Jordi de Manuel tanca robots i persones en una nau espacial 

Amb la referència constant del subgènere de la ciència ficció anomenat space opera (novel·la espacial o epopeia espacial), i a l’estil de Flash Gordon, Star Wars i Star Trek, però hibridant l’atmosfera amb altes dosis de misteri pròpies de la novel·la negra, l’escriptor i biòleg Jordi de Manuel publica Caront. Som en un espai tancat, una nau espacial amb una estructura que recorda el cub de Rubik, i ens encarem a una trama distòpica —Catalunya fa anys que va assolir pacíficament la independència— no gens inversemblant: «El Cub, equipat amb cinc reactors de fusió freda, es desplaçava a una velocitat mitjana de tres-cents vuitanta mil quilòmetres per hora, una velocitat difícil d’imaginar per a un objecte de set milions i mig de tones». Jordi de Manuel dissenya l’interior de l’aeronau com si l’hagués dibuixada abans: la recreació és fantàstica i detallada a l’extrem. Crea un món del no-res i fa que hi passin coses, sempre sobre una base llegendària (Caront és el barquer d’Hades, la llar dels morts) que es transformarà en un final bíblic (la mort sempre tindrà lloc al setè dia).  

Dijous 14 de setembre a es 19h, Jordi de Manuel participa a la ‘Marató negra’ de La Setmana acompanyat d’Antoni Roca i Àlex Martín (Escenari 2).

La hibernació de la inspectora barcelonina Sara Bruc és interrompuda durant un viatge interplanetari: tres persones joves (dues dones i un home; una exbiòloga islandesa, una matemàtica francesa i un astrofísic indi) han aparegut mortes i amb les plantes dels peus envermellides en quatre dies consecutius a l’interior d’un compartiment de realitat virtual de l’astronau —el D14, el dau més sofisticat en simulacions i fantasies sexuals, i també més desitjat, des d’on es pot veure «la immensitat blava» de Neptú o la muntanya de Montserrat sense telescopi— i el comandant Raúl Salazar decideix activar el protocol de reactivació sense demanar confirmació a la Terra per no perdre temps. Cal trobar l’assassí.

El capità Hammer desperta la Sara després de nou mesos d’hibernació, i li presenta el seu assistent, l’Adso, un androide d’última generació que sembla humà, parla català amb accent empordanès i pot captar les emocions de la Sara: «un individu rabassut, mig pam més baix que ella. Tenia els cabells rossos, gairebé blancs, i els ulls eren d’un blau turquesa inhumà. Aparentava la trentena» i tenia un tic a l’ull per fer-lo encara més humà. La Sara, que va decidir emprendre el viatge exterior com una «travessia de desconnexió», es posarà a investigar les morts i descobrirà que es tracta d’un assassí en sèrie infiltrat en el Projecte: arribar a comprendre la curvatura d’espaitemps, comprovar què passaria si poguéssim viatjar a una velocitat que estigués per sobre de la velocitat de la llum. En cap dels morts no hi ha traumatismes, cap signe de violència, cap substància tòxica detectable excepte la virtualina, una droga per augmentar la sensibilitat i dues petites incisions al clatell. Cap a mitja novel·la, arriba el quart mort. Al mateix lloc, en les mateixes circumstàncies. 

A la nau espacial conviuen diferents equips de recerca científica, psicohistoriadors obsessionats amb els models matemàtics —«els astròlegs del segle XXII»— i una tripulació militar assistida per robots amb funcions diverses. La major part de la tripulació està constituïda per robots, sobretot androides alfa que s’encarreguen de les tasques de navegació, serveis i manteniment —androides no-binaris, que posseeixen alhora trets femenins i masculins—. En arribar a la destinació, els alfa s’hi quedaran i no tornaran a la Terra. La tripulació humana la formen enginyers, científics i militars de l’Agència Espacial de les Nacions Unides, però també hi ha personal sanitari i de seguretat. En total, viatgen vuitanta persones a bord. L’astronau també transporta robots assistencials especialitzats en tasques de servei personal i androides omega, com l’Adso, que són els robots d’última generació que fan les tasques més sofisticades —les robots femelles es diuen ginerob—. La descripció precisa que en fa Jordi de Manuel és de matrícula d’honor. A Caront llegim una novel·la i veiem una pel·lícula (de les bones) al mateix temps. A temps real. 

La missió de tota la colla és arribar a Caront —el satèl·lit de Plutó— per construir-hi una estació interestel·lar: «Si no sorgia cap imprevist, el viatge des de la Terra fins a Caront havia de durar set-cents cinquanta-set dies». La convivència de la intel·ligència natural de les persones de carn i ossos amb la intel·ligència artificial dels robots humanitzats és un dels punts forts del Caront de Jordi de Manuel. La tecnologia, la IA de la novel·la, és tractada en positiu per bona part dels personatges, ja que ajuda la ciència a avançar més de pressa i facilita la vida als humans. Com diu el professor Andrew Neigbhour, sempre assistit per la Cassandra, una computadora quàntica en forma de bola negra d’endeví, «els robots més sofisticats tindran un paper clau quan trobem un nou món habitable». En paral·lel, però, també afirma que «si les criatures interaccionen amb robots amb aparença humana, poden generar empatia i vincles afectius amb les màquines. Ara per ara desconeixem els efectes que aquestes emocions tindran a llarg termini». 

El bo del professor creu que les morts no tenen relació amb el poder, sinó amb coneixement, amb l’ocultació d’un secret. Però la Sara insisteix en veure els cadàvers ultracongelats abans que els eliminin de la nau i en accedit a la correspondència electrònica de Sigrid Arnaldsdóttir, Sophie Neville i Arun Bakshi els dies previs a la seva mort, on troba unes misterioses inicials que es van repetint: EC. Enmig de la investigació de la Sara apareixen quatre personatges importants: la tinent Carmela Torres, una enginyera robòtica gallega que supervisa la tripulació mecànica i que va preparar Adso; la psicòloga Petra Schwartz; el jove matemàtic grec Tassos Anastasopoulos i l’inspector Hannibal Durban, un omegàfob malparlat que aporta molt de sarcasme a la novel·la. Diferents preguntes i hipòtesis s’entortolliguen a la ment de la inspectora —sempre acompanyada d’un mal de cap incessant que no té res a veure amb la letargia—, a qui l’olfacte li diu que són tres assassinats en sèrie en els quals s’ha fet servir el mateix procediment, potser una arma sofisticada que s’oculta al D14: les experiències extremes que s’havien recreat podien haver causat aquelles morts? Què tenien en comú les dues dones i l’home més enllà de ser científics rellevants? En paral·lel a la investigació criminal, Jordi de Manuel perfila el personatge de la Sara, una dona amb un passat traumàtic que el narrador omniscient del relat s’encarrega de fer propera i molt humana i que contrasta amb el món hologràfic de realitat virtual de dins de la nau.

Caront és una novel·la excel·lent que reflexiona sobre la convivència entre humans i robots, els límits bioètics dels científics, la simbiosi entre els mamífers i les algues, les lleis de la robòtica (impedeixen que cap ésser mecànic programat pugui matar directament o indirectament un ésser humà?), el coma punitiu com a dilema jurídic que va sorgir amb l’abolició universal de la pena de mort, o com les matemàtiques combinades amb la història i la psicologia ens poden ajudar a predir el comportament i fins i tot de l’extinció imminent de l’espècie humana. El cub de Rubik ha estat servit i construït amb èxit. Tot quadra al Cub de Jordi de Manuel.