La carta comprometedora

Amb traducció de Yannick Garcia, Petits Plaers de Viena ha publicat La carta, de William Somerset Maugham (París, 1874 – Cap Ferrat, Niça, 1965), una narració esplèndida que bé podria representar-se com una obra de teatre. De fet, l’any 1940 va estrenar-se com un film dramàtic amb la imponent actuació de Bette Davis en el paper de la freda i calculadora Leslie Crosbie, que generació rere generació hem vist al cinema del barri o a la Filmoteca. La carta, amb guió de Howard Koch i el mateix autor, Somerset Maugham, forma part del panteó dels films clàssics.

A La carta, publicada l’any 1927, William Somerset Maugham, reconegut escriptor en llengua anglesa, aconsegueix mantenir la tensió narrativa fins a les pàgines finals d’una història en què el que es veu no sempre és el que és, ja que darrere el posat d’esfinx de la protagonista hi ha una dona apassionada i fins i tot violenta. El fil conductor de La carta és l’assassinat del propietari d’una plantació a Singapur, Geoffrey Hammond. D’entrada, el cas no sembla que hagi de portar gaires problemes per ser resolt, ja que la Leslie Crosbie esgrimeix un atenuant per al seu crim: Hammond l’ha volgut violar i ella se n’ha defensat.

El relat és minuciosament explicat a les autoritats que l’han detingut, així com al senyor Joyce, l’advocat de la defensa, amic del matrimoni Crosbie. La història resulta del tot convincent, ja que la narradora, de formes elegants i exquisides, i fent les precisions necessàries, aconsegueix donar-li versemblança. Fins que apareix una carta comprometedora que canvia el curs de la narració. Aquesta carta, de poques ratlles, és tan explícita que davant del jutge posaria en perill l’absolució de l’autora de l’homicidi i la portaria a ser condemnada a mort. La resta de la novel·la fins al seu desenllaç pren embranzida en la resolució, si n’hi ha, del problema que pot representar aquest tros de paper. 

Només amb una fina sensibilitat perceptiva de l’ànima humana i una gran habilitat narrativa es pot descriure un moment com aquest: «El senyor Joyce seia en una butaca de respatller recte, descansant la barbeta a la mà i amb la mirada clavada en la Leslie. ¿S’ho havia imaginat que, quan havia deixat caure aquell comentari, les ninetes negres de la dona se li havien omplert de cop, per una mil·lèsima de segon, amb una somorta llum vermella? Esgarrifava».       

La carta és un model de narració curta amb tints de novel·la negra en la qual destaquen les descripcions, que transparenten tant escenaris com atmosferes, i mostren de manera acolorida els trets característics de cada personatge. Aquestes són compensades amb diàlegs ben construïts, i William Somerset Maugham fa lliscar la història de La carta amb la dosi de dramatisme adequat als esdeveniments que s’expliquen, posant especial relleu en la tensió psicològica que els protagonistes viuen a cada moment d’aquest excel·lent relat que manté la seva vigoria en el temps.