La Barcelona britànica i irlandesa

Molt de tant en tant, els anglesos que residim a Catalunya som recriminats per segons quins catalans per haver traït el país

Entre les novetats de Cossetània Edicions per aquesta temporada n’hi ha una que porta accent inequívocament anglès, obra de Joan M. Serra, que ens proposa un recorregut amb ressons històrics per la capital catalana, a través del qual ens invita a descobrir la relació de persones i espais de la ciutat amb les terres d’Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda. El dia 16 de setembre a les 10h es presenta en el marc de La Setmana del LLibre en Català. Matthew Tree ha escrit el pròleg del llibre, que avui reproduïm exclusivament a Núvol.

Molt de tant en tant, els anglesos que residim a Catalunya som recriminats per segons quins catalans per haver traït el país a principis del segle XVIII, quan els britànics van deixar els seus aliats catalans a l’estacada durant la Guerra de Successió espanyola. En la majoria de casos, aquestes recriminacions han estat a tall de broma, tot i que hi va haver una ocasió en què algú em va blasmar personalment (i amb tota serietat) per la caiguda de Barcelona. Amb la màxima delicadesa de què era capaç, vaig informar el meu interlocutor que no només jo no era viu a l’onze de setembre de 1714, sinó que els meus avantpassats paterns no van arribar a la costa sud d’Anglaterra – de la seva Irlanda nadiua estant – fins a finals del segle XVIII (els anglesos, per cert, en sentir malament el seu cognom – Terry – els van convertir en la família Tree).

Aquests episodis puntuals a part, si parles amb qualsevol català dels lligams entre Barcelona i la Gran Bretanya, el setge de la capital catalana segurament li vindrà al cap sense que hi hagi de pensar gaire. Es tracta d’una connexió coneguda. Justament una de les virtuts d’aquesta guia és que va més enllà dels lligams més famosos – per no dir tòpics – entre els dos països i ens forneix un munt de detalls poc o gens coneguts. Per exemple – en el cas de la guerra de Successió – es veu que gràcies a l’aliança anglo-catalana, 350 militars catalans van ajudar els anglesos a prendre possessió de Gibraltar, el 1704; i que un bisbe anglès el cognom del qual – Trelawny – es convertiria després en el títol de l’himne de Cornualla, va batejar una part de les seves terres amb el nom Barcelona Cross, en memòria d’un fill seu (mort en un naufragi) que havia desembarcat amb les tropes britàniques a Barcelona el 1705; i que el 1736, un grup de catalans va demanar al rei Jordi II d’Anglaterra que donés el seu suport a la creació d’una república catalana lliure (basant-se, segurament, en la proposta idèntica feta per l’emperador austríac el 1713 quan es negociava el Tractat d’Utrecht); i que, el 1714, va haver-hi uns debats ben seriosos al parlament britànic sobre l’abandonament dels catalans per part del govern alhora que a Londres es va publicar dos opuscles que denunciaven aquest abandonament; i que l’escriptor Daniel Defoe parla de la Guerra de Successió en una novel·la seva – ‘The Memoirs of an English Officer’ – en què hi ha descripcions detallades de diversos indrets catalans. De fet, Defoe ja havia criticat el tractament britànic dels catalans al seu assaig ‘The Secret History of the White Staff’. (Defoe també és l’autor de ‘Robinson Crusoe’, una novel·la que descriu una illa del tot aïllada que un exministre espanyol d’Afers Exteriors va utilitzar metafòricament el 2015 per descriure la situació internacional de Catalunya en el cas que esdevingués…una república lliure).

I així amb tot. Per exemple, qualsevol aficionat al futbol recordarà que al segle passat el Barça tenia un parell d’entrenadors anglesos (Robson i Venables) però no pas que els tres primers entrenadors de l’FCB també eren anglesos; o que el primer club de futbol català – el CD Borgonyà – va ser fundat a la colònia obera de l’empresa escocesa J&P Coats, el 1895 (els seus jugadors porten les banderes catalana i escocesa a la samarreta); o que els britànics, a més del futbol, també van introduir el golf, l’hoquei, el polo i el tennis a Catalunya.

De la mateixa manera, força gent sap que, al segle XIX, el barri de Poblenou era conegut com el Manchester català, però no pas els detalls intrigants de l’espionatge tecnològic i del contraban de maquinària que els catalans van portar a terme per fer possible la seva revolució industrial.

Igualment, el llibre ‘Homenatge a Catalunya’ de George Orwell és conegudíssim, però també hi ha altres autors anglesos que van escriure sobre la Catalunya (i la Barcelona) del segle XX tan o més bé que Orwell: John Langdon-Davies i Edgar Allison Peers, entre d’altres.

En fi, aquesta guia ens ofereix molta informació, que sovint és del tot sorprenent: qui sap, per exemple, que el director català Pere Portabella havia fet dues pel·lícules amb l’actor mític Christopher Lee (que es va fer famós als films de terror de la productora anglesa Hammer, un dels fundadors de la qual era d’origen català). O que un pilot català – Josep Maria Carreras – havia transportat Winston Churchill a les conferències decisives de Teheran i Jalta quan la Segona Guerra Mundial. O que…

Podia continuar ‘fins que les vaques tornin a casa’, que diuen els anglesos quan volen indicar un període de temps si fa no fa infinit. Tindria més sentit, segurament, animar-vos, sense més preàmbuls, a llegir (i mirar, ja que ve farcida d’unes fotos i il·lustracions fascinants) aquesta guia detalladíssima, que informa d’una tirallonga de vincles entre Barcelona i Catalunya d’una banda, i els països britànics (i de vegades Irlanda) de l’altra. Uns vincles històrics prou forts – espero – per sobreviure ni que sigui el més dur dels Brexits.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació