La distòpia de Michel Houellebecq

Submissió és una distòpia que oposa la realitat solitària de l’individu occidental enfront del gregarisme d’aquells que practiquen la fe, enfront del gregarisme d’aquells que no tenen autonomia de pensament. La nova novel·la de Michel Houellebecq ha tornat a causar una gran sensació. Albert Playà en fa la seva lectura a Núvol. 

“Tantes mans per transformar el món i tan poques mirades per contemplar-lo.”
Julien Gracq, Lettrines, 1967.

Tots aquells que us hàgiu aproximat a Michel Houellebecq a través de les seves novel·les sabreu que no deixa indiferent. Ell mateix es defineix com un observador del món. Diu que és una de les seves virtuts i sent la responsabilitat individual d’oferir al món la seva mirada. I la seva mirada és verí per als acomodats, és verí per a la societat occidental, és verí per als dogmàtics i també és verí per als reaccionaris i els revolucionaris. A cada novel·la aixeca la manta d’una estrebada per deixar al descobert l’estupidesa humana i, per damunt de tot, l’estupidesa de l’home.

Submissió sembla una novel·la senzilla, curta, política ficció; es llegeix bé. Com tots els seus llibres es digereix de gust, les lletres t’entren per la vista, circulen pel teu cervell, però a poc a poc es van enquistant i comences a intuir una naturalesa malsana en tot plegat. Com, una prosa digne i brillant, acaba formant idees tumorals i pernicioses dins del teu cap? Això només t’ho sabria respondre ell. Darrere sempre s’hi amaga la infàmia i la injúria que els homes ens imprimim a nosaltres mateixos. I aquí no utilitzo la pluralitat de gènere.

No té cap sentit parlar d’aquest llibre sense fer-ne espòilers, i sí, el protagonista també es beneficia una estudiant joveneta, jueva, bonica, intel·ligent i naïf. Tot i que, des del meu punt de vista, la gent que s’incomoda pels espòilers en realitat no està interessada en el món de les idees, sinó simplement pel món egoista i estúpid de l’oci i el gaudi personal i immediat. Gaudireu el llibre de la mateixa manera llegint, o no, aquesta informació.

Si ens posem en situació, de manera ràpida, ens trobem a França l’any 2022. En una segona volta electoral els votants es veuen en l’atzucac d’haver d’escollir entre el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen i el partit de Mohammed Ben Abbes. El resultat final és que s’erigeix com a president el candidat de la formació islamista, formant coalició estable amb el partit de centreesquerra, socialistes, o anomeneu-los com vulgueu. Avui en dia, ningú s’escandalitza per insultar els socialistes, de fet, sembla gairebé una obligació. Un compromís social.

Davant d’aquests esdeveniments, en Françoise anirà analitzant les circumstàncies des d’una distància prudent; però, i més important, des de punts de vista diferents. Tot acadèmic del món de les lletres que no sigui religiós no té més remei que abraçar la ciència per donar forma i cultivar l’esperit, perquè sembla no poder deixar-lo en guaret. S’opera un canvi. Tot canvi ve seguit de respostes. Confusió, anàlisi, adaptació… Quins són tots aquells elements de l’islam que el capitalisme adoptaria com a propis, en poc temps, sense ni tan sols aclucar els ulls? La poligàmia. El matrimoni amb menors d’edat. L’expulsió de les dones d’àrees com la docència. La conversió a l’islam de tots els càrrecs públics… És una reacció en cadena que avança de manera exponencial. És un manual per a l’especulació. És plantejar un escenari de conseqüències imprevisibles on es perfilen unes línies perilloses per fer-nos veure la punta de l’iceberg. És una faula collonuda que t’obliga a confabular. Houellebecq i els seus paràgrafs són una estació d’enllaç amb l’única finalitat d’encarrilar i orientar la teva ment cap a totes les vies mortes d’aquesta societat. No hi ha ni una sola via d’aquest sistema que tingui continuïtat. No hi ha ni una sola via en aquest món en què vivim que et permeti anar una mica més enllà sense perdre la dignitat a mig camí.

Se li ha d’agrair el bon humor i la mala hòstia a parts iguals i se li ha de fer una reverència per la posada en escena. Houllebecq és una biga transversal que intenta aguantar i mostrar tothom, a base de força bruta, l’estupidesa infinita del món.

Submissió és una distòpia que oposa la realitat solitària de l’individu occidental enfront del gregarisme d’aquells que practiquen la fe, enfront del gregarisme d’aquells que no tenen autonomia de pensament, enfront del gregarisme com a forma última de covardia i misèria. En Françoise és només un individu que es deixa seduir per l’oferta que li presenten. “I quin mal hi ha en tot això”, et dirà el capital!

Si aquest estiu voleu dedicar les hores mortes a confabular, sotmeteu-vos a la prosa de Michel, que és com una dolça mel extreta de l’estramoni.