Kavafis íntim

Fa unes setmanes un nou llibre es va incorporar a la concorreguda secció formada per aquelles obres que inclouen en el títol el sintagma «artista/poeta jove» o alguna variació per l’estil. Es tracta d’una secció plena d’il·lustres ocupants: Rilke, Stevenson, Baudelaire o Joyce, responsables d’abordar –ja sigui en forma de cartes, consells o novel·les modernistes– la qüestió del despertar artístic en la joventut (sic). Ara també els acompanya un altre poeta il·lustre: Konstandinos P. Kavafis (1863-1933). L’Editorial Cal·lígraf n’ha publicat Reflexions i poemes d’un jove artista, prologat, traduït i anotat per Eusebi Ayensa.

He fet una mica de trampa (els primers paràgrafs sempre en tenen alguna d’amagada). Resulta que el títol del llibre no se’l va empescar Kavafis, sinó el mateix Ayensa. A Reflexions i poemes d’un jove artista, el curador recopila un conjunt de textos en prosa i poemes de Kavafis –una bona part, inèdits en català– que configuren un mosaic prou representatiu de l’imaginari artístic del cèlebre poeta neogrec, originari d’Alexandria. L’edició per si sola mereix figurar al costat de les cartes de Rilke i companyia, així que trampa justificada.

Ja hem fet dentetes a l’hipotètic lector, ara entrem en matèria. Avui dia K.P. Kavafis seu al tron de l’Olimp dels grans poetes del XX, però no va començar a gaudir de tal reputació fins als darrers anys de la seva vida. Inicialment, el seu germà John era considerat com el virtuós de la família: ell va ser el primer traductor de Konstandinos a l’anglès. El primer bloc del llibre, de fet, consisteix en un seguit d’aclariments de germà a germà, de Konstandinos a John, sobre la futura traducció de quatre poemes. Posats al costat dels poemes en qüestió, els comentaris són útils per veure com es relaciona el poeta amb la seva matèria primera, els dubtes i indecisions de l’artista rere la nitidesa i l’exactitud dels versos acabats. Passa el mateix amb els capítols que constitueixen el gruix del llibre: trenta-sis notes sobre poètica i moral (algunes ben acabades, d’altres més aviat esquemàtiques – sempre ben lligades per les notes a peu de pàgina d’Ayensa) en què Kavafis reflexiona sobre l’ars poetica de la seva obra. On trobar la veritat d’un poema? Com s’ha de relacionar un poeta amb la seva experiència? Pot perdurar una estrofa si no està escrita amb sinceritat? Per seguir fent dentetes: per Kavafis, la sinceritat és la dosi de veracitat que fa creïble un poema; la capacitat d’habitar una veu, de simular una experiència, que distorsioni la nostra percepció de la realitat.

I tot i així, el dubte acaba per dubtar de si mateix. Com podem saber, fins i tot en un text sobre la sinceritat, si estem sent sincers de debò amb nosaltres mateixos? Per Kavafis no és tan important improvisar una resposta imperfecta i sempre susceptible de ser revisada (com tants dels seus poemes!) com, en les seves paraules, filosofar. El lector segueix els raonaments sinuosos del poeta i desemboca al mateix lloc que ell: la consciència de la impossibilitat de l’artista d’entendre plenament el seu doll creatiu. «I per què l’hauria d’entendre?», pot preguntar-se llavors el lector, «per què n’ha de ser conscient, l’artista, de l’abast de la seva creativitat, mentre sigui capaç d’escriure poemes com Esperant els bàrbars o Ítaca?». A part, el lector ja sap, perquè Kavafis ho ha deixat ben clar en notes anteriors, que un poema es fonamenta «en una veritat» que, encara que sigui efímera, «pel simple fet que […] va existir, es pot repetir en [la] vida» d’una altra persona. Per tant, només que el poema «encaixi amb una sola vida, aleshores el missatge és cert». I, pel que fa a la veritat, per dir-ho en paraules d’Auden, Kavafis és un «testimoni excepcionalment honest». Reflexions i poemes d’un jove artista ho presenta amb meridiana claredat.