Josep Abella. La croada contra l’Abús Sexual Intrafamiliar

Parlem amb Josep Abella, autor de Cien pastillas en un día, un llibre publicat per Edicions del Núvol dins la col·lecció Instrumentum Vocale

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Parlem amb Josep Abella, autor de Cien pastillas en un día, un llibre publicat per Edicions del Núvol dins la col·lecció Instrumentum Vocale. Abella hi relata la seva pròpia vivència com a víctima de l’Abús Sexual Intrafamiliar (ASI). El seu testimoni mereix una atenció urgent en un moment en què l’abús sexual s’ha convertit en una pandèmia mundial. Dilluns 7 d’octubre a les 19h presenta el llibre a la llibreria Alibri acompanyat per Amelia Montes i l’editor.

Cien pastillas en un día arrenca amb una escena ferotge. Vostè escopint a la tomba de la seva àvia. Va descobrir, massa tard i ja en l’edat adulta, que la seva àvia va abusar sexualment de vostè quan era petit. Com va aflorar aquest record després de tants anys?

Com a Supervivent d’Abús Sexual Infantil, el primer que pertoca és dir-te que, gràcies a Déu, mai és massa tard. Sempre hi ha vida per davant, jo ara mateix he de dir que estic en millor moment de la meva vida. Tant s’hi val si trenques la dissociació memorística als 13 anys o als 53, com va ser el meu cas. Viure sempre paga la pena, si és amb un raonable benestar. El record va aflorar de forma absolutament espontània. Va passar durant els primers quatre mesos de l’any 2014. Cada nit dormia les quatre hores de la fase REM i em posava a recordar i associar imatges dels meus malsons d’infantesa. Progressivament, vaig entendre que no eren malsons, sinó records. Hi havia un monstre femení, una dona gran, molt grossa i de pell molt blanca. Aquests malsons, de vegades,  anaven acompanyats d’imatges molt morboses amb serps, un animal a qui tinc veritable fobia.  Fins que un dia, de cop i volta, vaig posar cara a aquell enorme monstre femení. Era la meva àvia materna. Tot va cobrar sentit des d’aleshores. Era enorme perquè jo era poc més que un nadó quan va començar a tocar-me. També vaig entendre un munt de tocaments fastigosos quan ja era un nano entre els 6 i els 9 o 10 anys, més o menys. Sempre quan estàvem sols i amb l’excusa de la banyera o el bidet. Aquests últims records sempre van estar a la meva memòria conscient. Com tots els de la seva penya, ella sabia esperar que arribés la seva oportunitat. Quan vaig ser més gran, va manifestar el seu malaltís afany de possessió amb constants requeriments de  petons i atenció. Un fàstic aclaparador. Cal aclarir els actes que em va obligar a fer: sexe oral a totes les postures del kamasutra, jo plorava molt. També tocaments a dojo, és clar. Després m’avergonyia xisclant-me que era un “llorón”. Una barruda, com et dic.

El seu cas és atípic. El més comú és un abús d’un home a una noia. El seu cas és singular, perquè qui perpetra la violació és una dona i ho fa sobre un nét. 

El meu cas és atípic quantitativament. Només el 10% dels casos de ASI al món són de victimari femení. Tanmateix, des d’un punt de vista qualitatiu, no és possible establir cap mena de classificació de més a menys, per la senzilla raó del que el dolor és subjectiu, no el podem mesurar. Els casos universals en què el victimari és la mare o l’àvia, són un cabàs de milions si tenim en compte les xifres milionàries de casos al planeta.  Pels Supervivents i activistes una mica experimentats, et puc assegurar que això no ens crida l’atenció. Sabem que passa i que és molt fàcil de fer si ets de la família. N’hi ha prou amb aprofitar les estones de solitud amb la víctima. Una àvia materna té moltes estones lliures amb el seu nét indefens. Especialment si tots dos pares estan treballant. Si, com va ser el meu cas, veuen alguna cosa sospitosa a la banyera o mentre em vesteix, o mentre m’espia obsessivament a la cambra… el mal ja està fet. Estic segur que li van fer un advertiment, però cal recordar que n’hi ha prou amb una vegada, perquè l’abús sigui devastador. Afegeix a això el fet que els meus pares als anys 60 no sabien res sobre les seqüeles mortals de l’Abús Sexual Intrafamiliar, i ja tens servida la calamitat.

Les seqüeles d’aquest abús sexual han estat múltiples i ha hagut de sotmetre’s a un tractament psiquiàtric  durant anys.

Dissortadament, no hi curació miraculosa per les seqüeles. La gran majoria són cròniques, el millor que pots fer és gestionar-les tan bé com et sigui possible. Jo pateixo una neurosi depressiva molt greu, una distímia depressiva crònica. És molt aguda, he patit fases de depressió major. Parlant clar, he passat períodes de dos o tres dies sense poder moure’m del llit.  I és conseqüència directa del dolor mental que em va provocar la bestial violació que vaig patir quan era un nadó. Ho sé per les imatges que ara recordo i per la cambra on dormia quan vaig començar a tenir aquests malsons. També perquè òbviament la meva àvia mai s’hauria atrevit a obligar-me a fer aquelles aberracions amb més de cinc anys. A aquesta edat un infant ja és mot gran. Tenia clar que el meu pare l’hauria escanyat si jo li hagués dit alguna cosa. Com t’he dit, la neurosi està causada per l’abús sexual, i l’he arrossegat sempre. Heu d’entendre que un Abús infantil és dolor amb majúscules. Per això els nanos és fan talls als braços i s’apaguen burilles de cigarretes enceses als braços. Només volen traslladar el dolor mental al seu cos, potser així us fareu càrrec de com n’és de salvatge. James Rhodes feia el mateix. Jo vaig anant suportant aquest dolor a base de les endorfines de l’esport que sempre he practicat de forma obsessiva i també gràcies a una amfetamina miraculosa, que es diu Katovit. Quan van retirar aquest medicament de circulació, jo tenia uns 40 anys, i portava més de quinze anys prenent-la regularment. Aleshores em vaig ensorrar. Vaig haver de trobar un substitut, i això em va portar de cap als ansiolítics i a l’efedrina, que té uns efectes secundaris devastadors. Vaig estar més de tres anys amb dos psiquiatres que no van saber diagnosticar una malaltia de calaix. Només van atiar la meva culpabilitat, em van fer sentir un “yonki banal”. Una vergonya per la professió aquestes dues persones. Com és normal vaig acabar al carrer després d’un “colocón” brutal amb paràlisi cerebral inclosa. Vaig despertar al Clínic de Barcelona. L’endemà la mare dels meus fills em va posar al carrer, i vaig quedar amb un ridícul dret de visites als meus nanos. Amb perspectiva, no li ho puc retreure. Jo era físicament bastant fort, i ella no en sabia res de la meva malaltia. Com jo, només vaig tenir el diagnòstic gràcies al doctor Antoni Porta, un any massa tard.

Com ha afectat aquest abús infantil en la seva vida sexual posterior?

M’ha afectat enormement. Una altra seqüela molt important que sempre he patit són els fetitxes sadomasoquistes. No tinc gens de clar que mai pugui superar-la. Mai acceptaré sotmetre’m a aquestes pràctiques fastigoses, mai m’han fet feliç. Les meves relacions afectives han de ser raonablement humanes i boniques. Si no, no m’interessen. Per sort, si ho expliques obertament, la majoria de les parelles femenines que he tingut ho han entès perfectament, i no hem tingut cap problema en aquest sentit.  A banda de les seqüeles sexuals que jo hagi patit, els efectes de l’abús sexual en la salut de les persones són terribles. La fibromialgia en un 50% dels casos és originada per l’ASI. També s’ha relacionat amb la malaltia de Crohn i els trastorns alimentaris com ara la bulímia o l’anorèxia, el Trastorn Límit de Personalitat (TLP), l’esquizofrènia, etc… I també totes les addiccions letals conegudes, suïcidis, insomni crònic com el que va portar al suïcidi a la cantant Dolores O’Riordan, neurosis depressives cròniques, disfuncions sexuals com els fetitxes que et poden deixar del tot impotent, hipersexualitat que sovint porta a la víctima a la prostitució, somatització en càncer per l’estrès crònic i potser que m’aturi aquí, creu-me.

L’abús sexual intrafamiliar és el més estès, i alhora el més silenciat. Vostè diu que és el crim perfecte.

És el més estés sens dubte. M’he mirat tots els estudis oficials. Avui disposem de fonts d’informació indiscutibles: OCDE, OMS, UNICEF, o de la mateixa Universitat de Barcelona. Podem concloure que l’Abús Intrafamiliar correspon al 80% dels casos universals actuals. El silenci és per motius que tots podem entendre. Opinar és molt senzill. Ara bé, ¿què faríem si el violador del teu propi fill és la teva mare o el teu pare , per molt que l’agafis in fraganti?, És una elecció duríssima. El camí correcte és apartar el victimari de la víctima, pel bé de tots dos. L’agressor sexual sempre hi tornarà, només deixarà de fer-ho quan vegi una força molt superior… com el cas de la meva àvia. Però, avui ja no tenim excusa. Tothom ha de saber que les seqüeles de l’ASI són letals. Impossible estar amb la víctima i el victimari alhora. Cal fer pinya al voltant de la víctima i que segueixi un rigorosíssim i periòdic seguiment mèdic i psiquiàtric. Cal extirpar-li de soca-rel el sentiment de culpabilitat. Deixar-li clar qui ha estat el culpable i que ja no és família, per dur que sigui, no hi ha cap altre camí. Per això mateix, cas que no fem el que t’acabo de comentar, la pobra víctima queda aïllada. Li demanen que calli i que a sobre ha de respectar a aquell animal que n’ha abusat, que per això és el seu punyetero pare, germà o avi. L’adultocentrisme fa estralls, la víctima creix carregant aquest dolor i aquesta culpa. Ho somatitza en qualsevol de les seqüeles que t’he explicat abans i s’acaba autodestruint ella mateixa. A sobre el criminal delinqüent que ha arruïnat la seva vida és qui omple més mocadors a l’enterrament. La meva àvia era una especialista en llàgrimes de cocodril.

 

I què pot fer una persona que està atrapada en els codis familiars que fan impossible la denúncia d’aquell parent violador.

Ha de ser ben conscient de la seva innocència i desempallegar-se del miratge de l’autoculpabilitat. Un cop assolit aquest objectiu bàsic, la resta pot ser relativament senzilla, per molt que costi creure. Cal sortir d’un mateix i fer esclatar la falsa bombolla d’autoprotecció i de falsa vergonya que la víctima s’ha fabricat inconscientment. Suggereixo sempre que es relacioni amb Supervivents ASI ben empoderats i amb experiència. En el meu cas, em va ser de gran utilitat la coneixença d’una Supervivent tan ferma i empoderada com la Amelia Montes i amb una història personal que és un veritable Museo de los Horrores. Escoltar els seus consells i el de Supervivents tant ferms com Ambar IL (és un àlies), Paloma RF, Javier Paz, i tants d’altres em van ajudar moltíssim. És com si parlessis amb els teus germans… tots venim del mateix infern, i ens entenem a la primera frase, així de fort. Un cop fet això és quan et trobes en condicions de relacionar-te amb gent que no ha passat per l’ASI. Cal posar-se a les seves sabates, a l’ASI res és el que sembla. No és casual que jo comenci el meu relat-testimoni amb la frase “¿Quién me va creer?”. Si pots cobrir aquestes tres etapes ja ets un Supervivent ASI consolidat. És a dir, són tres etapes: A. Comprensió dels fets, B. Extroversió i confrontació amb altres Supervivents ASI, i C. Extroversió i relació amb tercers “No ASI”. Si fas aquestes tres fases, dono per suposat que ja has revelat sense embuts la identitat del victimari. Si és viu, cal denunciar-lo a la policia. Si és mort la cosa és més complexa. Crec que el millor és dir-ho a la família i a tothom que vulgui escoltar-ho. Com més gent ho sàpiga, més gran serà l’alliberament. Suposo que per això la meva necessitat d’enllestir una novel·la-testimoni era tant urgent.

No deu ser fàcil que el teu entorn et cregui.

Un altre obstacle que trobarà la víctima en seu camí fins la consolidació com a supervivent serà la banalització constant del que li ha passat. Que si “no cal remenar la merda”, que si “no va ser tant”, etc. Això només es pot combatre  des del coneixement mèdic. Tampoc es tan difícil. Cal consultar amb els metges el concepte de violació. Ras i curt: tots diran que “violar” és entrar per la força a les parts íntimes i exclusives de la víctima contra la seva voluntat, i mitjançant la força, la mentida o la manipulació. Amb això no n’hi ha prou, encara més si tenim en compte l’extrema vulnerabilitat de la víctima. Parlem de nens, molt sovint nadons. Fins aquí arriba la bestialitat dels pederastes. La tipificació legal entre “abús”, “agressió” i “violació” és un subterfugi masclista que afavoreix al  victimari, que en un 90% dels casos és masculí. Però és del tot fictícia si la traslladem a la realitat mèdica. Per resumir: hi ha violació o no n’hi ha. La resta és embolicar la troca amb finalitats ben espúries.

 El seu relat explica molt bé el procés de sanació d’una persona, des que recorda els abusos sexuals i denuncia fins que es converteix en un supervivent. L’escriptura d’aquest llibre ha estat terapèutica?

Per mi era una necessitat, una qüestió de vida o mort. Per exagerat que us pugui semblar. Cadascú és com és. Jo sóc molt extrovertit i em prenc molt seriosament això de les promeses. Em feia pànic que aquella fulana quedés tranquil·lament a la tomba, mentre jo era assenyalat com el cigró negre oficial de la família, de la qual només tinc bones paraules, també cal dir-ho. He dedicat el meu llibre a totes les Víctimes ASI i als meus fills. Però també als meus estimats pares i germana. Crec ben sincerament que el meu cas és de “manzana podrida”. Tots vam ser víctimes de la barra d’aquella dona. L’escriptura de Cien pastillas en un día ha estat una tasca de quasi cinc anys. He hagut d’escriure dues versions fins trobar el to, perquè ha estat un veritable descens als inferns… Vaig acabar esgotat i amb una forta recaiguda a la depressió. Escriure una novel·la és meravellós, però molt exigent. Compaginar-ho amb una jornada laboral de set hores llargues a la Agència Tributària ja va ser la mare de tots els esforços, de debò. Però sentia la desesperada necessitat d’arribar al final com fos. Un cop assolit l’objectiu, puc dir que sóc l’home més feliç del món. Cal fer-se justícia per recuperar l’autoestima, això no té res a veure amb la venjança. Per això, crec humilment que la meva tasca, com la de James Rodhes, i de tants d’altres autors de novel·les-testimoni de l’ASI, és la de predicar des de l’exemple. Animar a trencar silencis i fer divulgació i visibilització d’una xacra de dimensions planetàries. També procuro atendre des del Facebook, per públic o per privat, més sovint per privat, a aquelles víctimes desorientades que em demanen consell. És una tasca molt gratificant i necessària. Si em preguntes, potser, si m´ha estat difícil això de “despullar-me en públic” amb molta modèstia, només puc dir-te que no és el cas. Sóc de mena molt extrovertida, com t’he dit. Aquest tret innat del meu caràcter també ha esta fonamental per arribar fins aquí. A banda d’un cabàs de bona sort i molt bons amics que m’han sortit pel camí.

Què podem fer per prevenir aquesta mena d’abusos?

Només tenim la prevenció, a dia d’avui. Òbviament, la prevenció ha d’estar sustentada sobre la informació i la divulgació. Informar sobre com detectar l’ASI als infants. Si pateixen qualsevol comportament de fòbia social, de sexualització precoç (molt important aquest indici), fer control mèdic sempre de les zones erògenes de l’infant, etc. Com veus són pautes de sentit comú a seguir pels pares, però que sovint són oblidades. Un cop vigilada la potencial víctima i ha de ser una vigilància tranquil·la, sense comportaments neurotitzants, cal parar compte en l’entorn. Cal oblidar-se del prejudici que el possible perill és fora del clos familiar, amb els monitors d’esport, gent de l’església, etc… També cal fer una mirada ben a prop a la nostra mateixa família, per inversemblant que ens sembli. Mai es pot saber, mireu si més no el meu cas.

Estem parlant d’una autèntica epidèmia mundial.

Hem de ser conscients de l’enormitat i la gravetat de la pandèmia universal de l’ASI. Perquè encara no se’n parla prou ni a la TV ni a les ràdios oficials. Et donaré tres xifres de fonts indiscutibles. Per començar, al present any 2019 el cens mundial de població és de 7.550 milions d’habitants, això és oficial (aquesta xifra és la mitjana de tres fonts, cada any és repeteix aquest procés). La primera seria unes declaracions a l’agència EFE d’Etienne Krugg, cap del departament de la OMS encarregat de l’ASI. Són del 10 de febrer de 2018. Va afirmar textualment que tenint en compte els percentils d’ocultació la xifra real de víctimes universals de l’ASI oscil·laria entre 900 i 1.200 milions. Per fort que això us sembli, si ho posem en relació amb el cens mundial oficial és impossible per baix. ¿Exemple i segona dada? En aquesta mateixa data de febrer de 2018, la OMS va pronosticar que un 18% de les nenes i un 8% dels nens del món patiran o han patit l’ASI. Recordem que dones i homes són la meitat pràcticament igual del cens. La suma dels dos percentils donaria un 26% de la població mundial segons la mateixa OMS. Aleshores, un 26% de 7.550 milions són 1.963 milions de víctimes. ¿Més encara? Un estudi de la universitat de Barcelona del 2009 indica que el 7’9% dels homes i el 19’7% de les dones al món han patit ASI. Això ens dóna un 27’6% del cens mundial. Traduït a números de parvulari són 2.084 milions de víctimes. Podeu agafar les declaracions oficials de les autoritats sanitàries de Mèxic: el 70% de la seva població ha patit l’ASI. Podeu afegir per tancar tot això, dos indicis de sentit comú. El primer seria la predicció de la OMS, del passat 2018, indicant que les malalties mentals serien la primera causa d’incapacitació adulta al món. ¿El segon? Només cal agafar el diari, jo cada cop llegeixo més delictes sexuals, ¿oi?. Només puc concloure que no està de moda parlar de l’ASI, com algú pot arribar a pensar. Dissortadament, l’ASI ha escapat al control de les institucions oficials. Per això cal actuar, i amb urgència. Sempre segons la meva humil opinió.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació