Pep Albanell

Pep Albanell

Foto: ©Carme Esteve

La biblioteca segons Pep Albanell

Pep Albanell ens explica la seva història amb la biblioteca que hi havia a la plaça Patalín de la Seu. El projecte #DeCapçalera impulsa les relacions entre escriptors i bibliotques.

El Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes (ILC)  i amb la col·laboració de l’Institut Català de les Dones , impulsa #DeCapçalera. L’objectiu d’aquest projecte és fer palès el vincle entre els escriptors i les biblioteques públiques del país. Pep Coll ens parla de la  Biblioteca Pública de Lleida, que es troba a l’edifici de l’antiga Maternitat. Pep Albanell ens explica la seva història amb la biblioteca que hi havia a la plaça Patalín de la Seu.

La primera novel·la que vaig llegir va ser ”Robinon Crusoe”  i em va impressionar tant aquella història de l’home que aconsegueix sobreviure sol en un entorn hostil que em vaig quedar ganes de llegir més històries d’aquella mena. Com que no sabia res de llibres ni de novel·les, li vaig demanar al nostre professor, l’hermano Guillermo, si sabia si hi havia mes llibres d’aquell estil. L’hermano em va mirar un moment en silenci abans de respondre’m:

Déjese de novelas, señor mío, y estudie un  poco más que falta le hace.

I va girar cua i se’n va anar sense esperar que repliqués. Devia considerar que la seva resposta no admetia rèplica. El meu amic Joan Casamajor, que ens havia sentit, se’m va acostar:

–I si anessis a la biblioteca? –em va dir.

A la plaça de Patalín, damunt les oficines de la Caixa, en el primer pis, hi havia una biblioteca. Jo no hi havia estat mai. Aquella tarda, en plegar de l’escola, hi vaig anar. Només entrar vaig quedar sobtat per la quietud i el silenci  que s’hi respirava. Em feia pensar en el recolliment de la catedral de la Seu quan no s’hi celebrava. Era una estança ampla i molt llarga, amb una filera de taules al centre, i amb prestatgeries a totes les parets. Totes. Només quedaven lliures el pas dels balcons. I plenes de llibres. Allà hi havia centenars, milers de llibres. Al fons de tot, en una petita tarima, darrere una taula, hi havia la bibliotecària, una dona prima i menuda que, amb una manteleta de llana damunt els muscles,  contemplava el món com de vegades ho feia la meva mare, pel damunt de les ulleres que li lliscaven nas avall.

En aquell moment hi havia un parell o tres de lectors asseguts cadascun a una taula diferent. Van alçar un moment els ulls del seu llibre per adreçar-me una curta mirada i tornar a la seva feina. La bibliotecària també em va mirar pel damunt de les ulleres. Però la seva mirada va ser més insistent.

Tot plegat, l’ambient, els llibres, la mirada de la bibliotecària, em tallava una mica. Vaig pensar que en aquell incommensurable munt de llibres segurament n’hi havia algun dels que jo buscava.  Però, com localitzar-lo? Com que no sabia què fer, vaig començar a llegir els títols dels lloms dels llibres que tenia al davant, a l’alçada dels meus ulls: “Mecànica popular I”, “Mecànica popular II”, “Mecànica popular III”…  No vaig seguir perquè la  senyora Pilar Poch, la bibliotecària, se m’havia acostat sense fer soroll i posant-me una mà al braç em va demanar baix, baixet:

–Que potser busques alguna cosa, fill?

El cor em va fer un salt. Esperava que m’observés des de la seva tarima, no que m’abordés directament. Per un instant vaig estar temptat de fer una passa enrere i entornar-me’n per on havia vingut. Però em va retenir aquell “fill” amb què havia rematat la pregunta, tal com ho feia de vegades l’àvia en adreçar-se’m. I  perquè em recordava la mare quan em mirava pel damunt de les ulleres. I també pel to plàcid i afectuós de la seva veu. En resum, tot i que em pensava que seria inútil, li vaig explicar el que buscava. En acabada la meva curta explicació que ella va seguir amb gran atenció, va fer una capcinada i  em va dir:

–Ja sé el que busques. Llibres de nàufrags.

Sí, això devia ser el que jo buscava. I ara ja sabia que tenia un nom: llibres de nàufrags.

–Vine!

Va fer-me el gest que la seguís cap a on tenia la taula i em va mostrar un  arxivador que hi havia al costat de la seva taula.

–Aquí hi ha les fitxes de tots els llibres de la biblioteca. Estan ordenats per autors, per títols i per gèneres, però no per temes. Vull dir que potser costarà una mica més de trobar-los, però no t’amoïnis que trobarem alguns llibres d’aquests que t’interessen. Mentrestant…

Va anar cap a una altra banda de la sala, va prendre un volum d’una col·lecció que tenien el mateix relligat en tela vermellosa  que aquells “Mecànica Popular” de l’inici i me’l va lliurar.

–Seu per aquí i entretint-te una estoneta –em va fer amb un somrís.

No vaig gosar dir-li que només havia entrat a prendre vistes i que no podia estar-m’hi gaire estona, que els de casa patirien si em retardava massa, però em vaig asseure. El llibre que m’havia fet a mans era un volum de l’enciclopèdia “El tesoro de la juventud”, segons deia al llom en lletres daurades. Vaig obrir una pàgina a l’atzar i hi  havia una llegenda de no recordo quin país. Em vaig dir que la llegiria i tot seguit me n’aniria. En alçar els ulls del llibre, en acabar-la, em vaig a donar que la senyora Poch era al meu costat  amb un llibre a la mà. “Dos anys de vacances”, de Jules Verne.

–És de nàufrags –va dir senzillament.

I jo l’hauria abraçat i li hauria fet un parell de petons.

–I el puc llegir així, sense més ni menys?

La bibliotecària va somriure.

–Sense més ni menys, no. T’hauré de fer un carnet de lector i per això m’hauràs de dur una autorització signada pel teu pare o la teva mare. Ara et donaré l’imprès. Amb el carnet podràs llegir el llibre que vulguis. Aquí o a casa teva  amb el sistema de préstec…

Ni ho sospitava, jo, que les biblioteques fossin una meravella tan increïble. Tot aquell munt de llibres a la meva disposició. Allà hi havia lectura per anys i anys! Ni me l’acabaria.

–Per cert, m’has de donar el nom i el cognoms. A mi em pots dir Poch, senyora Pilar Poch…

Aquell vespre vaig arribar tard a casa, però em vaig salvar de l’esbroncada de la mare quan li vaig mostrar la sol·licitud per al carnet de la biblioteca. Ella mateixa me la va signar. I aquell mateix vespre vaig poder començar a llegir la sensacional novel·la de Jules Verne que la bibliotecària, fent una excepció, em va deixar endur abans que fos un lector oficial de la biblioteca.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació