Katherine Mansfield. Narrar amb (i en) tots els sentits

Que a les taules de novetats de les llibreries coincideixin els Diaris i el volum Tots els contes, de Katherine Mansfield ens ofereix una magnífica oportunitat de conèixer amb profunditat l’obra d’una autora considerada canònica —amb tots els riscos que això suposa. I per atansar-nos-hi, probablement el millor que podem fer és, precisament, oblidar-nos d’aquesta circumstància, treure’ns del cap aquesta idea d’indiscutible, de sacralitat, i deixar-nos seduir per la seva escriptura.

Per fer-ho així, alliberats de condicionants i de connotacions que ens poden perjudicar més que beneficiar, potser farem bé de començar endinsant-nos en els seus Diaris, publicats per L’Avenç i traduïts per Marta Pera Cucurell. Es tracta de diaris de maduresa —recordem que va néixer el 1888 i va morir, molt jove, el 1923—, atès que, com ens informa el que va ser el seu marit, i marmessor literari, John Middleton Murry, l’escriptora “va destruir implacablement totes les referències a l’època que va des de la seva tornada de Nova Zelanda a Anglaterra, el 1909, fins al 1914”.

Quan els llegim, no trigarem a adonar-nos que encara que tingui no clara, sinó claríssima, la seva vocació d’escriptora —“la meva obra. Això sí que és important. Seria insuportable morir… deixant «trossos», «esborranys»…, res ben acabat”; “el meu desig de ser més bona escriptora […] substitueix la religió, és la meva religió”—, els dubtes sobre la seva capacitat la corroeixen i esdevenen una barrera que (massa) sovint li costa superar: “No puc escriure amb convicció res que no sigui satíric, ara. Si procuro trobar les coses maques, em torno cursi. I al mateix temps tinc tanta por d’escriure una burla en comptes de sàtira, que la ploma plana sobre el paper i no es decideix a posar-s’hi”.

Un apunt -que, pel que fa a dubtes i incerteses, es repetirà sovint al llarg dels anys- tan significant com definitori de la manera d’escriure (i de viure) de l’autora neozelandesa. I dic, expressament, escriure i viure perquè per a ella, com per a tots els artistes de veritat, vida i obra són una i la mateixa cosa: escriu com viu; viu com escriu. La seva escriptura és la plasmació autèntica, directa i natural de la seva personalitat.

Si les seves narracions estan sembrades d’exquisides i poètiques descripcions de la natura —de l’ambient natural on tenen lloc; un ambient, un escenari, que es converteix en un dels principals protagonistes de la seva obra— no és tant per raons literàries, sinó perquè són fruit del seu caràcter, de la seva manera de veure, de viure i d’entendre el món. I és per això, per aquesta necessitat expressiva interior que sent, que es plany, amargament, de no aconseguir escriure sobre “coses maques” sense tornar-se “cursi”. Perquè sap que ha d’escriure així, que ha de seguir els seus impulsos interns, congènits, però li costa déu i ajut trobar la manera, el camí.

Aquesta necessitat, lligada amb una alta, altíssima autoexigència de qualitat, li provoca no únicament dubtes sinó que, fins i tot quan veu molt clar què ha d’escriure, la tenalla fins a immobilitzar-la: “Per què dubto tant? Només és mandra? Falta de voluntat?”; “Què és el que fa el moment de deslliurament tan difícil per a mi? Si m’assegués —ara mateix— simplement a escriure, tal com raja, algunes històries —del tot escrites, enllestides, al meu cap— m’hi estaria dies. N’hi ha tantes. M’assec i les penso i si venço la desesma i agafo la ploma s’haurien (estan tan perfectament acabades) d’escriure soles”.

Una dificultat, una inhibició o limitació, implantada amb fermesa a les arrels de la seva personalitat, contra què se sentia impotent, que acabava vencent-la la majoria de vegades —i com més la vencia, com més se li imposava, més l’obsessionava i més costa amunt se li feia, encara—, que la perseguí, convertida en una mena de maledicció divina, al llarg de tota la seva vida. I, com més anys passava, més conscient n’era i més se’n planyia: “Hi ha tant per fer i faig tan poc… La vida aquí seria quasi perfecta si sempre que faig veure que treballo estigués treballant de debò. I no deu ser pas gaire difícil. Mira tots els relats que esperen, i esperen, al llindar. Per què no els deixo entrar? I el seu lloc l’ocuparien altres que ronden per allà darrere —esperant una oportunitat”.

La lectura atenta del diari ens permet, igualment, conèixer altres trets de la seva personalitat vital, existencial, que són fonamentals —per a la seva manera de viure i, per tant, d’escriure. Esmentar-los tots exhaustivament seria impossible en una anàlisi com aquesta, però sí que puc, almenys, sense excedir-me en la llargària d’aquest text, destacar-ne alguns, els més rellevants.

La contemplació i l’observació —“La quantitat d’alegria, minuciosa i delicada, que obtinc contemplant la gent i les coses quan estic sola és, senzillament, enorme”—, la importància dels detalls —“fins el detall més ínfim, el sentiment més ínfim”—, la naturalitat, l’autenticitat, la senzillesa —“Escriure alguna cosa digna d’aquesta lluna ascendent, d’aquesta llum pàl·lida. Ser prou «senzilla», com series senzilla davant Déu”—, l’honestedat —“L’honestedat […] és l’única cosa que valoro més que la vida, l’amor, la mort…, més que res. És l’única cosa que perdura”—, la sinceritat —“detesto la falta de sinceritat. Em fa sentit espantosament incòmoda i infeliç”, …

En definitiva —i això ho percebrem instantàniament quan llegim els seus contes—, escriu com viu, descriu com veu. Amb una veu narrativa, que és la seva; que li sorgeix, directa, espontània, incondicionada, des del més pregon d’ella mateixa, que vol preservar per damunt de tot, superant qualsevol altra temptació: “M’he d’esforçar per escriure amb senzillesa, amb plenitud, amb llibertat, des del cor. Calladament, sense preocupar-me per l’èxit ni pel fracàs”.

Més que no pas crear, ho té (i ho veu) a dins —“La meva ment era com un esquirol. Jo arreplegava i arreplegava i amagava per al llarg «hivern», quan redescobriria tot aquell tresor”— i només ha de deixar-ho sortir, amb la màxima netedat i claredat possible.

Sabent com es veia i definia ella mateixa, estarem en condicions per llegir el gruixut volum de Tots els contes, que inclou: Felicitat i altres contes, La festa al jardí i altres contes, Un niu de tórtores i altres contes, Una mica infantil i altres contes, i En una pensió alemanya, traduïdes, respectivament per la ja esmentada Marta Pera (les dues primeres), per Pep Julià (les dues següents) i per Anna Llisterri (la darrera).

Com bé assenyala Jordi Cornudella en la seva introducció, podem llegir el recull en l’ordre que preferim, ja sigui respectant el criteri de l’editorial —que comença per “l’obra de plena maduresa”, continua amb “l’obra que va deixar inacabada” i acaba amb “el recull de contes que no va voler aplegar”— o bé optant per un de cronològic. Però per llançar-nos a la lectura d’un volum tan exigent i tan extens com aquest (de 89o pàgines) potser convindria, si volem assaborir-lo com mereix, tenir en compte, a banda de la visió que ens brinda als seus Diaris, algunes consideracions.

La primera, i principal, que la narrativa, com la poesia, requereix no tan sols temps i tranquil·litat —la cambra pròpia woolfiana— sinó, sobretot, atenció i dedicació. I ja no requereix, sinó que gairebé exigeix llegir cada conte per separat, deixant una llarga pausa entre el que hem enllestit i el que hem d’encetar, de manera que la lectura de l’anterior no interfereixi en el nou. Són, peces individuals, pensades per ésser llegides individualment. I, en la majoria dels casos, publicades originalment totes soles. Són obres petites —o més o menys petites—que comencen i acaben en elles mateixes.

Si a això hi afegim que, en general, les narracions amb interès i intenció literària no s’acostumen a donar del tot en una primera lectura, que sovint és recomanable rellegir-les, tancar el llibre i deixar que ens vagin produint dins nostre l’efecte que qui l’ha escrit ha volgut que ens produeixi, tindrem clar com n’és de convenient llegir-les d’una en una, sense presses —ni, encara menys, precipitacions.

Si això és cert en la major part dels contes de qualitat, no ens caldrà més que abordar el primer conte, sigui quin sigui el que escollim, per adonar-nos que en el cas de Mansfield, llegir cada conte amb atenció, individualment i deixant un espai generós de temps després per permetre que germini dins nostre, no és ja una conveniència sinó una necessitat —una absoluta necessitat.

Avesats com estem que tot sigui molt explícit i immediat, és més que probable que la primera sensació que tinguem en enllestir qualsevol de les seves narracions és que està inacabada, que es va deixar el final; que s’ha oblidat de dir-nos alguna cosa essencial. O, potser, que no l’hem llegit amb prou atenció, que som nosaltres qui ens hem descuidat de llegir alguna frase o indicació essencial.

Si creiem que aquesta segona hipòtesi és la correcta, i tornem a llegir-la, ens veurem forçats a descartar-la, ja que comprovarem que no ens havíem descuidat res, que sembla que no hi ha res més del que ja havíem llegit inicialment. I dic expressament ‘sembla’ perquè no hi és, escrit, però sí que hi és, sense escriure. No tan sols hi ha més, sinó molt més, quasi tot. Hi ha tant, sense escriure, tant (tant d’evocat i d’induït) que quan va aflorant, dins nostre, ens sembla impossible. Ens sembla impossible —i, de fet, ho és: és el gran miracle literari de Katherine Mansfield— que es pugui dir tant dient tant poc.

I, encara més —i en aquest punt el miracle mansfieldià és insuperable—, que sigui possible explicar una cosa explicant-ne, en teoria, una altra. Perquè hi ha escriptors que tenen traça en escriure entre línies, però n’hi ha pocs, ben bé pocs que siguin capaços d’escriure més enllà, o per damunt —molt per damunt— de les línies. El que ho fa millor de tots, el mestre dels mestres, és Anton Txèkhov. Un dels escriptors de capçalera de l’autora neozelandesa, del qual n’esdevé, sens dubte, la seva deixebla més avançada i privilegiada: a través d’una història, aparentment més o menys superficial, ens explica una altra: “Però en realitat […] volia dir una altra cosa”. Una altra cosa no ja més important, sinó pregonament humana.

El seu és un dir poètic, un dir sense dir. No tan sols pel seu llenguatge —d’una intensitat poètica exquisida—, sinó per aquest insinuar o esbossar, pel seu tot just mig dir. Adreçat als sentits i al cor més que no pas a la raó o al cap. I és per això que les seves referències als cinc sentits, sobretot, a la vista, a l’oïda i a l’olfacte són constants: “el mar lluent, bellugadís, era tan brillant que feia mal als ulls. […]. Al matollar es va alçar la brisa del matí i la flaire de les fulles i de terra negra humida es va barrejar amb l’olor penetrant del mar”.

I, com amb la poesia, les seves narracions no les hem de procurar entendre —“No va poder explicar què era la vida. Tant se valia. Ell l’entenia perfectament”—, sinó que hem d’entrar-hi, hem de deixar que ens arribin, que ens sedueixin. El mig dir —“li havia explicat, i descrit, fins i tot, però lleugerament, és clar, una cosa així no es podia dir directament”; “M’ha semblat que expressava, més encara, que suggerir allò que volia dir”— i la seva bellesa i el seu caràcter evocatiu han de servir-nos d’excipient. Han de fer aflorar alguna cosa en nosaltres.

Alguna cosa que tenim endins, ben endins. Com invisibles bombes de profunditat, la lectura dels seus relats farà que arribi a la superfície el que s’oculta al fons del mar, allò que, de veritat, ens corre per dins de les venes. El que a vegades no sabem —o no volem saber. El que hi ha, el que som, més enllà del que vivim, del que ens passa. Aquell «essencial (que) és invisible als ulls» del Petit Príncep de Saint-Exupéry. O, per dir-ho com John Lennon, allò que ens passa mentre estem ocupats fent plans. Perquè, tot i que massa sovint ho oblidem o ho perdem de vista, “la vida és així: una mica infantil, però ben natural. Oi que sí?”.

I aquesta vida, tan autèntica, tan natural com desconeguda és la que (d)escriu Katherine Mansfield. La que escriu, sense escriure-la, la que diu, sense dir-la, la que explica sense explicar. I ho fa així perquè sent la necessitat interior de fer-ho, perquè, sense saber-ho ben bé, sap que —com van descobrir ja els més antics filòsofs— potser només veurem (i aprendrem) si no pretenem entendre, i, encara menys, entendre-ho tot.

I per això, el seu llenguatge és el de les emocions, el dels sentiments, el dels suggeriments i les sensacions: “És només una sensació […] que ni jo mateixa no l’entenc”. Perquè allà on no hi arriba ni hi podrà arribar mai el pensament, hi arriba —o, almenys, ens hi atansa— l’art, la gran, alta, pregona, literatura. Ens permet (entre)veure-ho de besllum, intuir-ho. I la intuïció és, en aquest cas, molt més important i decisiva que no pas el saber.

És per això que si volem assaborir com cal l’obra mansfieldiana —si no volem arriscar-nos a desertar abans d’hora, desanimant-nos per no entendre, creient, erròniament, que aquestes esplèndides narracions «no són per a nosaltres», que «no hi entenem res»— hem de deixar-nos dur, hem de deixar-nos seduir per elles. Hem de permetre que ens entrin ben endins, que hi trobin el ressò que han de trobar-hi, i que ens diguin el que ens han de dir. El que ens han de dir a tots i a cadascun de nosaltres, perquè, com tota creació artística veritable, desvetlla tantes lectures com lectors tingui. I, per tant, el que hi trobem nosaltres —la nostra lectura, personal i intransferible— és, exactament, el que l’autora hauria volgut o preferit que hi trobéssim.

En definitiva, deixeu-vos seduir per Mansfield, enamoreu-vos de la seva literatura, i ella us retornarà, amb escreix l’amor que li oferiu. Llegiu-la, amb els ulls, els sentits i el cor ben oberts. No tan sols gaudireu del màgic plaer de les seves narracions, sinó que —com succeeix amb les grans, immarcescibles obres artístiques— mai més no tornareu a veure ni el món ni la vida (ni a vosaltres mateixos) de la mateixa manera.