La mort de Josep M. Espinàs als 95 anys representa el final d’una època. La història és fragmentària i no hi ha cap persona que la pugui contenir sencera, però de tant en tant passa, sobretot amb la desaparició de persones tan longeves, que algú en morir, s’emporta, intacte, un tros de la nostra història, un món que ja ha desaparegut i del qual la seva mort en certifica el final.

Espinàs va ser un home que es va dedicar a obrir camins i omplir buits. Ja als anys seixanta va ser un dels fundadors dels Setze Jutges (un nom que es va inventar ell) i es va convertir en cantautor. Va escriure cançons infantils en una època en què calia renovar el repertori. Més prosista que novel·lista, Espinàs va escriure novel·la en un moment que la literatura catalana necessitava novel·la i ho va fer amb solvència i va arribar a ser traduït a Farrar, Strauss & Giroux, l’editorial que dècades més tard publicaria La pell freda d’Albert Sánchez Piñol, una novel·la que inicialment s’havia de titular El far, però que La Campana va acabar publicant amb el títol que el coneixem a partir del suggeriment de l’Espinàs. També va escriure l’himne del Barça, un club del qual no va cobrar mai drets d’autor. També va marcar un abans i un després en la percepció de la discapacitat quan ens va descobrir el món de la seva filla a El teu nom és Olga, que reivindicava la felicitat i dignitat de qualsevol persona amb síndrome de Down. Va fer un programa pioner d’entrevistes en profunditat a la primera TV3, Identitats, que va permetre gravar grans figures de la cultura catalana abans que morissin. Va fundar La Campana amb Isabel Martí, una de les editorials independents més solvents i influents dels darrers quaranta anys. Amb Isabel Martí van fer molts viatges a peu pels Països Catalans, que Espinàs va convertir en una sèrie llibres de viatge únics i molt personals, plens d’observacions sàvies. La seva tranquil·litat i cordialitat li permetia connectar amb la gent senzilla sense barreres. “Conèixer els altres i fer vacances d’un mateix tant com fos possible, aquesta era la seva màxima”, explicava Isabel Martí en aquest text que vam recollir a Núvol. 

• 

  Vet-ho aquí

  Al costat de l’Espinàs

  Núvol

Espinàs és un activista que treballa amb tanta professionalitat que acaba vivint d’allò que fa, però també defensa que “el professional tingui alguna activitat externa al seu ofici. Això el salva de l’enclaustrament, li obre un camp vital ple d’estímuls i pot viure en uns àmbits diversos que probablement li seran útils i higiènics com a escriptor”, escrivia a El meu ofici (2008), un dels seus últims grans èxits, amb 20.000 exemplars venuts. Aviat és dit.

Però si Josep M. Espinàs va tenir tan èxit amb els seus llibres és perquè es va llaurar abans una confiança amb milers de lectors que el seguíem a L’Avui, on durant anys i panys va escriure una columna diària que feia que molts de nosaltres comencéssim a llegir el diari per la contra. Espinàs tenia el do de dir les coses amb una claredat desarmada, sense ínfules ni ampul·lositats, amb una ironia civilitzada i una tendresa que emocionava. Com deia a El meu ofici, “els aprenents de l’ofici no s’adonen que amb l’excés de paraules emotives s’estova l’emoció del text. Amb l’excés de paraules agressives també s’estova l’agressivitat. Només un geni és capaç de construir un text amb paraules de foc sense cremar-se”.