Jordi Cussà, un clàssic del futur

A reveure, Espanya (2010) és una de les tretze novel·les  de Jordi Cussà que més m’agrada, tot i ser considerada una obra menor dins la seva obra. Aquest relat, que descriu com Catalunya podria acabar aconseguint la independència política, ve a ser un aparador pel sentit de l’humor tan extravagant com eufòric de l’autor, que, en aquest llibre, imaginava el col·lapse hilarant dels partits polítics catalans de l’època – davant un suposat augment de l’independentisme entre la població  – tot anticipant el col·lapse real dels mateixos partits pocs anys després. I ho dic, això, perquè sovint se’l presenta, al Jordi, com un autor ‘contracultural’ que escrivia sobre el món de les drogues als anys vuitanta amb ‘cruesa’ i ‘realisme’, sobretot a les seves obres mestres Cavalls Salvatges (2000) i Formentera Lady (2015) – tot oblidant que també escrivia sobre els mons de l’Empúries antiga (La serp, 2001), del Guillem de Berga (El trobador Cuadeferro, 2016) i de la Xina pre-medieval (El primer emperdador i la reina Lluna, 2021) – i de molts mons més – amb un dinamisme estilístic que tant podria evocar moments tràgics duríssims com d’altres de tan còmics que fan riure en veu alta. Recordo que durant la lectura en veu alta d’un fragment d’un llibre seu a Berga, el 2011, el públic es desfeia literalment en rialles. De fet, no hi ha cap llibre seu que no tingui aquest impuls energètic, aquestes ganes de fer que les paraules tinguin un rendiment més alt del normal. Potser per això, és un dels pocs escriptors en català que té molts lectors joves.

S’oblida, també, si només es recalca l’aspecte suposadament contracultural de la seva obra, que en Jordi també donava una importància tremenda a l’ús precís i correcte de les paraules. Si jo no n’hagués tingut prou evidència, d’aquesta atenció seva al llenguatge, tot llegint-lo, en vaig tenir una prova irrefutable el 2016, quan ens vam tancar durant quatre dies al seu estudi per repassar la traducció que havia fet d’una novel·la meva dita ‘De fora vingueren’: vam acabar parlant dels matisos més subtils imaginables tant dels mots anglesos com dels catalans (la traducció, per cert, com totes les que ha fet – i n’ha fet vint-i-quatre – és excel·lent).

En parlar del Jordi, és lògic que es parli – tal com hem parlat fins ara – dels seus llibres; però els seus amics no només hem perdut un gran escriptor sinó una amistat tan única com irremplaçable. En el meu cas, tinc la sensació que he perdut una part de mi mateix: una part que feia i aconseguia coses que jo sol no podia ni fer ni aconseguir.

Si sou persones de fe, igualment creureu que el Jordi encara existeix en algun lloc, diguem-li el cel, diguem-li devatxan, diguem-li nirvana, per bé que el Jordi no hi creia, en la vida després de la mort. En les poques vegades que parlàvem del tema, solia dir que ni temia ni desitjava la mort, que la mort vindria algun dia, i punt. Doncs ha vingut, i resulta que sí que hi ha vida després d’aquesta vinguda: a les pàgines animades, rítmiques, bategants i esponeroses de la seva llarguíssima obra.

A reveure, Jordi, fins sempre.