La bellesa platònica

La bellesa, sobretot entre els atenesos, es determinava com allò que era plaent als sentits

D’ençà de l’antiguitat grega, i fins al període clàssic, la bellesa, sobretot entre els atenesos, es determinava com allò que era plaent als sentits, sobretot al gust i a l’oïda. Calia, però, que les coses belles respectessin els cànons d’harmonia, mesura i proporció que s’exigien en tota cosa que pretenia ser bella. La bellesa així entesa mobilitzava del tot la sensibilitat humana: només una cosa plaent als sentits era tinguda per bella, altrament no. Naturalment el món de la sensibilitat era un món eminentment subjectiu perquè allò que els sentits d’uns trobaven plaent, els dels altres podien llegir-ho com a desplaent. La subjectivitat era el criteri de bellesa (encara que és cert que a vegades es mirava de proposar algun cànon com ara el de Dorífor de Policlet del segle v aC). El artistes en aquest entorn estètic treballaven imitant els models del món que els envoltava. I calia que perquè una obra fos una obra d’art reproduís amb exactitud el model original tret de l’entorn humà o de la naturalesa.

El pensament de Plató, que visqué a Atenes a cavall dels segles v i iv aC, capgirarà aquell plantejament. En contra de la comprensió de la bellesa del seu temps sostenia que la bellesa no podia dependre dels gustos de cadascú. La bellesa calia que fos universal. Per això calia que no provingués tan sols dels sentits sinó que emergís de la intel·ligència, com la ciència, del tot més objectivable. Calia que l’artista elaborés la seva obra tenint present la bellesa en si mateixa. Això no significava deixar de banda totalment els sentits sinó que, partint d’ells, calia ascendir amb raonaments dialèctics cap a la idea de bellesa suprema, això és, cap a la bellesa en si mateixa, la veritable bellesa. Aquesta bellesa seria, doncs, el model veritable d’on l’art mimètica de l’artista hauria de pouar si pretenia que la seva obra fos realment bella.

En el camí d’ascensió vers la bellesa plena calia partir de la contemplació de la bellesa d’un cos bell, de dos cossos bells, de molts cossos bells i, així, anar ascendint cap a la contemplació de la bellesa que tingués presents també els bells comportaments i les belles ciències. I, així, fins assolir la contemplació de la bellesa en si mateixa. Tanmateix Plató s’adona, com ho explica en El Convit, que el raonament dialèctic topa amb un límit. La bellesa en si mateixa no prové d’un raonament sinó que es mostra gratuïtament de sobte al filòsof que feia l’esforç d’una ascensió vers ella. El raonament situava el filòsof en l’esfera de la bellesa però no en la bellesa mateixa. Les coses belles són difícils, dirà. El filòsof s’adonarà que la bellesa en si mateixa és tota bondat. Això significa que per a Plató, al capdavall, l’estètica i l’ètica coincideixen, no hi pot haver dissociació entre elles: el que és bell és bo; i el que és bo és bell.

Tot aquest moviment d’ascensió el guia l’Amor (Eros), el desig amorós de bellesa. Desitgem allò que no posseïm. Desitgem sempre eròticament i intensament la bellesa plena i per sempre. Entre nosaltres aquell desig eròtic l’experimentem en el desig de voler engendrar bellesa en la bellesa de l’altre, i hi voldrem engendrar igualment bells discursos i belles virtuts. La bellesa, doncs, la voldríem posseir per sempre, eternament. Però som mortals, vivim en la temporalitat. Això produeix en nosaltres un dolor immens. Voldríem fer eterns els instants de bellesa dins nostre, com diria Joan Maragall. El desig de posseir la bellesa per sempre ens fa emmalaltir (embogir, diu Plató). Nosaltres, mortals, només podem contemplar temporalment la bellesa; no pas eternament. La voldríem expressar amb paraules per tal de retenir-la amb nosaltres en el record que ens forneixen les paraules. Però la bellesa només es contempla silenciosament. Les paraules mai no l’acabaran d’expressar del tot, com també s’esdevé amb l’art. Ens hi apropem però se’ns escapa. La bellesa és irrepresentable i indicible. Només els artistes i els poetes, en la ceguesa de les imatges i dels mots, poden assajar d’apropar-nos-la.

Aquest article forma part de la sèrie sobre la bellesa que Núvol publica en col·laboració amb el Festival Clàssics.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació