Josep Domènech Ponsatí: “Escriure és fer una sessió assaonada d’estriptis”

Escriure és fer una sessió assaonada d’estriptis. Amb les tripes o amb els 
tripis (¡ah, sí, desa la mesura, mori la morigeració!). Un estrip, un esquinç. ¿Quins límits? La imitació de quan no hi ha res a dir.

El Celler Modernista de Sant Cugat ha acollit l’acte de lliurament del 13è Premi Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, així com la presentació de l’edició impresa del llibre guanyador, “El Càcol”, de Josep Domènech i Ponsatí, que ha publicat Edicions 62.

Josep Domènech-Ponsatí recull el premi a Sant Cugat

Josep Domènech Ponsatí (Sant Feliu de Guíxols, 1966), poeta i llibreter, ha publicat fins ara Cap a un dic sec, Desdiments i Apropiacions degudes & Cia. Amb el seu quart llibre de poesia, El Càcol, ha guanyat el Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater (2014).

L’autor es defineix a si mateix així: “Ganxó del 66, és a dir, un mussol de quaranta-vuit anys dins d’una gàbia d’or. Alguna dona (a parer meu, masses, i és ben sabut que totes les masses piquen). Dos fills (n’havia arribat a tenir quatre!). Llibreter a can Geli de Girona. Pocs amics. Cara de pocs amics. Dos llibres de poesia amb un mínim de cara i ulls. Traductor esporàdic -la feina és la feina- del brasiler al català. Poc temps per llegir. Encara menys per escriure. Retirat de la poesia des de fa un parell d’anys (El Càcol va ser el meu autoultimàtum, que he acatat quasi al peu de la lletra). Des de fa un cert temps intento escriure una mena d’autobiografia vicària, “tot ampliant la meva memòria amb reminiscències alienes.” ¿Eh que queda bé, dir-ho així? Que consti, però (com a descàrrec fingit), que ho he posat entre cometes”.

El Càcol rep el nom d’un carrer de Calonge, on vivien els pares de l’autor, que serveix de doble  metàfora: d’una banda els records de la infantesa, de l’altra el sentiment de pertinença, o de no pertinença.

El Càcol és una proposta radical en més d’un sentit: d’una banda, perquè l’autor aposta per tractar temes que els poetes solen deixar fora dels seus versos (aspectes nus i descarnats de si mateix, tan aparentment prosaics com ho pot ser l’ús de la pornografia); d’altra banda, perquè cada poema és fruit del joc més respectuós amb la genuïnitat de les paraules. Així, El Càcol és alhora un llibre descarnat i refinat, ple d’una poesia d’altíssim voltatge.

Recuperem l’entrevista de Xevi Planas publicada a Girona Cultura.

Josep Domènec Ponsatí

Xevi Planas: Jordi Cornudella diu que els poemes d’El Càcol són explícitament brutals sobre la crua experiència de l’autor, escrits sense por, sense vergonya, sense recança. Escriure poesia és despullar-se?

Josep Domènech Ponsatí: Escriure és fer una sessió assaonada d’estriptis. Amb les tripes o amb els 
tripis (¡ah, sí, desa la mesura, mori la morigeració!). Un estrip, un esquinç. ¿Quins límits? La imitació de quan no hi ha res a dir. Escriure en els sécs, escriure amb el sexe. Com a propi atribut definitori. ¿Amb lectors-voyeurs que es masturbin? ¿O bé, per recargolar-ho encara més, seguint el deixant de Josep Carner i Joan Ferraté? Perquè allavontes s’hi adiu un nou ‘professional’: «Sabent per endavant que tota ganga és minsa, / escriu per, encabat, pelar-se-la llegint-se».

Comenta Jordi Cornudella que és fàcil per
 al lector sentir-se identificat amb el que expliquen els poemes d’aquest llibre. El lector mitjà, però, no és tan desinhibit com vostè…

No hi ha lector mitjà. No hi ha lector. No hi ha elecció. No hi ha mitjà de comunicació entre qui escriu i qui llegeix. Si de per cas, de comunió. Una munió de fílies que estiren el fil de les fòbies.

Quina metàfora de la infantesa s’amaga darrere el títol del llibre?

No se n’hi amaga cap. O podé (un ‘potser’ oral, marginat, sense l’aval normatiu, pobrissó) sí, sense saber-ho. Càcol. Còncau. ¿Que on cau? A Colonge, assimilat. Fòssil de la llengua maria que m’ha tocat viure.

–Ha traduït molts autors brasilers. Què li aporta la literatura del Brasil que no li aportin les literatures d’altres cultures?

Una porta d’entrada i una de sortida. A través de la traducció en dues direccions, sovint contra direcció (diguem-ho clar: ¿a qui importa la literatura del país del ‘jogo bonito’, la ‘caipirinha’ i les ‘bundinhas arrebitadas’?), separant el blat del jull, m’hi enjoio.

Què representa per a vostè treballar a la Llibreria Geli?


Pocs guanys i molta pèrdua seca. Massa llibres que m’agradaria tenir. Massa llibres que m’agradaria llegir. Massa llibres que no podré tenir ni llegir mai. Per ser conseqüent amb mi mateix, el desfici consegüent.

Quin llibre regalaria per Sant Jordi?

Continuo reflectint La imatge, de Josep Palàcios (Publicacions de la Universitat de València, 2013), que no precisament per casualitat ha fet un gest –un llibre− que l’immortalitza.

Entrevista publicada a la revista Girona Cultura, que podeu llegir aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació