La doble vida de Josep Cots

Cada dia, quan es lleva, en Josep Cots pot triar entre anar a la seva llibreria del carrer Cardenal Casañas o enfilar cap al despatx de l’editorial que té al carrer Trafalgar. Perquè Josep Cots és el llibreter de la Documenta, però també és editor de 1984. Si va a l’editorial es posa la corbata. Si va a la llibreria, es corda un llacet al coll. Comparteixen el mateix nom i un munt d’afinitats que hem descobert tot dinant amb ells en un restaurant del Raval.

Josep Cots editor és el primer d’arribar al restaurant del carrer Xuclà i demana un martini negre d’aperitiu. El llibreter arriba més tard i fa un Campari: “Sóc un fanàtic del Campari”, diu. L’editor demana amanida grega de primer. El llibreter també. El llibreter vol rodó de vedella de segon. L’editor també. Ànimes bessones? Vides paral·leles? Són dos homes amb una vida apassionant. Els pregunto a quina hora es lleven al matí.

Editor: Jo a les 7.

Llibreter: Jo a les 8, no fotem. Llevar-se de nit mai. Vaig tard. Vaig perdre el metro i sempre vaig tard.

I Josep Cots riu amb la mandíbula ben oberta. Tots dos tenen una rialla agosarada, expansiva, però ben diferent l’una de l’altra. L’editor acluca els ullets i riu bocabadat, ensenyant tota la llengua, una llengua llarga i neta. El llibreter, en canvi, quan riu exhibeix una dentadura blanca, autèntica, lluminosa.

Parlem de l’estat de les llibreries i el mercat editorial, ara que sembla que es va desfent el teixit de llibreries històriques independents.

El llibreter: Mireu, ara m’han convidat a una taula rodona de la BCNegra que té un títol que fa por: “Assassinat o mort natural. L’inquietant futur de les llibreries”. Hi aniré perquè sóc educat, però no em negareu que és una metàfora ben negra. M’he preparat un text per dijous que ve… però em pregunto: hem d’anar-hi a plorar? Quin interès té això?

Editor: La mort de les llibreries és com una novel·la que no té misteri, perquè ja sabem d’entrada qui és el culpable que tanquin tantes llibreries…

Puigtobella: Ah sí? I qui mata les llibreries?

Llibreter: Qui va comprar la joiera Roca del Passeig de Gràcia? Tous. Amb això ja està tot dit. Passa el mateix amb les llibreries. El que està amenaçat és el petit comerç. On es venen els llibres ara? En grans superfícies i grans cadenes. Ens queixem de la mort de les llibrerires i després veus petits editors independents que estan la mar de contents perquè han entrat al Corte Inglés!

Editor: Doncs a mi Josep em salven les petites llibreries com tu.

Llibreter: Perquè tu i jo som raros, i ens diem igual…. Per favor que la FNAC té tres centres a Barcelona i el Corte Inglés tres més!

Puigtobella: I què en penseu d’aquest fenomen de vendes de bestsellers castellans que són traduïts al català. Ruiz Zafón s’explicava perquè era una novel·la sobre Barcelona, però després han vingut la María Dueñas o ara la Dolores Redondo…

Editor: Jo no m’explico per què està passant. Aquest fenomen seria normal en una situació d’absoluta normalització del català, en què la gent llegís en català perquè sí, però ara mateix no ho entenc.

Llibreter: A vegades es publiquen llibres en català només per evitar que un competidor en compri els drets i ho publiquen amb una tirada mínima per protegir el territori.

Editor: I en alguns casos, que són per denunciar, hi ha editors castellans que compren drets en català per bloquejar-ne l’edició catalana. I si un editor català els demana de coeditar amb ells, s’hi prestaran només si creuen que els sortirà rendible. I molt sovint passa que una editorial que publica un determinat autor blinda tota la seva bibliografia, fins i tot obres d’escassa comercialitat que podria fer un editor literari inependent, i aquestes obres finalment no es tradueixen mai i acaben sent inaccessibles.

Llibreter: Tu ets dels editors que publiques obres per amor.

Editor: Jo vaig fent el que em deixen fer. La vida és un divertimento i hem d’anar passant el temps.

Llibreter: Esclar que sí. L’important és fer el que t’agrada.

L’editor de 1984 contagia entusiasme quan ens parla de les cinc novetats d’autor català que té programades per aquest Sant Jordi. Licantropia, una novel·la sorprenent de Carles Terès, autor de la Franja que debuta amb cinquanta anys i amb una obra de maduresa. Seixanta mil paraules, una nouvelle de Manuel Subirats que narra un desencontre amorós. Mà a les fosques, un recull de relats de Jaume Serra Fontelles i Carrer de pas, de l’autor valencià Octavi Monsonís. I finalment El banquer, una novel·la plena de malícia de Núria Cadenes, actual presidenta del SI i directora de la LLibreria 3 i 4 de València.

Llibreter: L’editor de veritat és aquell que arrisca. Ara mateix, per exemple, tenim l’aposta que ha fet el Jaume Vallcorba per l’obra de Simenon. Tothom li diu que està boig, i és evident que és una operació d’alt risc. Ara, el pitjor de tot són els agents literaris, veus les jugades que fan. I passa que l’editor dels grans grups ja no són editors en el sentit clàssic, són gerents d’un pressupost. Ja no no mana ni l’interès o el risc cultural. I és per això que els autors avui dia escolten poc els editors, perquè s’han devaluat, han perdut autoritat. Jo sempre comparo el món del llibre amb el fenomen del Hollywood daurat, que segurament és una època mitificada, però jo crec que el senyor Goldwin o el senyor Mayer volien fer negoci amb les seves pel·lícules, però sabien de cine, hi entenien i el valoraven. Quan tenien un bon director el protegien i s’hi arriscaven.

Editor: Jo ara mateix estic editant l’obra del Hans Fallada i llegint la correspondència amb el seu editor, Rowholt, veus que tenien una relació de veritat i que treballaven els textos.

Llibreter: Ara l’editor ja no se sent amb suficient autoritat moral per dir a l’autor: “Escolta, vols dir que aquí no t’equivoques? ”

Editor: Aquí t’equivoques. Jo m’hi poso molt amb els autors.

Llibreter: Esclar, perquè tu estàs xalat, com jo, ja t’ho he dit abans. Jo parlava dels editors dels grans grups, que són editors funcionarials, que fan cobertes molt mones, però després no fan ni una puta publicitat enlloc. El Perucho m’ho deia: “El buen paño en el arca se vende”, però aixo en el món dels llibres ja s’ha acabat”

Editor: Avui dia només es ven allò de què es parla. La feina de l’editor ara és aconseguir que es parli del llibre.

Puigtobella: El problema és que en el fons no hi ha cap llibre que sigui necessari, però la feina de l’editor és convèncer el lector que necessita llegir un determinat libre. Crec que la feina d’un editor comença amb l’edició de l’original i acaba en l’estratègia comercial per convèncer el públic que toca llegir la seva aposta editorial. El cas de Victus, per exemple…

Llibreter: L’èxit de Victus ha sigut un atzar. El Sánchez Piñol no es podia imaginar quan l’escrivia que arribaria aquesta onada independentista.

Editor: Però sí que tenia l’horitzó del tricentenari del 2014. El Sánchez Piñol no és ni millor ni pitjor que altres autors, però ha aconseguit captar l’atenció dels mitjans i del públic.

Llibreter: (Atacant el rodó de vedella) Si no entres al mass media és molt difícil despuntar.

Puigtobella: Aleshores esteu dient que anem cap a una literatura telegènica, en què els editors encarreguen llibres a personatges televisius i deixen de banda els escriptors que viuen més concentrats en la literatura?

Llibreter: I jo pregunto: una producció editorial que depèn de figures mediàtiques encara es pot considerar cultura?

Editor: I no és indecent que els mass media tractin tan favorablement els escriptors que treballen als seus mitjans. Si t’ho mires bé, són tractes de favor…

Llibreter: Jo no vull ser apocalíptic, que el món és molt vell, però sí que em sorprèn, per exemple, que ningú s’hagi escandalitzat amb el fet que la Oprah Winfrey pugui entrevistar sense cap mena d’escrúpol moral un ciclista dopat com Lance Armstrong, un senyor que en lloc de concedir una entrevista a la tele hauria de declarar davant d’un jutge, i tothom accepta que es faci una entrevista així. Per què?

Puigtobella: És la societat de l’espectacle.

Llibreter: I el mateix passa amb els llibres.

Editor: I amb els programes de llibres. Perquè a veure, fan programes per parlar de llibres o fan programes perquè la gent vegi el programa?

Puigtobella: Què en penseu dels programes de llibres que fan a la tele?

Hi ha un moment de silenci, un silenci clamorós. El llibreter pica l’ullet a l’editor.

Llibreter: Que ens vols enfonsar o què? Els programes de llibres són COLLONUTS! (Rient amb tota la mandíbula i adreçant-se a l’editor) Ho he dit bé?

Puigtobella: Tornant a la crisi del llibre, no trobeu que aquesta demonització de la pirateria no respon a un diagnòstic equivocat de la situació?

Llibreter: Totalment d’acord. I ara a sobre volen crear l’equivalent d’un CEDRO digital per lluitar contra la pirateria a Internet.

Editor: La crisi del llibre és culpa de la baixada del consum. La gent no té diners…

Llibreter: Ara ho has dit. I les llibreries són botigues com qualsevol altra. Jo sempre dic que sóc el Pepito de la llibreria, no pas Mr. Cots. Jo no sóc un intel·lectual, no perdo mai de vista la meva condició de comerciant. La cultura sempre ha anat lligada als diners. Durant el renaixement depenia de prínceps i cardenals. Avui depèn del mercat. Per tant, es pot ser franctirador fins a cert punt.

I després hi ha un altre factor, que és Internet. No la pirateria, sinó aquesta quantitat d’informació i estímuls que comporta Internet. Els estudiants han deixat de comprar llibres, i això és molt greu. S’està generant un nou tipus d’estudiant que s’alimenta de links. Ja no llegeix llibres. Tota la seva bibliografia està feta d’enllaços. I què passa? Doncs que aquests alumnes són incapaços de llegir 200 pàgines seguides.

Editor: Són alumnes a qui no se’ls inculca la literatura com un art. Els falta formació literària, perquè la literatura s’estudia dissociada de la llengua, i aquest és un problema general, però que afecta també el català. La llengua és literatura. I ens hem de preguntar per què a França això no passa.

Llibreter: Tens raó. A mi em van ensenyar a redactar un text a la universitat. Jo vaig estudiar francès i va ser en francès que vaig aprendre a estructurar un escrit.

Editor: Ara mateix als Estats Units tenen una pedrera d’escriptors impressionants perquè tenen escoles d’escriptura que funcionen.

Llibreter: I aquí només sabem ser moderns.

Editor: Hem anat de la burra a la borsa i ens hem saltat passos intermedis. Hem passat directament al capitalisme tardà sense sedimentar etapes. I aquests salts fan que hi hagi aquestes disfuncions.

Per postres Josep Cots demana iogurt amb fruita. Per duplicat.

Llibreter: I ara passa moltes vegades que llegeixes coses molt ben escrites, molt ben travades, però que tot i essent perfectes no et diuen res. El sentit d’un final de Julian Barnes, per exemple, no m’ha agradat, escriu molt bé, però tinc la sensació que es perd.

Editor: A vegades la forma anul·la el contingut. Passa sovint amb els nostres escriptors, que saben escriure millor però no acabes de veure què et volen explicar…

Llibreter: Exacte. De què em serveix a mi que estigui ben escrit si no m’explica res? També passa amb el cinema. Lincoln de Steven Speilberg, per exemple: tot és collonut, actors, vestuari, pero la pel·li és un rotllo, no té cap interès…

Editor: En canvi La gran marxa de E. L. Doctorow és fantàstica!

Llibreter: El que està clar és que vivim un gran canvi en tot. I sortirà un nou món, que potser es la decadència de l’imperi americà… Tot canviarà…

Editor: Les grans obres de la literatura s’han produït sempre en moments molt crítics o després de moments molt crítics. S’ha vist amb les guerres mundials… I ara estem passant un trasbals molt profund, a banda dels canvis tecnològics… Al final l’únic que queda és la condició humana.

Llibreter: Tot serà nou. No vull ser apocalíptic. Homer i Shakespeare seran nous…