La carta manuscrita

A l’Enzo li queden, a tot estirar, quatre mesos de vida. En Víctor, l’amic que li salvà la vida fa anys, exigeix a l’Enzo que abans de morir dugui a terme un acte abominable. Vint anys després, la Berta, la filla que l’Enzo no ha conegut mai, heretarà una carta manuscrita amb una súplica des de la tomba.

Un cop més, Company col·loca els seus personatges en situacions límit, cruïlles vitals que els forcen a prendre decisions o  cometre actes que, en altres circumstàncies, haurien estat impensables. En aquest sentit, les històries curtes amb què ens delectà a Con la soga al cuello, un títol prou suggeridor, es revelen explícitament com l’assaig necessari d’aquesta nova aventura, més  complexa i ambiciosa.

Un tipus de situació límit tractada a bastament en la història literària és el pacte amb el diable, i n’hi ha molt, de faustià, en el pacte entre Enzo, traductor refinat, mirall d’home culte i de ferms principis morals però insatisfet i feble a causa de la seva solitud, i en Víctor, Mefistòfil del segle XXI, calculador i materialista, botxí dels propis sentiments, en tensió constant per preservar la pròpia imatge, assedegat de poder, trencador de promeses, manipulador sense escrúpols que, en sentir-se amenaçat, deixa anar les regnes de la bèstia amagada dins seu. En aquest context, no és trivial el personatge del taxista diabòlic que apareix a la quarta part del llibre, i que té el seu antecedent a “Con luz verde“, de Con la soga al cuello.

La novel·la comença amb una cita de l’escriptora Flannery O’Connor: Tant se val el que facis, robar un cotxe o matar un home, perquè tard o d’hora te n’oblidaràs. Els fets narrats a la novel·la posaran aquesta cita en qüestió. Enzo creu viure en l’ara, aliè a les conseqüències dels seus actes; però sempre n’hi ha, de conseqüències, prou poderoses com per malmetre-li el que li queda de vida.

Ens passem la vida traduint amb més o menys encert els gestos dels altres, les paraules dels altres, de la mateixa manera que l’Enzo es passa la vida traduint obres literàries que recorda amb més vivesa que les amants, els amics, la pròpia vida. No és estrany que en el moment que sent l’alè de la mort a prop decideixi, en un intent potser fútil de recuperar la pròpia integritat, recórrer a la paraula i escriure una carta.

Aquest bell anacronisme que és la carta manuscrita és una constant en l’obra narrativa de Company, on trobem constantment cartes inserides en la trama o novel·les que, de fet, són pròpiament una carta. De les publicades en català penso ara, especialment, en Llum de gel o L’illa de l’última veritat. En aquest sentit, hem de lloar la portada de Proa, que ha sabut copsar l’ànima de la novel·la. Perquè les cartes privades no són mai trivials. Perquè quan les escrivim hi vessem, inevitablement, l’ànima. Cartes transcendents, bombes de rellotgeria, les de Flàvia Company. Papers privats que arriben inesperadament, revelen secrets, demanen perdó, sacsegen la vida, exposats a la nostra curiositat perquè en puguem aprendre i potser, qui sap, salvar-nos.

Company ens presenta l’existència com un joc en què el moviment d’una fitxa incideix inevitablement en la resta, per bé i per mal. Aquest concepte del joc connecta amb una altra novel·la anterior, Melalcor, però aquí ho fa més intensament. Formem una cadena d’accions i reaccions, causes i efectes, favors i retorn dels favors, lligams de sang i dependència, culpa i redempció. Som fitxes que es maten o se salven per obra i gràcia d’una decisió sempre arriscada.

Sap amb una certesa absoluta que, si no s’hagués de morir, se suïcidaria. Per pura aflicció. L’aflicció d’haver descobert que el mal es tria com es tria el bé, que un acte cruel no és un accident sinó una opció, allò que un vol per damunt de la resta de coses. Sense pal·liatius.

Company ens recorda, però, que enmig del soroll i la fúria, també hi ha lloc per a l’empatia i la misericòrdia. Per això trobem en aquesta novel·la personatges i situacions plenes de tendresa: un home trencat que pidola una abraçada abans de morir; unes mares deleroses de protegir la filla; una dona trasbalsada pel deute amb un pare que no va conèixer mai; un home enfonsat i traït a qui la vida regala, en la nit més fosca, una visita inesperada que el reconcilia amb el món.

Que ningú no et salvi la vida és molt més que la mostra del mestratge tècnic assolit per l’autora i que expressa amb una prosa àgil, viva, ben cisellada. Mai ho són, d’inofensius, els seus llibres, com adverteix aquí el propi text: allò era un altre tipus de llavor, enverinada, i la lectura havia estat el camí per plantar-la al seu interior, la manera que comencés a existir, a créixer, a buscar espai. En acabar la darrera pàgina d’aquesta novel·la us adonareu que dins vostre n’arrela una altra. Deixeu-la créixer, permeteu que la literatura us enverini la sang, un cop més. Amb sort, collireu les úniques respostes que us importen de debò.

Que ningú no et salvi la vida, de Flavia Company (Proa, 2012)