Per què hom escriu sobre la mort d’un ésser estimat? Per donar continuïtat a un impossible? Per apaivagar el dolor? Per fer del record una font de novetats? El traspàs d’una persona intensament volguda provoca un buit desconegut. I és així com, des de la més profunda visceralitat, s’escriu. S’escriu per donar continuïtat a una línia contínua que ha deixat de ser-ho, un riu que ha perdut el cabal inesperadament per un esvoranc. Es verbalitza un soliloqui silent perquè s’ha romput la veu de les paraules.

Hi ha poetes que creuen que encara “és possible l’epopeia del diàleg amb els morts”. Un diàleg que no es pot fer amb paraules sinó intercanviant “mirades o simples ullades des de la terra als núvols”. Un d’aquests escriptors que assaja donar nova vida a la memòria és el poeta, pintor i membre fundador del grup editor Papers de Versàlia, Josep Gerona Fumàs (Sabadell, 1956). Acaba de publicar El no-res perdura sempre (El Gall Editor, 2021) amb el qual ha obtingut el Premi Pollença de Poesia 2020. Llibre que se suma a les anteriors propostes, Quan deixaré de creure (Premi L’Espurna del Clot, 2000), Àlbum de noses (IV Premi de Poesia Parc Taulí, 2001), Trompar l’ull (2004), Hospital General (2007) i La Vida Original (2007).
El no-res perdura sempre és llibre de poemes molt prosaics que parlen de l’experiència vital a partir de la mort de la filla de l’autor quan ella només tenia catorze anys. El dol, com és lògic, és immens i el poeta ens mostra la seva ferida alimentada per l’exactitud del record, “l’esforç per fer del record / una font de novetats”. La memòria que fixa un present que s’ha esvaït, “per fer-te ser / novament com eres tu / la meva filla -i jo / com era jo / quan era amb tu”. Mirada a un mirall impossible de traspassar on observa la figura d’altri. Una mirada amb perspectiva celaniana que bandeja qualsevol efecte planyívol i defuig del to llanguit i malenconiós propi de la poesia elegíaca. Josep Gerona treu coratge de l’amputació vital i revela, amb un llenguatge molt planer i sense afegir cap matís complementari, allò que sent per deixar constància d’una experiència única, “el consol d’aquest treball -saber-ho dir-“. El dolor i el patiment hi són, suren pertot, com un senyal inequívoc d’intensitat, perquè “és el plaer allò que ens porta més dolor, / no pas la seva absència”. La imatge originària on el poeta es projecta se’ns fa tan present i diàfana que el poema llisca sol. I és per aquests motius que el lector comparteix i entoma una realitat que, molt possiblement, no hagi viscut mai, com “…qui pasta la mort infantil amb el pa negre que s’asseca o li posa dins de la boca rodona com el cor d’una bella poma”, en deia R.M. Rilke.
Els poemes d’El no-res perdura sempre -títol preciós que embolcalla a la perfecció el contingut- segueixen un guió intemporal i es vertebren per una onada de sensacions que amara el conjunt, des del dolor més punyent fins a la buidor més pregona que el poeta voldria anorrear. S’estructura en cinc parts amb títols que remeten a temes de música clàssica, afició que tots dos compartien, “a la música em cal tornar sempre / per nuar la corda que ens va lligar”. Per donar continuïtat al discurs, Gerona pren com a referents aquells que han experimentat trasbals similar, però que, com ell, no han fet d’aquestes vivències una ploralla i sí una manifestació creativa i regeneradora. Així hi ressonen versos d’Emily Dickinson, J.V. Foix, Carles Camps Mundó o Ingeborg Bachmann que han percebut semblants efectes. Però on es perd la continuïtat emocional és amb els poemes de la quarta part intitulada Stretto, que potser haurien de formar part d’una nova entrega, perquè a aquesta li resten vigoria.
L’estil de Josep Gerona és diàfan i s’entreveuen lectures que parteixen, per exemple, d’un Joan Alcover, que equiparava, en el llibre Elegies, la caiguda de les branques amb la mort dels fills, “cada ferida mostra la pèrdua d’una branca /sens mi, res parlaria de la meitat que em manca: / jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort”, i que Gerona reviu situant la desaparició de la filla estimada sota les branques d’un llimoner. I una altra, d’indubtable influx, és la de Carles Riba que en la Elegia II diu: ” i si un dia em trobés al bell mig de la vida…”, i que el nostre poeta reprèn amb un “avui he vist el camí / de la meva vida / com quan era a la meitat”.
Un llibre honest, que emociona i que deso a la meva biblioteca entre un Garriga i un Gimferrer. La bona poesia perdura sempre.