La casa de foc de Francesc Serés

Francesc Serés ha fet una destil·lació literària dels nostres clàssics en una novel·la que ens convida a rellegir la tradició

Josep Vicenç i Eres

Josep Vicenç i Eres

Economista, filòleg i professor de màrqueting de la Universitat de Girona i de l'Institut Montilivi.

Quan començareu a llegir La casa de foc (Proa) de Francesc Serés (Saidí, 1972), us adonareu que esteu davant d’una obra extraordinària, una de les novel·les més originals de la literatura catalana de principi del segle XXI, i  no exagero.

Francesc Serés a Can Mau, a El Sallent

Tindreu la sensació que l’autor ha destil·lat molta literatura en aquesta obra. Sentireu la veu naturalista-modernista de la Mila de Solitud, de Víctor Català (Caterina Albert), que estava obsessionada per la neteja igual que el narrador-protagonista de La casa de foc, obsedit per eliminar tots els escorpins de la casa de la Garrotxa; i reviureu les mateixes tensions que la protagonista de Solitud encarna entre l’individu i l’entorn, igual que el Mau, narrador de La casa de foc, arriba a la muntanya garrotxina -fugint de qui sap què- i que no entén els codis d’honor, les mitges veritats i les fidelitats dels que són d’aquella terra en contraposició als nouvinguts.

Us sentireu immersos en una trama de literatura realista amb personatges ambivalents (hippies, neorurals, empresaris olotins, constructors, galeristes d’art…), alguns dels quals, just en el moment abans de la tempesta de la crisi del 2008, viuen al marge de la llei comerciant amb marihuana, cocaïna, produccions ecològiques i, fins i tot, inventant els negocis més increïbles que us pugueu imaginar per col·locar l’excés de diner negre en boscos, terrenys, cavalls, obres d’art de pa sucat amb oli o en falsificacions de mobles antics. Són els bandolers i contrabandistes de principi del segle XXI, que imiten els seus ancestres de La Punyalada (1905),de Marià Vayreda, però que en lloc de viatjar amb cavalls ho fan amb Nissan Patrol.

A La casa de foc també hi trobareu el realisme màgic de García Márquez, que, passant pel sedàs de la tradició literària de Calders i Tísner, arriba a aquesta novel·la amb unes dosis molt ben calculades d’humor, com per exemple quan el protagonista revela inconscientment la veritable paternitat oculta d’un veí. També s’emmarca en el realisme màgic l’aparició de fenòmens inexplicables que són elements centrals de la trama de la novel·la. Així se’ns presenta la capacitat innata de Jordi de Can Sol, saurí infal·lible que viu -i guanya diners en efectiu a cabassos- detectant i trobant aigua arreu del món, o de la seva conflictiva neta, la Mar, que també ha heretat certs poders sobrenaturals. Aquesta novel·la també segueix García Márquez quan fa servir una toponímia efectista i corprenent, de vegades real de vegades imaginària: Can Mau, Can Sol, Torn, Briolf, Llancers, Falgons…

La novel·la recrea una nissaga amb la voluntat d’explicar la progressió social del protagonista:  neix com a fill d’uns masovers molt pobres i és capaç de convertir-se en un ric propietari rural que amaga la seva fortuna i que arriba a dominar tota la Vall del Ser. És un itinerari vital, d’altra banda, molt similar al de moltes famílies de pagesos catalans que durant el segle XX van  passar de masovers a petits propietaris. Per tot això, Francesc Serés ha declarat -igual que va fer Gustave Flaubert amb Madame Bovary -que en Jordi de Can Sol c’est moi, a banda que el narrador de la novel·la sigui el seu alter ego, ja que ell també havia fet de professor d’aula d’acollida en una escola d’Olot i va viure a Can Mau, en una casa del 1587, en una vall entre Santa Pau i Mieres.

Francesc Serés signant un exemplar de ‘La casa de foc’ a Can Mau | © Mònica Font

Com totes les grans novel·les, té una frase inicial que t’enganxa. És alhora una tesi i una declaració de principis que quan acabareu la novel·la entendreu perfectament: «És el mort més gran que hem tingut. No m’hi cabrà en una missa, haurem de fer dos enterraments».

La casa de foc és una novel·la que narra la descoberta, per part d’un foraster, d’un món molt estrany que va néixer fa dos cents  anys i que la crisi del 2008 posa en qüestió, un paisatge garrotxí i un món propi que es regeix per unes normes atàviques. La Garrotxa és un microcosmos molt especial. Una mostra d’aquesta singularitat és el fet que va succeir a la mateixa època en què se situa la novel·la (el 2005) i que va convertir Olot en una de les úniques ciutat del món on McDonald’s va haver de tancar el seu establiment per “motius econòmics”, tot i que en tenia la concessió per a trenta anys. Aquest episodi històric es va produir per un boicot conscient, premeditat i massiu de la població amb el lema “Al McDonald’s ni mú” que reivindicaven el Km0 abans que s’inventés, com explica el periodista Albert Martínez en el seu article “Fuetada per McDonald’s”. Els garrotxins, potser pel seu paisatge volcànic, tan lligat al centre de la terra, deuen sentir més la força de gravetat que d’altres mortals. Als habitants d’aquesta comarca se’ls pot aplicar la frase d’Irina Mendelèieva, autora del  Contes de color rus que el  Serésmateix cita a La força de la gravetat (2006): «En aquest país, la força de la gravetat és major que en qualsevol altre. La gent ho viu com una mena de resignació i orgull. S’han acostumat a conviure-hi, es veu que s’estimen la terra malgrat que viure els costa més esforç que als habitants dels països veïns».

A La casa de foc, l’autor fa servir la tècnica del narrador-personatge, una persona interposada per descriure un món desconegut que té una gran tradició literària. En català hem de remarcar-ne dos exemples molt significatius: d’una banda, el jove veterinari de Barcelona que, a El carrer Estret  (1951) de Josep Pla, arriba a Torrelles (Palafrugell). La viuda del seu predecessor li recomana que vagi a viure al centre del poble, al carrer Estret, que això l’ajudarà en la seva carrera professional i, a més, podrà saber què passa al poble, mirant per la finestra. En el pròleg, l’autor de Llofriu manifesta la seva voluntat de fer una novel·la: «en un moment determinat em semblà divertit (…) utilitzar la idea stendhaliana del mirall. Així, vaig fer passar un mirall –el meu modest mirall!– per una petita població del país». L’altre gran precedent de personatge foraster és el jove advocat que va a fer de secretari del Jutge de Pau a la Mequinensa dels anys 50 del segle passat a l’exquisit recull de contes de Jesús Moncada Calaveres atòniques (1999). Quan hi arriba el jutge Crònides li recomana: «no treballi, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guaiti, fixi’s en aqueixa noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui’m, això dura poc. En un tres i no res, passem d’embrions incerts a calaveres atònites». A la novel·la de Serés el narrador també observa i és molt observat pels seus circumveïns amb moviment de cortines.

El narrador de Pla no s’involucra activament en la història i el de Moncada ho fa en un dels contes més sucosos del recull, titulat “Assentament comptable” on la sogra de l’Elisenda Tortosa cuina el pot d’arròs on el marit de la nora portava “gra a gra” la comptabilitat de les relacions maritals íntimes. Davant la tragèdia, la jove, que no sap de lletres, demana ajuda al secretari per restablir la comptabilitat matrimonial. A diferència dels narradors de Pla i Moncada, el narrador de Francesc Serés a La casa de foc s’involucra molt activament en la història de Can Sol quan accepta l’encàrrec del Jordi de Ca Sol de fer classes de reforç (“conferències”, en diuen a la Garrotxa) a la seva neta, la Mar, «perquè no es perdi».També el narrador, en una mena d’autobiografia ficcionada, intervé en alguns episodis de la novel·la més enigmàtics i s’assembla molt al narrador de Pa i Raïm de Josep Pla, on el paisatge és l’assassí, però amb la participació indirecta, però responsable del propi autor. A La casa de foc, el narrador cada vegada queda més enredat en una teranyina emocional i social, i fins  i totalgunes de les seves actuacions i decisions són els elements catalitzadors de la mateixa evolució de la novel·la.

La casa de foc es també una destil·lació de la pròpia obra de Francesc Serés. Així, l’aigua com un element simbòlic del món que es vol preservar ja sortia magistralment en el seu conte “Beure. Cadascuna de les ampolles de la mare.”, publicat a Els  ventres de la terra (2000), on el protagonista venia una casa familiar que els seus fills no s’estimaven,  però en salvava unes precioses ampolles d’aigua de vidre de la seva mare, record de quan feia de minyona a Barcelona.  L’aigua és el símbol de la vida i ho posa en relleu d’aquesta manera: «que la vida del poble girava al voltant de l’aigua ho deixava clar la pregària del diumenge demanant pluges abundants però fines (…) Els pous i les fonts es cuidaven molt, i també els accessos i les normes que permetien a qui no tenia cap font a prop poder entrar per la finca de l’altre a buscar-ne…».

Francesc Serés durant una visita guiada als escenaris de ‘La casa de foc’ | © Servand Solanilla

A La casa de foc hi ha un fet luctuós del passat relacionat amb el foc purificador que ha marcat tots els personatges principals i la majoria dels habitants de Sallent. Aquest fet alhora es converteix en un fil conductor intrigant i amb aires detectivescos que manté eal lectorÉs el fet violent al voltant del qual gira la novel·la i sempre ens manté amb l’ai al cor al llarg de les indagacions del narrador. Francesc Serés insisteix, com havia fet en altres de les seves novel·les, en un cert relativisme moral en relació amb la violència i l’establiment d’uns silencis còmplices (una omertà). Des del punt de vista narratiu si una acció violenta és necessària i la realitzen els més febles està justificada. Això ja succeïa al “El tercer full de la ceba”, al llibre Els ventres de la terra (2001), quan els pagesos decideixen matar i enterrar els milicians vividors que es volien apropiar de la feina i els fruits dels seus ancestres. Aquesta “venjança justa” també està present al llibre L’arbre sense tronc (2001) en l’execució, per part de les dones de la bòbila,  del fill de l’amo (violador de nenes i de dones)  i dels seus encarregats que també els fan desaparèixer incinerant-los en els forns crematoris de la bòbila de rajols, sense les seves pertinences metàl·liques. Aquestes accions violentes per protegir la família i una determinada concepció del món rural feta de complicitats, dignitats i lleialtats són molt presents a La casa de foc i es posen en evidència per tal que el narrador i el mateix lector es posicionin en relació amb aquest debat moral.

La casa de foc és una novel·la escrita amb una llengua fresca i amb unes descripcions precises i punyents: «tenia ocells meravellosos, com els dos oriols que venien a menjar a la figuera i que compartien les figues amb mi i els toixons. Tenia –amb aquest significat que vol dir tenir i no tenir- granotes, gripaus de tots els colors i fins i tot salamandres els dies de pluja». D’altra banda, també cal esmentar que hi ha un treball lingüístic excel·lent que converteix els diàlegs en un català molt natural que incrementa considerablement la versemblança de la novel·la. Gràcies a la seva manera de parlar ens creiem en Jordi de Can Sol, la Carmina, la jove Mar i, fins i tot, els caçadors garrotxins o els immigrants panjabis.

En síntesi, La casa de foc de Francesc Serés és un complex artefacte incendiari, però aparentment simple, que us esclatarà a les mans si no el llegiu. És el plaer de la lectura. És una bomba de rellotgeria literària que us està esperant per Sant Jordi: tic, tac.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació