La dialèctica de la llibertat

Les lluites de l’oligarquia contra democràcia i de l’imperialisme contra la independència tenen una importància cabdal en l’actualitat. Els esdeveniments recents, tant aquí com a Ucraïna, no deixen de recordar-nos-ho. Tanmateix, aquesta oposició entre faccions no és pas un producte de la contemporaneïtat, sinó que ha estat una constant durant tota la història d’occident. És per això que, si resseguim retrospectivament els passos d’aquesta història, acabarem indefectiblement a Grècia, ja que aquesta no és només la llavor de la nostra cultura, sinó també el lloc on es van fundar les nostres contradiccions més fonamentals. Per tant, és especialment revelador buscar el sentit d’aquestes disputes en la Grècia clàssica, pel fet que allà es poden veure les causes més rellevants d’aquests conflictes sobre les formes de poder.

Aquesta oposició de sistemes polítics es troba encarnada en la història de la Grècia clàssica amb la confrontació entre la democràcia atenenca i l’oligarquia espartana. Dins de tots els esdeveniments ocorreguts en el marc d’aquesta lluita ideològica, el més paradigmàtic és sens dubte la Guerra del Peloponès. Aquest conflicte va enfrontar directament les dues potències de l’Egeu, Grècia i Esparta, en una gran guerra fratricida.  Aquesta fita històrica, imprescindible en l’arqueologia de l’essència dels conflictes socials, ha romàs rigorosament documentada gràcies al treball de l’historiador grec Tucídides i la seva obra Història de la guerra del Peloponès, que ara La Casa dels Clàssics recupera dins la col·lecció Bernat Metge Essencial, en una edició assequible amb el pròleg de Borja Antela i la traducció de Jaume Berenguer i Manuel Balasch que també inclou el text original grec. De fet, la importància d’aquest episodi ja va ser subratllada pel mateix Tucídides: “Aquesta és la més profunda commoció que mai hagin sofert els grecs, parts dels bàrbars i, com qui diu, tota la humanitat.”

Tucídides va ser un historiador atenenc que va viure de primera mà els fets de la Guerra del Peloponès (431 aC – 404 aC). El seu estil contrasta amb el d’Homer i Heròdot, ja que ell sempre va buscar ser fidel als fets, fins i tot si això li impedia expressar-se amb un estil tan bell com el dels seus predecessors. La sobrietat de Tucídides recorda, més que a un historiador antic, a un de contemporani. Aquesta contemporaneïtat de l’estil de Tucídides queda plasmada, per exemple, en els seus intents de fer valer el caràcter primari de les seves fonts d’informació a través de testimonis directes i vivències pròpies, un fet singular en els historiadors de l’antiguitat. Tucídides també destaca pel fet de buscar les causes i conseqüències sense involucrar-hi les seves emocions o creences religioses. Amb tot, és possible afirmar que aquest és el primer historiador que busca mantenir una mirada neutral. A més, Tucídides té una mirada molt particular del conflicte. Borja Antela, el prologuista d’aquesta edició, destaca en l’entrevista a continuació la particular situació d’aquest historiador: “Tucídides és un derrotat que explica com el van derrotar. Sempre hem dit: «la història l’escriuen els vencedors.» No!” Així, Tucídides i la seva obra han esdevingut el record atemporal d’un món, el de les polis gregues i l’hegemonia atenenca, que es desfeia fins a les seves arrels.

L’esclat de la Guerra del Peloponès sorgeix a través d’un conflicte col·lateral entre Corint i Atenes arran del control de la colònia de Cercira. Arran d’aquesta disputa, Corint aconsegueix convèncer a la seva aliada d’Esparta perquè declari la guerra a Atenes. Així, la Guerra del Peloponès comença el 431 aC amb les dues potències intentant assegurar el domini pels seus àmbits de preferència. Per una banda, Esparta ataca el territori atenenc per terra amb el seu formidable exèrcit. Per altra, Atenes manté la seva hegemonia marítima amb la seva flota imponent. La guerra provoca un dràstic ascens de la violència i la repressió arreu de Grècia. Aquesta situació tan compromesa per les dues bandes impulsa una feble treva l’any 421 aC, l’anomenada Pau de Nícies. Tanmateix, aquesta treva no soluciona les disputes respecte les zones d’influència i les hostilitats es reprenen ràpidament. Aquesta vegada, els atenencs emprenen una arriscada campanya naval contra Sicília, aliada d’Esparta, que acaba amb una gran derrota dels demòcrates. Així, els atenencs perden gran part de la seva flota i, en conseqüència, també el seu control i hegemonia sobre el Mar Egeu. Aquesta davallada d’Atenes porta a Esparta a sortir com la polis vencedora del conflicte. Així i tot, el resultat és desolador per les dues bandes: mentre Atenes s’enfonsa en una profunda crisi, Esparta no està capacitada per fer de mediadora dels conflictes entre les polis gregues. Aquesta debilitat espartana va quedar evidenciada per la derrota espartana contra Tebes i, poc després, pel domini macedoni de Felip II, pare d’Alexandre el Gran, amb què acaba definitivament l’etapa clàssica de Grècia.

Aquest fragment de la història, tant revelador de la condició intemporal de l’home, queda ara a disposició dels lectors en llengua catalana a través dels tres volums que ara presenta l’editorial La Casa dels Clàssics dintre de la col·lecció ‘Bernat Metge Essencial’. Tanmateix, la història no només ens revela l’eterna voluntat dels homes per imposar un determinat sistema social, sinó que també ens ha de permetre recordar el preu d’aquesta lluita: el dolor, la destrucció i la mort. Amb tot, Borja Antela confessa que “tots som víctimes de les atrocitats de la guerra, i la història és la memòria — que no la justícia — de totes les vegades que hem estat víctimes.”