Kàrvadan, de novel·la a ruta fantàstica

En el marc dels actes del festival MOT s’ha organitzat un itinerari pels espais de la novel·la Kàrvadan, de l’autor garrotxí Carles Batlle. Diumenge 6 d’abril es va celebrar una matinal caminant per diversos indrets de l’Alta Garrotxa on tenen lloc els fets d’aquesta novel·la. Esteve Miralles ha quedat atrapat per la novel·la.

Un avís molt important: el Kàrvadan atrapa, subjuga, sedueix, i després d’unes primeres pàgines de tempteig i de reconeixement dels narradors, diversos, de la història no permet que l’abandonis fàcilment. En devorareu les pàgines de deu en deu, les sessions de lectura se us allargaran fins tard, i la gent al voltant vostre s’inquietarà per vosaltres… (Aviseu-los; esteu vivint una aventura sense treva!) Com un remolí absorbent, quan t’endinses en els mons d’aquest relat, t’hi sents com si en formessis part, com si no poguessis mantenir-te, llegint, en un paper distant d’observador. El Kàrvadan és un llibre i és la promesa feliç d’una saga plena de llum i intel·ligència: però és també una experiència personal d’encisament.

No vull explicar res de la novel·la. Per mi, des del primer moment, el llibre és un joc de sorpreses, i no goso avançar-ne cap. Però puc prometre que volareu pels arbres, que us amagareu en coves de convalescència, que recorrereu ciutats amb passadissos inadvertits, que us enamorareu, que somriureu, que us revoltarà la tristesa, que haureu de prendre partit en situacions desesperades, que sentireu rere el clatell l’alè d’animals ullbadadors, que us sentireu batre el pols de nit als boscos, que notareu la tensió dels músculs, de les ascensions als cims d’una Alta Garrotxa salvatge… Sí, això: aquesta és una novel·la muscular. Emoció, determinació i acció.

Els coneixedors de l’obra teatral de Carles Batlle saben dues coses d’una manera inequívoca. La primera és que Batlle és un escriptor excel·lent, tant per la facilitat i l’elegància amb què el seu estil llisca amb fluidesa, com per la saviesa narrativa, sempre mesurada i sorprenent, dels seus relats. I la segona evidència, constant, és la seva passió per l’aventura: una aventura que és en el cor dels personatges i en els rastres que deixen, en els seus textos, les pel·lícules d’herois humils, els còmics de línia clara o les novel·les de descoberta de mons nous, inhòspits i reveladors alhora, que poblen les pàgines de Jules Verne, d’ER Burroughs o de Karl May.

Batlle és, fonamentalment, un storyteller dels nostres temps, uns temps que no són fàcils per als contadors d’històries, perquè els lectors som malfiats i esperem que la història ens descentri i ens trasbalsi, i això també, sense deixar-nos amb la sensació d’haver-nos perdut res. Però, alhora, volem també que la lectura ens retorni a la il·lusió d’il·lusionar-nos, i ens permeti tornar a ser lleugers, confiats, joves en el camí d’imaginar-nos lliurement (com m’hauria agradat llegir aquest llibre amb catorze anys!), o infants bocabadats i atents a la vora del foc. Volem, en definitiva, la quadratura del cercle, la superació d’un double bind impossible, molt exigent: que el relat ens venci i ens convenci.

En el Kàrvadan de Carles Batlle, penso, hi ha clarament l’acceptació d’aquest repte. I hi ha l’èxit del coratge i la generositat d’un autor que ens arrossega i ens sotmet, que ens deixa sols entre perills (miralls morals, és clar) i, fent-ho, ens allibera. Emoció i respiració. Aire fresc a les mans!…