Jordi Dausà: Perifèria de la perifèria

Jordi Dausà i Mascort (Cassà de la Selva, 1977) és autor de la trilogia Manual de Supervivència, El gat de Schrödinger i Nits de matapobres i d’una peça més elaborada, premiada i molt ben valorada per la crítica, Lèmmings. Ha escrit relats en diverses antologies, com ara Assassins de Girona o Delinqüents, publicades a Llibres del Delicte, segell que acaba de treure la seva darrera i millor obra: De sobte pensa en mi.

Dausà no escriu novel·la negra clàssica, defuig els tòpics del gènere a còpia de transgredir-los. Els personatges d’estètica redneck (només cal veure la cridanera portada d’Àlex Santaló) recorden l’estil d’editorials com Sajalín o Dirty Works, que publiquen literatura del sud protagonitzada per esparracats. Som a Sant Renard, un llogarret costaner envoltat de boscos i penya guillada. El timó de la trama el porta Saül Mariscal, un periodista i escriptor quarantí que sobreviu de la crítica literària de llibres dolents i que s’instal·la a la casa familiar del poble per acabar l’autobiografia d’una actriu porno poc coneguda, Mikaela Hot. Saül s’ha de fer passar per una analfabeta funcional que per algun prodigi ha escrit un llibre de 250 pàgines: «Cal sembrar el text d’exclamacions i preguntes retòriques». 

Dausà abomina amb duresa la hipocresia que taca el sector editorial, els farsants del món de la cultura i de l’art, i la feina d’uns escriptors a l’ombra que es guanyen les garrofes escrivint llibres que signaran altres: «Pla hauria acceptat escriure la vida d’una artista del sexe anal?». I és a partir d’aquest aparent assossec de la vida retirada de l’outsider Saül que Dausà enfila una història brutal al voltant d’un crim doble a l’ermita de Sant Renard, un lloc sovintejat per turistes de xancleta, ocupes, suïcides, hipsters, expresidiaris, boletaires, joves assidus a raves estripades, devots, borratxos dels pobles veïns, L’Home Fosc i la seva gossa. 

Si Lèmmings (2018) transcorria a polígons industrials d’una ciutat sense nom, De sobte pensa en mi discorre entre les urbs desballestades de muntanya, un món poc tractat en literatura catalana i molt explotat, en canvi, en la narrativa americana. Un no-lloc enmig del no-res farcit d’habitatges mòbils, cases prefabricades situades sense ordre ni concert en un solar, inspirades en les mobile homes que seguien el model dels trailer park americans, famosos pels conflictes amb els seus inquilins. Una pobresa física i simbòlica que «no es destrueix, només canvia d’emplaçament». Sant Renard era abans una urbanització de primer nivell amb un hotel senyorial, però ara és un vodevil on conflueixen els bosquerols de tota la vida amb una colla d’arreplegats neorurals que hi van a petar per necessitat. La platja, gran atractiu turístic, ha deixat de ser un lloc per passar a ser un estat mental, una actitud. Després de la denúncia social, Dausà engega la maquinària crítica filtrada per un sentit de l’humor càustic que ja no té res a veure amb l’acudit fàcil dels seus primers llibres. Crítica, sobretot, a la farsa que ens envolta, des de les xarxes socials, les utopies, els vull i no puc, fins a les braves que no piquen.

L’escriptura de Jordi Dausà ha madurat, i molt, en aquest De sobte pensa en mi. Proposa una veu megaomniscient que recorda a la del narrador-déu del gran Adrià Pujol a Míster Folch (2019), però que, en comptes de crear Vida, és la Destrucció. Una veu que, a banda de saber-ho tot, de sentir compassió per la seva criatura («el meu pobrissó»), d’admetre que el personatge el desconcerta o que el màxim que pot fer són suposicions, es dedica a conduir el lector per allà on vol com qui explica una rondalla. Dausà ha inventat el personatge de Saül, un home incomplet amb insomni crònic, «una persona entre cometes, feta només a mitges» que trigarem a oblidar.