Julià Guillamon. Àlbum de família

No cal dir que no estem obligats a sentir-nos del lloc on hem nascut. De fet, s’acostuma a afirmar que acabem sent d’allà on hem crescut, i sobretot del racó on hem passat l’adolescència, etapa en què ens formem. Ara bé, valorant-los o no, els orígens condicionen i marquen. El lloc on hem vingut al món no ens és indiferent, per poc temps que hi hàgim passat. En volem informació per precisar –entendre– qui som. En el cas de l’escriptor Julià Guillamon, la indagació el porta fins al Poblenou dels seixanta i setanta. Guillamon atén les arrels i les enfronta. Manté un vincle distingit amb el bressol. Té l’afany d’explicar-lo. I ho fa tot just ara, superats els cinquanta, a El barri de la Plata (Llibres de L’Avenç).

La seva no és una reconstrucció idòlatra o melosa. Guillamon ha pretès apropar-se al barri i als seus parents com ho fa un escriptor amb els personatges d’una novel·la: prenent-ne distància. Ha hagut de desempallegar-se de la pell del fill, el nét, el nebot… I del resident, és clar.

Abans, però, de sumir-nos en la matèria del llibre, cal precisar que significa ‘la Plata’ del títol, la primera pregunta. Guillamon ho explica al tercer capítol: “Al segle XXI, al carrer Wad-Ras hi havia diversos tallers que fabricaven bótes. […] He sentit dir que aquests boters cobraven amb monedes de plata. També es diu que els que cobraven amb plata eren els treballadors que a començament dels anys vint van venir a fer el Gran Metro”. Quim Monzó deia el dia de la presentació que un llibre amb el mateix títol en anglès –Silver District– “ho petaria a Amazon”. El mite d’Amèrica, encara.

El barri de La Plata és un llibre que exigeix explicacions. Un altre matís important: el barri no és exactament un barri. Es tracta d’un veïnat que ocupava la superfície escassa de dues illes. Guillamon va viure sempre al passatge Mas de Roda, que queda entre els carrers de Roc Boronat i Badajoz. Avui, un d’aquells passatges que als residents en blocs grisos ens desperta l’enveja de viure-hi (com també ens passa amb el passatge del Roserar o el carrer de Sèneca). Aleshores –quan Guillamon creixia– no era senzill resignar-se amb una vida entre aquells carrers: “Tenies la sensació que estaves lluny de tot”. Carrer Pere IV, Granada, Almogàvers, etc. “Hi havia zones on vivia molta gent. La Rambla, per exemple. Després, la resta de la població quedava molt dispersa. Sortia a tirar les escombraries i no hi havia ningú”.

Viure en aquesta zona del Poblenou arribava a ser masticable, i demanava ser compartit. “Era important pensar que el que et passava a tu també li passava a altra gent. Tenies molt poca experiència social”, sosté Guillamon, que va estudiar a l’Escola Voramar. A prop de casa, hi tenia tallers i agències de transport. També la farinera, que “semblava una pintura de De Chirico”. En aquesta zona i ambient també hi visqueren, coincidint o no amb Guillamon, Manolo Garcia, Josep Maria Subirachs o Ramon Calsina.

O el periodista Joan Rendé, que explica per correu com era discernit el districte: “Tots sabíem que érem del Poble Nou, però teníem una qualificació, una opinió, per als habitants de les barriades del nostre voltant: els que vivien a la Rambla eren senyors, els que ho fèiem als carrers col·laterals érem menestrals o obrers qualificats, els de la Mar Bella eren pescadors i gent molt modesta, els del Somorrostro eren miserables, els de les barraques de prop del cementiri no ho eren tant, els de la França Xica…, els de Pequín…, els del Barri de la Plata eren valencians, però, de valencians, n’hi havia més o menys per tot el Poble Nou”.

La tercera i gran particularitat ­–­capital aquesta– és que es tracta d’un veïnat format eminentment per diferents generacions d’emigrants valencians. Vinguts de pobles com ara Fanzara, Toga, Espadilla o Vallat (pobles de l’interior de la província de Castelló, de la zona que toca a Terol). “Una gran emigració oblidada, anterior a l’emigració murciana i andalusa”, escriu Guillamon. El llibre és una manera de fer sortir a l’estrada tots aquests emigrants ocults, fosos entre catalans, com el pare de l’autor, casat amb una noia de Gràcia. “La immigració no comença amb els murcians”, marca. El que passa és que aquests han estat més vistosos: “Els murcians es van deixar veure més perquè els va costar més integrar-se. Els valencians, en canvi, hem desaparegut amb la gent d’aquí”. “El llibre ha atret la gent que és d’origen valencià. I he quedat parat amb la quantitat d’emigrants d’origen aragonès que hi ha”, afegeix Guillamon. Servidor, per exemple, es cognomena Mur, nom originari de la zona de Barbastre (Somontano de Barbastre).

“Em feia gràcia veure aquest món. Com, de cop, van començar a caure valencians”. El crític literari es pregunta què devia pensar la gent natural del barri en veure els seus carrers engreixats per tota aquesta massa emigratòria. Com van ser rebuts.

Guillamon no dóna una resposta aclaridora sobre els motius d’haver descendit ara en aquest material. Diu que ha fluït de manera natural. Sense grans misteris. “Ho tens allà. I sempre pot brotar algun dia. Ja havia escrit una novel·la –La Moràvia– en què apareix aquest paisatge industrial. Aleshores ja m’interessava molt tot el món del Poblenou industrial. També hi sortia una mica la família –el conflicte familiar–. Però d’una manera molt subtil”. Es pot dir que La Moràvia i El barri de la Plata són dos llibres bessons. Miró ajuda a exemplificar-ho: “Té un autoretrat realista a llapis en el qual pinta, anys més tard, una cara abstracta a sobre del dibuix. Queden dues peces íntimament relacionades”.

Tampoc es demanin amb insistència què estan llegint. Quin gènere tenen entre les mans. “Durant els últims trenta o quaranta anys, s’han difuminat els límits. Què és una novel·la? Qui ho estipula? La literatura contemporània ja no coneix gèneres. Ja no hi ha llibres d’un sol gènere. El que predomina és l’explicació d’una història”. Seria allò del relat omnipresent (apuntar només que un capítol es titula Gangs del Poblenou; solars, pistoles… Pur relat). I, sobretot, res de veure-hi unes memòries. Ens capfiquem a classificar material de llavors autobiogràfiques com obra memorial, i els escriptors són enredaires. “Podria ser un drama narratiu. O bé una tragèdia. Una novel·la tràgica”, precisa Guillamon, que fuig de la dèria de les quatre parets. El barri de la Plata és un àlbum de família narrat, sense paper de ceba. Rendé, durant la presentació, també hi veia una claríssima novel·la. També podem parlar d’una crònica cultural. O d’un catàleg comercial. Literàriament, és un banquet.

El llibre comença com la descripció d’un escenari (la Plata), que acaba sent la descripció de tota una ciutat. I arrenca també com el retrat d’una situació històrica. De mica en mica, però, va calant una policromia novel·lesca. El text es va historiant. En aquest procés de conversió hi tenen un pes essencial els pares. La seva història és el punt on es dirigeix Guillamon. En arribar-hi, el desglossa: “Explico el conflicte entre el meu pare i la meva mare. Una parella que no s’entén”. La història materna és cruenta. L’autor, de fet, la carrega a les espatlles. La desventura dels pares té, sobre els fills, els efectes d’una malaltia.

Guillamon juga magistralment amb el ritme quan desplega el desordre familiar. Utilitza un compàs narratiu volgudament enganyós. “El llibre té un crescendo”, fa veure. Som, en efecte, en una muntanya russa de poques baixades potser, però totes vertiginoses. “El barri de la Plata va començar sent una sèrie d’onze capítols per a L’Avenç, publicats durant pràcticament tot un any. Quan vaig arribar a l’onzè capítol, el clímax era molt fort. És l’episodi en què m’assabento que el meu pare és alcohòlic. Que fa temps que està malalt”. Després de la baixada, cal una certa calma fins que tot torna a prendre tensió i intensitat. “Estic content d’haver fet pujar el llibre després d’aquest clímax. Primer has de baixar, no ho pots deixar tan alt. Fer-ho baixar per després tornar-ho a fer pujar”. La pirueta funciona.

Explicava Guillamon durant la presentació que els models literaris per escriure El barri de La Plata han estat La terra retirada de Mercè Ibarz i El millor dels mons de Monzó. De La terra retirada, crònica i evocació d’un lloc i els efectes sobre l’autora (efectes que Guillamon no detalla gaire en la seva crònica; no són unes memòries, dèiem), va valorar-ne la veritat. “La vida real és això”, va pensar. Dels relats de Monzó en destaca un “element biogràfic és molt present”. “La relació amb els pares està en una capa molt superficial”. Guillamon recorre els túnels de les relacions familiars amb precisió i vista. “Els avis són d’una manera; els fills, d’una altra”. Hi ha repte, rampa amunt: “No és fàcil explicar qui era el teu pare i com d’enfonsada estava la mare”, afegeix. El crític assegura que volia parlar de la família d’una manera “molt natural”, “sense afectació”. Podem dir que narra amb una certa –justa– fredor.

“El tema de tot el que escric és la desaparició. Tot allò que va passar i que ha estat esborrat, liquidat, la memòria perduda de les coses. En recullo les restes, en col·lecciono els fragments per construir un espai mental: el barri de la Plata”, manifesta Guillamon, que, en cap cas té “idealitzat” el barri. En la seva ment, diu l’autor, es barreja constantment “un barri imaginat i un barri real”. De jove, diu, “el teu malestar es reflectia en el paisatge”. Del Poblenou marxa amb 27-28 anys: “A la meva generació ens costava bastant sortir de casa. La generació deu anys més gran que jo ja els va costar menys. Amb vint ja eren fora”.

No es pot tancar aquesta peça sense esmentar el disseny editorial i la  musculosa documentació disposada al llibre. Guillamon ha visitat principalment dos arxius de Barcelona: el Municipal Contemporani i el Municipal de Sant Martí. “Utilitzes els arxius per estirar el fil. Per explicar coses que t’estimulin. Tenia una llista molt variada d’interessos. Per exemple, no sabia qui era el senyor del bar de sota casa. Vaig disparar a tot el que em va semblar i ho vaig articular narrativament”. Una articulació que també és estètica. El disseny és una delícia, basat en el de la La prostitution de Marcel Sacotte. “És un llibre que amb el dissenyador Albert Planas ja vam fer servir durant el treball que vaig fer sobre la Rosa Maria Arquimbau. Ens va semblar una maquetació valenta. Les imatges formen part de l’obra de creació”.

La cura per l’edició lliga amb l’atenció als objectes que el lector tasta durant la lectura. Per posar un exemple, Guillamon escriu: “Vaig descobrir que hi havia un refinament dels productes industrials i que la llet de tetra pack pel fet de venir en tetra pack, era especial”. “La literatura és cosa de detalls – no hi ha més”, va deixar escrit Josep Pla a La cuina del peix. Si els agraden els detalls, la dissecció, amb El barri de la Plata xalaran. El llibre és el Legoland del lloc, el temps i les persones de Guillamon. Com han envellit.

Prenem, resumint, un antídot contra l’omissió: “Tenim la necessitat d’oblidar. És natural que la gent oblidi les coses. Però també ens cal recordar o reconstruir”.