Kafka explica Hermann, el pare incapaç

D’un pare se n’esperen mesurades mostres de protecció, comprensió i afecte. El fill –quan creix, quan camina la infantesa– vol sentir el refugi del pare. Un refugi que, de mica en mica, comença a obrir-se, recular i esborrar-se per acabar desapareixent. La defensa, finalment, serà cosa d’un mateix. Durant els anys de creixement, però, necessitem això: un pare (una família, en definitiva: mare, germans, avis…) que ens vetlli. Es podran cometre més o menys errors, es podrà exercir un tracte més o menys sec i sever, però un bon pare, un pare capaç, ofereix aquesta mena de cura. Kafka no la va tenir. El seu va ser un pare incapaç, autoritari, contradictori. L’afecte no va comparèixer. La protecció va ser equívoca. L’educació va fallar estrepitosament. L’escriptor va explicar Hermann Kafka, el progenitor, a Carta al pare, una ferida oberta que publica Angle Editorial traduïda per Joan Ferrarons, autor també d’una nova versió catalana d’El castell (Club Editor).

Ferrarons no només ha traduït la lletra. També n’ha esbrinat el moment d’escriptura, la veracitat del que s’hi diu, les conseqüències i alguns detalls més (els familiars citats, el recorregut del text, que circula confusament…). Tot això ens ho explica en un esclaridor i documentat epíleg. El traductor ens diu que Kafka escriu la carta el novembre de 1919, al balneari de Schelesen. El text és la reacció immediata a “la indignació amb què el pare de Franz havia entomat els seus plans de casar-se amb Julie Wohryzek. (…) Els pares de Franz s’havien oposat a aquell matrimoni, que els promesos havien planejat per al novembre, perquè no el consideraven adequat a l’estatus de la família i pels rumors que corrien sobre el capteniment llicenciós de Julie”. El pare, però, no llegirà mai la carta, que només arribarà a les mans de la mare per retornar al seu autor, que també tenia previst enviar-la a la traductora Milena Jesenská: “Si vols saber com m’han anat les coses, t’enviaré des de Praga l’enorme carta que vaig escriure al pare”. Hi ha temptatives de fer-la circular, però el destinatari no la rebrà mai. La lletra, finalment, es publica el 1952 a la revista literària Die neue Rundschau. Kafka morí el 1924; el pare se’n va anar el 1931.

Sobre el contingut del text, Ferrarons ens alerta: no cal treure’n conclusions precipitades que vinculin, a la força, el que s’hi diu amb l’obra de ficció. No busquem “en la seva vida privada un desllorigador que redueixi els enigmes del seu ric imaginari”. En Kafka poques coses són concloents; cal fer-ne una interpretació expansiva. Ferrarons, però, sí que gosa apuntar alguns vasos comunicants entre aquest registre d’acusacions al pare i certs passatges de La transformació (1912), El procés (1915) o, sobretot, La sentència (1912).

Una influència dilatada i malsana

La lectura de la carta deixa el lector vinclat, extenuat. La confessió de Kafka és violenta, greu, inequívoca. Està plena de detalls i matisos. Està escrita des del dolor. També, però, és una mica afectada. L’autor, de fet, admet una certa tendència a l’exageració. El ressentiment, potser un cert victimisme, ha inflamat el pensament.

“Molt estimat pare”, escriu Kafka per obrir l’envestida: “No fa gaire em vas preguntar per què dic que em fas por. Com de costum, no vaig saber què dir-te, en part precisament per la por que et tinc, però en part perquè hauria hagut d’entrar en més detalls dels que puc encabir mínimament en una conversa”. La por i la culpa aniran intercalant-se fins al final del text. Kafka escriu amb la finalitat d’explicar aquesta por. Desplegar-ne els motius en una conversa no és possible. Cal una carta. És una por plena, profunda, treballada. Una simple conversa, doncs, no seria suficient. “Fins i tot escrivint ensopego amb aquesta por i les seves conseqüències”, assegura. És també un temor perseverant, perenne (“fes el que fes, a ulls teus sempre tenia culpa”).

L’ombra del pare és allargada i consistent. L’arronsament serà un dels primers efectes d’aquest temor. El pare immobilitza. El novel·lista no ha pogut trobar refugi en ell. La protecció l’ha hagut de buscar “en l’habitació, en els llibres, en amics eixelebrats, en idees estrambòtiques”.

Kafka escriu la carta el novembre de 1919, al balneari de Schelesen. El pare no la llegirà mai.

Kafka reconeix una certa deixadesa familiar: “Mai no he tingut sentit de família, mai no m’he preocupat del negoci ni dels teus altres afers”. Admet fredor, distància i ingratitud envers el pare. Ara bé: “M’ho retreus com si fos culpa meva, com si amb un cop de timó hagués pogut fer que tot anés d’una altra manera, mentre que tu no hi tens cap mena de culpa”. La maleïda culpa: “No tens cap culpa de la nostra distància. Ara bé, jo tampoc en tinc cap, de culpa”. Kafka hauria volgut –no semblava que l’esperés– un reconeixement de l’absència de culpes. Aquest reconeixement hauria ajudat a establir “una certa pau”.

Durant la carta, Kafka s’autoanalitza, perfila el pare i compara tarannàs amb altres membres de la família. Ho fa concedint espais més o menys semblants a cada anàlisi. El comportament del pare, però, és el que, finalment, ocupa més pàgines.

Kafka es té per una “persona feble, poruga, dubtosa i intranquil·la”. Aquest tarannà, però, no solament és fruit de l’autoritat paterna. “Tu simplement reforçaves el que ja hi havia, però ho vas reforçar molt”, sosté. “Encara que hagués crescut completament apartat de la teva influència, probablement no hauria pogut esdevenir la persona que tu desitjaves”. Tota la carta està rondada per les expectatives del pare i les decepcions que li encaixa el fill. “Com a pare, has estat massa fort per a mi”, escriu Kafka abans de passar a dibuixar-lo. Segons el fill, Hermann actua empès pel temperament i la ràbia. No té el caràcter dels seus germans, els oncles de l’escriptor, “més alegres, jovials, desimbolts i despreocupats i no tan estrictes”.

Kafka se centra sobretot en la relació paternofilial establerta durant la infantesa i la pubertat. I especifica que només parla de “l’efecte que feies en el nen que jo era”. “Només saps tractar un nen d’acord amb el teu tarannà: amb força, soroll i mal geni”. Parla de moments exactes, de records dolorosament inoblidables. Vol il·lustrar l’educació exercida, el “sentiment de nul·litat” que ha provocat el guiatge patern. “M’hauria fet falta una mica d’amabilitat, que algú m’animés i em mostrés un camí obert”. Kafka no nega una “bona intenció” en l’obstinació educativa de Hermann. El tret, però, falla, és contraproduent.

L’escriptor resumeix perfectament el mètode formatiu: “La teva educació es basava en mitjans verbals extremadament efectius, que almenys contra mi no van fallar mai: l’insult, l’amenaça, la ironia, la rialla maliciosa, i, cosa curiosa, l’autocompassió”.

De mica en mica, la incomprensió negligent de Hermann es confirma, es torna inqüestionable.

Amb claredat i ordre, Kafka va estenent retrets, queixes i tremolors. Revisa l’amenaçadora presència corporal del pare, la seva superioritat moral i física, la raó monolítica que s’atorga, la ironia maliciosa que exerceix, l’autoritat infranquejable, les normes injustes i desproporcionades que aplica als fills. Compara el tractament sever amb què els tenalla amb la manera benèvola de tractar en Felix, un dels nets. S’atura també a explicar la impossibilitat de comunicar-se: davant l’actitud despòtica, Kafka es tornà un nen callat i immòbil (“vaig desaprendre a parlar”). El pare ho considera una ofensa: “Tu te’m plantaves davant i et semblava que sempre et portava «la contra», mentre que això només era la conseqüència lògica de la teva força i de la meva feblesa”. De mica en mica, la incomprensió negligent de Hermann es confirma, es torna inqüestionable.

Kafka continua amb comentaris sobre la innocència i la clemència calculada del pare, la confiança nafrada del fill, la bondat protectora però mesurada de la mare, més comparacions familiars (amb les germanes, la cosina Irma…), l’actitud del pare-botiguer (el tracte als clients, als treballadors: “No comprenia com es podia insultar d’aquella manera un desconegut”), la doble conducta (“com més t’allunyes del negoci i la família, més amable transigent, educat, considerat i comprensiu et tornes”), etc. Tot plegat resulta en un terrible sentiment de confusió: “M’acostumava a prendre’m a la lleugera coses que justament m’hauria d’haver pres seriosament”. El pare torna el món “incomprensible”.

La part final de la carta està dedicada a la dimensió religiosa de la relació pare-fill (el xoc entre el judaisme feble de Hermann i la “tossudesa aparent” de Franz: “El meu interès et va fer avorrir el judaisme, va tornar il·legibles als teus ulls els escrits jueus, que ara «et feien fàstic»”), la falsa sensació de llibertat produïda per la dedicació a l’escriptura de Kafka (que Hermann menystenia), els estudis i la professió (“¿Encara confiava prou en mi per a aprendre un ofici de veres?”, es demana tristament l’escriptor), la salut (aquella hipocondria i aquella necessitat de confirmació de l’existència), el desconeixement de la naturalesa dels fills (el pare té el cap ple de malentesos), etc.

I, finalment, arriba la qüestió del matrimoni, la mare dels ous, un dels últims desitjos convertits en presó. “Casar-se, fundar una família, acceptar tots els fills que arribin, rebre’ls en aquest món incert i acompanyar-los encara un tros és, n’estic convençut, el màxim que una persona pot atènyer”, pensa Kafka, però té el pas barrat: “Tal com som tu i jo, el matrimoni m’està vedat, perquè és el teu territori”. L’escriptor pensava ingènuament que el matrimoni seria el veritable trampolí, la possibilitat definitiva de fugida, però continua engabiat per aquesta culpa atiada des de l’autoritat.

En algun moment, el discurs abocat a Carta al pare pot atordir, embafar, però és innegable que el patiment atrapa i el dolor de Kafka és desmesurat; no està fonamentat en petiteses. Malgrat la tendència a l’exageració, la incapacitat de Hermann per exercir les funcions de pare és manifesta (més enllà d’alimentar la prole). L’escriptor ha quedat alterat per aquesta influència dilatada i malsana: “La meva manera de ser és el resultat de la teva educació”. La carta, hem dit, es llegeix amb angúnia.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.