La casa que agonitza 

Sandra Otto ha llegit 'El fibló', l'ultima novel·la de Sílvia Soler, la història d'una herència complicada

Sandra Otto

Sandra Otto

Documentalista

L’Helena Faura és la mare a El fibló (Columna), la nova novel·la de Sílvia Soler. Una dona que mor després de la malaurada picada d’una abella, quan els seus tres fills són petits: la Laura, germana gran, a penes comença a entrar en l’adolescència. En Sebastià Sureda, el seu marit, un exitós escriptor teatral, decideix abandonar sentimentalment els seus tres fills i se n’allunya. Els tres germans pateixen una doble pèrdua, quedant-se orfes a una edat molt primerenca.

Anys més tard, amb la mort del pare ja octogenari, els germans es retroben a la que havia sigut la casa familiar, a Alella, que els ha sigut deixada en herència, i es veuen obligats a conviure-hi per restaurar-la i posar-la en venda. La casa és la gran protagonista, l’epicentre del terratrèmol que està a punt de sacsejar els fonaments esmicolats d’una família que en realitat no ha existit mai.

El pare amb tots els anys solitaris que hi ha viscut des de la marxa espaordida dels fills ha deixat morir el casalot, que es troba en ruïnes des de les parets fins a les bigues, des de la galeria fins a les finestres sorolloses o les rajoles que es van esquerdant lentament. La decadència s’estén fins al jardí, que tant estimava i cuidava la mare, el lloc on al capdavall va trobar la mort però que per a ella era la font de vida, el cor de la unió familiar. Una vella i imponent noguera presidia aquest espai, l’obaga de la qual donava aixopluc als Sureda Faura. Però aquest arbre, tant estimat per la mare, també és el símbol de tota la decadència familiar: un arbre malalt des de fa anys -com tota la casa- s’ha de tallar de soca-rel perquè s’ha anat podrint amb el seu abandó i, a més, de per si posseeix (com el pare) una naturalesa intrínseca malèvola i destructiva amb les espècies que l’envolten: «És un arbre egoista», diu el jardiner.

En Sebastià Sureda ha viscut tancat a la seva biblioteca lliurat a les seves obres, amagant-se de qualsevol vincle familiar o afectiu. Aquesta figura gairebé monstruosa per als seus fills, tancada en la seva caverna-biblioteca, es va desvelant com a ésser humà a través dels llibres que la Laura tria, de les dedicatòries que els altres li varen professar o d’alguna foto perduda en les pàgines d’alguna de les obres. El vell volia morir amb la casa, desintegrant-se en la podridura del que havia estat la seva vida personal, tan plena d’elogis a la seva obra com de misèries dins del seu cor. Arribat el seu final, en Sebastià va decidir acomiadar-se amb uns versos de Màrius Torres, fragments de poemes que només troben el seu sentit per als fills que acaben per intuir el seu significat: Entrar sol en un jardí…

Sílvia Soler escriu El fibló des de la nostàlgia dels seus personatges, d’aquests tres germans que es retroben i que comencen realment a conèixer-se i a acceptar-se mútuament després de molts anys de distanciament. L’autora parla des del cor amb delicadesa i molt d’amor: fraternal o compartit amb aquells que també van patir la pèrdua, cadascú a la seva manera. Tots tres van sobreviure emocionalment com van poder o saber. Es tracta segurament d’un aprenentatge continu, atès que per a l’autora també «als germans se t’ha d’ensenyar a estimar-los». La Sílvia Soler deixa finalment un lloc en el seu relat per als que quedaran, els que venen al darrera i busquen conèixer els seus orígens, els nebots adolescents que tracten d’omplir buits i buscar sentit a preguntes a penes formulades. Són misteris vitals, arrels necessàries per a la construcció de la pròpia identitat. Són nous començaments, futures noves oportunitats… Aquest llegat esdevé imprescindible per evitar la metamorfosi que el temps i els mals records imprimeixen sobre tot allò viu, transformant-ho en decrèpit i podrit.

El fibló convida a pensar en la importància de les relacions fraternals, les seves vivències compartides, les bones i les dolentes. També del llegat deixat als nouvinguts, aquell que s’ha d’anar construint a poc a poc, fent neteja de tant en tant del passat i obrint els porticons de la casa de cara a un jardí sa i net de males herbes.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació