Josep M. Aloy. In memoriam

Acaba de morir Josep M. Aloy, la personalitat més tenaç, rigorosa i interessada per tot el que es refereix als autors, il·lustradors i editors de llibres per a infants i joves en català dels darrers trenta anys. I és possible que em quedi curt pel que fa als anys.

Part de la relació epistolar inicial que vam mantenir en aquest llarg període de temps està dipositada a la Biblioteca de Catalunya. Si a partir de la introducció del correu electrònic que em va permetre guardar una còpia, tant de les seves cartes, com de les meves, m’estimulava ara mateix a fer-ne una relectura per apropar als lectors la seva intensa dedicació, les proporcions d’aquest correu ho han fet impossible. Més de tres-centes cartes, algunes de molt extenses, amb les corresponents respostes, obligarien a la publicació d’un volum de dimensions més que considerables. Un volum que només podria interessar aquells que ho volen saber tot del nostre llibre infantil i juvenil.

Josep M. Aloy, nascut a Manresa l’any 1948, que als onze anys havia ingressat al Seminari de Vic, en va sortir als divuit per estudiar a la Facultat de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. Tot seguit va exercir de mestre a Manresa fins que  posteriorment va ingressar en el Departament de Justícia de la Generalitat com a tècnic de justícia juvenil.

L’interès pels nostres llibres l’ha portat a col·laborar com a crític i comentarista amb un seguit de publicacions. Que recordi, ara: Avui, Catalan Writyng, Clij, Escola Catalana, Faig, Faristol, Regió 7, Segre i…, però la culminació de la seva obra com a crític i entusiasta divulgador se centra aquests últims set anys en la creació, organització, edició i difusió del seu blog Mascaró de Proa, que s’ha concretat en la divulgació de 329 comentaris crítics sobre alguns dels títols d’autors ben diversos. Entre els beneficiats per aquesta activitat extraordinària en què ha invertit bona part del seu temps, he d’incloure alguns dels meus llibres que hi han aparegut a mesura que es publicaven. Això ens ha portat a incrementar la nostra relació epistolar, ja que un i altre l’hem fet créixer per comentar la jugada…

El dia 13 de juny del 2019, cansat i malalt de feia temps, l’Aloy tancava el seu Mascaró de Proa amb aquest comentari que encara es manté i es pot llegir a la xarxa:

“Mascaró de proa” va néixer amb la il·lusió de recomanar lectures per al públic jove. No sols això: ha volgut ser des del primer dia un recurs pensat sobretot per homenatjar els nostres escriptors, la seva feina, el seu compromís, la seva fidelitat i sobretot la seva presència constant. Perquè els apreciem. Perquè són els nostres escriptors.

Mascaró de Proa, un nom que li agradava molt, va ser, també, el de la col·lecció que va publicar l’editorial La Galera en una època en què l’Aloy va exercir d’assessor.  Diversos canvis en la direcció de l’editorial han arraconat alguns títols entre els quals no m’avergonyeix esmentar-ne un de meu, L’home que es va aturar davant de casa, una novel·la que va rebre en més d’una ocasió els elogis del nostre crític.

Durant els anys d’estreta col·laboració amb la línia editorial de La Galera, l’Aloy va propiciar l’edició de l’obra completa de Josep Vallverdú. I si l’any 1998 ja havia escrit i publicat Camins i paraules, una biografia d’aquest autor, també es va dedicar a fons perquè sortís a la llum la seva obra completa que va reunir en deu volums, a cada un dels quals incloïa tres o quatre títols de l’autor lleidatà. Així, és un goig recordar-ho ara: El vent de la muntanya, El vent de la història (I-II-III), El vent de la fantasia, Ventada de contes, El vent de l’aventura (I-II), El vent de Far West, El vent dels animals… Una col·lecció incompleta perquè la passió narrativa de Josep Vallverdú ha produït posteriorment un seguit més de títols que ja no s’hi han incorporat, un fet que l’Aloy lamentava profundament. 

La passió per conèixer, jutjar i facilitar als lectors l’obra que hem publicat els seus contemporanis va frenar, segurament, l’obra creativa a l’Aloy. De l‘any 1996 procedeix Renoi, quin conte!; del 2000, Una picoreta molt estranya; del 2014, La lluna, la Bruna. I de 2010, l’estudi Mig segle de Literatura Catalana per a joves (1960/2010). I, també, Et diran que llegeixis, Bernat!, un volum en què no para de recomanar títols i autors al seu fill petit. Ja en aquella ocasió em vaig permetre de dirigir-me també a en Bernat en una carta en què m’obligava a fer una mica de broma i li acabava dient: «Pobre Bernat! No pots pas fer cas de totes les recomanacions que et fa el teu pare en aquest llibre! No et quedaria ni un minut per jugar, i encara n’hauries de manllevar al son i a altres activitats… Per sort, ets prou eixerit per saber triar. De fet, ja sé prou que ho fas i que tens bon gust. Em consta que has llegit més d’un llibre meu».

Fa pocs dies vaig rebre un correu seu molt serè, que també  enviava a la  família i als amics més íntims, encapçalat amb la frase: «Hola Joaquim: les coses no em van bé de cap manera», que em va alarmar perquè procedia d’una persona com en Josep M. que  tot i tenir una salut precària, no acostumava a queixar-se mai. Immediatament, li vaig escriure unes ratlles per encoratjar-lo i intentar que s’animés, i tot seguit em va contestar amb  total serenitat la que seria la seva última carta: «La vida mana i nosaltres hem d’obeir. T’agraeixo aquest text tan bonic. No sé com aniran les coses però no cal que et digui que la teva presència en la meva vida ha estat una experiència molt important, i la teva amistat, m’ha ajudat, fins i tot, a viure! Gràcies per tot!!!».

Dissortadament, deu dies després sento per Catalunya Ràdio, amb tota la tristesa, que ja  te n’has anat. Estic convençut que ara mateix tots els autors que en algun moment hem merescut el teu interès, presidits per Josep Vallverdú, i com jo mateix, que he tingut el goig que em distingissis amb la  teva amistat, vessem una llàgrima i ens afegim al dol de la Fina, els teus fills i tota la família que ja t’enyora.

Moltes gràcies, Josep Maria! Descansa en pau!