Josefa Contijoch: “No m’avergonyeix la transcendència”

Josefa Contijoch és una escriptora completa: poeta, narradora, assagista i traductora. Amb la seva obra Sense alè (Edicions de 1984), que enguany ja li ha valgut el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Serra d’Or, és finalista del premi Crexells. Bernat Puigtobella ha conversat amb ella i Pere Virgili l’ha fotografiat a l’Ateneu Barcelonès.

Sense alè és una narració que té un aire de testament. Hi fas reflexions importants sobre la vida, el país, sense avergonyir-te de la transcendència. Entronca amb una tradició moralista, en el sentit més ampli de la paraula.

De tot el garbuix de lectures i ensenyances que he fet des de la infantesa en sobresurt una manera transcendent d’entendre la vida que deu derivar, sobretot, del sentit moral que se’m va inculcar, de la lectura dels clàssics (des de ben aviat i sense entendre’n la “totalitat” però descobrint-la intuïtivament). Vaig veure que la gent morim i aquí hi treu el bec la transcendència: sóm únics i finits. Vaig començar fent poesia, que és la representació màxima del no-pudor. No m’avergonyeix la transcendència, de la qual, però, i gràcies al sentit del pudor i de l’humor, me’n puc allunyar, sanitosament, penso. Llibre-testament? Potser sí, l’edat s’ho porta. Encara que penso seguir escrivint, valga’m  déu!

A Sense alè descrius molt bé una educació sentimental, els primers tempteigs literaris, les vacil·lacions entre el català i el castellà. En un moment del llibre dius: “Mai no se m’havia acudit que amb poemes hagués de fer país, o poesia social, com un encàrrec, com un mandat”.

Sí, és clar, l’educació sentimental, vital, d’una època molt determinada i crua i feresta. El fragment que cites és un record real, de quan vaig portar un llibre a un editor de l’època i em va demanar què pretenia: si fer país i/o poesia social. Vaig quedar intimidada. Només era una joveneta que escrivia passionalment poesia i no pensava, ni llavors ni mai, que pogués responsabilitzar-me de salvar el món amb la poesia; ni menys pensava en salvar-me a mi mateixa. El país el portava en mi, pel meu lloc de naixença, i la misèria social m’afectava a nivell de consciència política, com em continua afectant.

Aquesta primera experiència devia ser un toc d’alerta del tipus de xantatges morals que a vegades s’autoimposa l’escriptor català. Ets molt dura amb l’establishment cultural català. Dius que el poder polític real no té cap interès per la cultura, que és purament ornamental. I que els que s’hi dediquen, ho fan només com una via de promoció personal.

Doncs sí, és el que penso; ara, tal com segueixo en el paràgraf del llibre, dic que hi ha honorables excepcions (per sort, sempre coexisteixen la història i les excepcions). Hi ha persones valuoses, o persones benintencionades, en el món polític-cultural, amb condicions intel·lectuals i humanes, però constitueixen l’excepció. La majoria va a la seva, que és poca cosa. Si el país, o sigui el poder, es cregués, algun dia, la vàlua i la importància dels poetes (objectivament parlant, prescindint dels amics i coneguts), si confiés en la importància dels escriptors ambiciosos amb desig d’obra pròpia, potser el món ens en reconeixeria la força. Alguna cosa podria canviar.

El poeta Ricard Mirabete ha escrit a Núvol que ets “una escriptora catalana que ha recorregut els darrers cinquanta anys del nostre món cultural i n’ha sortit indemne….”

Si sortir indemne del món cultural vol dir no haver estat protegida ni regalada en cap sentit, té raó. Ara fa un any, la Dolors Miquel i la Monserrat Rodés, amigues de fa anys, em van muntar un acte d’homenatge bicèfal: el de Barcelona, dintre de la Setmana de la Poesia, al Museu d’Història del Palau de Mar, i un altre als jardins de can Puget, de Manlleu. Tots dos amb una nombrosa participació de la gent de la cultura, contemplada àmpliament. Em va causar una immensa alegria pel que suposava de reconeixement, si més no, a la feina feta. Tinc un temperament agraït i no oblido cap gest benevolent, de manera que els actes d’ara fa un any els agrairé sempre. Si en Mirabete volia dir, també, sortir-ne indemne en el sentit de conservar l’escèptica il·lusió inicial, provinent de la infantesa, també hi estic d’acord: fresca com una rosa fresca, o sigui sí, indemne.

Josep Pla deia que l’únic que havia fet amb la seva obra era afegir-se a la processó. Em dius que hi ha gent de vàlua en la cultura i en la literatura catalana, d’avui i d’ahir. Quina és la teva processó? Quins són els autors amb qui voldries que se t’associés? 

Ai, aquesta seria una llista interminable, una processó impossible. M’he llegit el món català i el món exterior. Tot el que he pogut. Quan semblava que només havia de llegir la gent de casa, em vaig posar com una posseïda a llegir Döblin, Faulkner, Woolf, els surrealistes francesos, Shakesperare… després vaig anar i tornar i donar giravoltes i amunt i vall. La lectura caòtica, que és l’apassionada, és la millor. El mètode no em serveix. Puc citar noms principals, és clar, i me’n deixaré una pila: Cinto Verdaguer, Juan Ramón Jiménez, George Perec, Freud, Faulkner, Celan,Thomas Bernhard, Brecht, Mallarmé, Rimbaud, els clàssics i els actuals grecs i llatins, uf!, no acabaríem.

Dels autors que cites la majoria són poetes i els que han escrit novel·la, Bernhard, Perec o Faulkner, no se cenyeixen a les formes de la novel·la convencional sinó que més aviat eixamplen els límits del gènere. Sense alè és finalista del Crexells, que és un premi de novel·la, però no és una novel·la convencional, sinó el que certs editors, de forma a vegades despectiva, anomenarien ‘novel·la de poeta’. Com t’has plantejat la composició d’aquesta obra?

Crec que Sense alè és volgudament, necessàriament, una novel·la de poeta. No me n’hauria sortit d’altra manera, perquè a mi la novel·la convencional, aquella de la presentació, nus i desenllaç m’ha interessat poc –a vegades, no sempre, quasi mai– llegir-la, pero no podria fer-la. M’avorriria mortalment i no he vingut a aquest món per avorrir-me amb la dèria més preuada que posseeixo i que tant feliç em fa: l’escriure. D’altra banda, crec que ja és hora d’obrir les portes, les finestres, i les corrents d’aire. Estem al segle XXI. Tolstoi, el creador de la novel·la moderna, és mort fa anys. Transgredim-nos, contaminem-nos, fragmentem-nos en llibertat!

Tu mateixa dius: “Tot és inexplicable. Per això Hesíode i Homer van començar a escriure, per això existeix la literatura. Ja t’ho deia: no explicar cap història. No existeix una sola història sinó una multiplicitat d’històries. Per això m’agrada esbotzar o rebentar les novel·les. A més, de la vida, per molt que aprofundeixis, només en trauràs autobiografia, és a dir, la teva existència”.

És això exactament. Aquesta cita és de Goethe.

Àlex Susanna deia també que Sense alè és una obra inclassificable, el resultat d’una contaminació de gèneres. Llegint la teva obra un no sap si està llegint una biografia novel·lada, una narració autobiogràfica, unes antimemòries…

Sí, com et deia abans, crec que l’adscripció al gènere és un romanent passat de moda. Al cap i a la fi, no importa què estem llegint, perquè tot surt en simultani del cervell creador, en aquest cas de la narradora. La narradora s’inventa records inexistents, fa projeccions derivades de l’inconscient, pretén fer parlar una memòria que sovint menteix, que l’enganya. Però la literatura i la poesia són, només i conjuntament, això. No hi ha mai “realitat”, perquè tot resulta  succionat per un cervell que pensa i executa una narració. Què vol dir veritat? Què vol dir mentida? Aquests valors sociològics o morals no tenen res a veure amb l’escriptura. O escrivim o no escrivim.

Sense alè no és una obra estructurada a partir d’una trama, però sí que hi ha una indagació que vertebra la novel·la, una indagació sobre la mort d’una amiga que va ser assassinada violentament als anys 70. És una espina que t’has de treure i és alhora l’espina que vertebra el llibre… Aquest fet tràgic és revisitat al llarg del llibre de manera obsessiva, en uns capítols escrits deliberadament en cursiva. Per què aquest recurs tipogràfic? Es tracta d’un homicidi real o és la part més novel·lada del llibre? 

Perquè és la part més novel·lada del llibre, la part més fictícia i, al mateix temps, el motor que va engegar l’escriptura. Va ser un fet real. Jo partia d’aquesta obsessió certa per aclarir aquest fet, que mai he arribat a escatir i que m’inquietava des de feia anys: com va morir? O sigui, el vell tema: l’escriptura com una recerca de la veritat. De seguida veig veure que l’escriptura no et porta a la veritat –la veritat és múltiple i diversa– sinó al teu interior; la literatura, la poesia, només et diu a tu, només et projecta. La cursiva és un recurs per diferenciar les dotze versions de la mort, totalment inventades, de la resta del text, que seria, aproximadament, la part assumida d’autoficció o de literatura del jo.

“Escriure, no una, sinó dotze vegades la mateixa història deu ser voler esgotar els camins de la literatura, la capacitat de la literatura per explorar, reconstruir la vida”, diu Fina Llorca avui a Núvol. Tant si en diem autoficció o literatura del jo, tant se val, el teu editor, Josep Cots, explicava aquesta setmana a Núvol que no va dubtar ni un moment a publicar Sense alè, una obra que ell qualifica de ‘fascinant reflexió moral sobre una època i un temps determinat, però també de l’espai vital de cadasacú’.

No coneixia a l’editor Cots i li agraeixo molt que s’enamorés de Sense alè; vaig tenir molta sort de trobar un editor que llegeix. Sí, també ho deia semblantment l’acta del jurat del premi del Ciutat de Barcelona, precisa i mil·limètrica: “Per saber conjugar materials molt diversos, per fer-ne una experiència moral unitària i una reflexió sobre la mateixa representació literària”. No sabria millorar aquesta síntesi. Molts lectors m’ho han corroborat.