La caiguda i els cossos

Martí Sales ha llegit ‘Fugir era el més bell que teníem’, la primera novetat de l’any de Club Editor.

A la solapa de l’espaterrant segon volum de contes de la Víctor Català, Club Editor anunciava la publicació de dos nous llibres: La mesura dels nostres dies, de la Charlotte Delbo i No tots els cossos cauen a la mateixa velocitat, de la Marta Marín-Dòmine. Jo estava llegint la Wisława Szymborska per primera vegada gràcies a la guanyadora del XIV Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia, la Joanna Bielak, que ha fet una gran feina amb el volum Instants, publicat per Cafè Central/Eumo a “Jardins de Samarcanda” (una de les col·leccions més impecables de poesia en català: us hi podeu subscriure!). L’única antologia que s’havia publicat de la premi Nobel polonesa està descatalogada i jo la descobria a cremadent.

Els avatars editorials van fer que el llibre de la Marín-Dòmine acabés trobant un títol encara millor: Fugir era el més bell que teníem. Quan vaig arribar al capítol dinou, que es deia “No tots els cossos cauen a la mateixa velocitat”, vaig lligar caps i vaig entendre el periple, i quan vaig llegir-hi “Hi ha cossos salvats per la imatge, d’altres per la memòria”, immediatament vaig pensar en aquests versos de la Szymborska, escrits poc després de l’atemptat de les Torres Bessones: “Salten dels pisos en flames / un, dos, uns quants més, / de dalt, de baix. / La fotografia els retingué vius / i ara els preserva / sobre la terra, cap a la terra. / (…) / Puc fer per ells només dues coses: / descriure aquest vol / i no afegir-hi la darrera frase.”

*

El llibre de la Marta està ple de preguntes i des de la primera pàgina la seva escriptura es desplega amb la urgència de qui sap que no hi ha respostes definitives i que la interrogació permanent —és a dir, el furgar en la insatisfacció vital i intel·lectual— té un camp per córrer especialment fecund en aquest desbordament de l’assaig cap a la literatura —l’índex mateix ja és un bon exemple d’aquesta esbotzada de comportes: cada títol podria ser-ho d’un llibre de poemes. Aquesta drecera li permet escriure fragments com aquest: “per un moment ell és només ulls i orelles i por. (…) Entremig dels que corren esverats i en desori, arriba a veure la porta d’una botiga oberta curulla de gent; quan passa pel davant, una mà l’agafa i l’estira cap a fins. Els cossos premuts i tremolosos l’acullen. Una pinya de gent, grans de magrana, cireres dolces: sempre recordarà l’acolliment dels cossos i aquells tremolors de por compartida després de la desfeta de les bombes.”

Fugir era el més bell que teníem també té alguna cosa de diccionari: l’autora agafa algunes paraules o conceptes (errar, fugir, espigolar, mismidad, desgarro, dépaysement, arxiu) com a punt de partida, com a desllorigador —o, més aviat, com a tap a treure perquè es doni el desbordament. La voluntat no és etimològica ni lingüística: el motor és una particularíssima combinació de detonants biogràfics (¿De quina guerra fuges?, li pregunta un amic en un moment de crisi personal) i mètode filosòfic (segons Deleuze, la filosofia és l’art d’inventar conceptes).

El bagatge de la literatura testimonial, el diari del seu pare (exiliat dues vegades) i les històries de la gent que ha patit el dépaysement són materials que la Marín-Dòmine treballa per acabar travant l’estructura original i realment efectiva d’aquest llibre, un text que avança i recula, que s’enreda i es replega, que traça, que subratlla, que fa el·lipsis i que torna i torna com a estratègia narrativa. Com passa amb la música —l’oient gaudeix més quan reconeix una melodia que la primera vegada que la sent—, l’autora torna a una escena particular en diferents punts del llibre i així el lector cada cop s’hi sent més a prop, més partícip, i rep amb més intensitat aquesta peculiar vibració emotiva i reflexiva que és tan característica de Fugir era el més bell que teníem.

La Marta Marín-Dòmine es llença al buit de l’escriptura per pensar-se: hi ha aquesta tensió, aquest vertigen, aquesta excitació. I ho fa des del cos, des de la memòria de la pell i des de la pell de la memòria: que la història bategui, que serveixi per entendre’ns. Aquesta possibilitat fràgil i bèstia de trobar-nos: “Tots m’han ensenyat i m’ensenyen que el dolor està més enllà de la mesura. Hereus del dolor dels altres, o protagonistes del seu propi dolor, tots passadors del paisatge interior de la memòria. Tots, com la Rochelle, m’han ensenyat l’elegància discreta amb què es porta el sofriment, com estampat a la seda de la pell”.

Amb motiu de la publicació del llibre, Marta Marín-Dòmine conversarà amb Marina Subirats i Sílvia Castro aquest dijous 31 a les 19.30 h a la Lleialtat Santsenca (Carrer d’Olzinelles, 31, Barcelona).

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació