ús de la variant dialectal en els diàlegs, fent ús del català que es parla als pobles del límit entre la Terra Alta i el Matarranya. Si a Cap llàgrima sobre la tomba feia una pura transcripció fonètica dels diàlegs que Mayans escoltava pel carrer, i a Cendra hi havia la preocupació per anar a buscar les gramàtiques tortosines i de la zona del Matarranya, a La drecera de Caïm Mayans ha mirat d’agafar una mica de lèxic de totes les contrades de la zona i ha introduït molts barbarismes o castellanismes i altres paraules que ha tret de l’Alcover Moll i que no són als diccionaris convencionals. En aquest sentit, el lector descobreix la mirada del foraster que, en definitiva, és la de l’autora. Un realisme propi del gènere; el mateix que fa que els agents de la Guàrdia Civil parlin en castellà. Els personatges traspuen veritat i això s’agraeix. No és novel·la negra pura, però sí que hi ha una recerca de la credibilitat, un narrador en primera persona, i un ús del sarcasme propi del gènere. Elíades Bel és bastant seriós però té expressions que sorprenen. Lo Bargalló és un personatge inspirat en la pagesia de la zona i té un sentit de l’humor molt marcat. L’inspector Estrada, per la seva banda, és el personatge més clixé dels que Mayans ha treballat: un policia franquista de l’època que el lector reconeix amb facilitat però que alhora també té una determinada ironia que el fa menys agressiu. 

El narrador, que és el propi Elíades Bel, parla des d’un punt indefinit del segle XXI i recorda uns fets que van passar durant els anys setanta del segle XX en què ell va estar investigant certs casos. Mayans parla de trilogia per les tres coincidències bàsiques entre les novel·les: la ubicació, el lapse temporal i la manera de relacionar els anys setanta de la transició amb els anys trenta de la guerra civil. Les dues Espanyes de Machado segueixen en pobles com Arnes, el veïnatge sap perfectament qui va fer què durant la guerra. Sempre hi ha algun greuge i a les converses sempre surt alguna cosa. Aquesta memòria dels fets que ha patit cada família de forma particular no acaba de marxar. I a més a més, a la guerra va haver-hi greuges per totes bandes. L’autora creu que la polarització política actual ve de l’època de la guerra civil. Per a Sílvia Mayans, entrar en el gènere negre va començar amb un relat que es va anar engrossint fins a convertir-se en una novel·la.