Jordi Coca i l’àrid viatge a Califòrnia

Califòrnia, la nova novel·la de Jordi Coca que publica Galàxia Gutenberg, no tan sols és un viatge a l’oest, n’és un d’interior, un de social i un en el temps.

Els dubtes i les incerteses d’una ruptura sentimental no s’esvaeixen automàticament amb una fugida i des de la distància. És més, si el nou entorn és prou allunyat de l’origen potser se n’hi afegiran de més cabdals. L’escriptor i doctor en Arts Escèniques Jordi Coca, amb més de vint novel·les en la seva extensa trajectòria, ens trasllada a Califòrnia (Galàxia Gutenberg) les experiències d’un professor universitari que, de camí a la universitat de Berkeley, viu un període d’inflexió important en la seva vida. La porció de càrrega autobiogràfica no es deixa entreveure tant pel fet que la narració la fa un jo actual basant-se en notes del quadern de viatge del 1992, sinó en centenars de detalls d’aparença intranscendent que aporten credibilitat al relat.

El concepte de llibertat té un gran pes en aquesta novel·la de l’autor barceloní. A part de ser el motiu del viatge del protagonista, que vol trencar amb els lligams de la parella i amb les seves obligacions quotidianes, també distingeix els personatges i el model de país que va coneixent, contínuament escrutats a través de l’òptica del professor, i que no sempre li oferiran les respostes que busca, ans al contrari. Cal dir que l’excusa d’aquest periple és, precisament, l’estada a la Universitat de Berkeley amb l’objectiu d’escriure un llibre sobre els pintors paisatgistes nord-americans del segle XIX de la Hudson River School. Val la pena googlejar-los, perquè estan ben integrats a la narració i aporten una dimensió pictòrica a la història.

És un tipus de relat que es podria fer pesat per les contínues immersions a les carreteres, als terrenys erms, al reguitzell de topònims, a les aturades en bars, motels i benzineres, i a les breus interaccions amb ianquis anònims. Nogensmenys, el que permet mantenir el fil és l’aura màgica que té una aventura cap a terres desconegudes i, de la mateixa manera que el protagonista, deixar-se portar, ficar-se d’improvís en la vida d’uns desconeguts. D’altra banda, si els paisatges no són repetitius és degut a que estan descrits amb gran riquesa i posant en relleu les emocions que desperten, per la qual cosa el viatge també guanya gràcies a la seva dimensió lingüística.

“Jo escrutava el paratge desèrtic i em semblava que el silenci vibrava i era gairebé tangible. Vaig veure desplaçar-se un núvol blanc i, per un moment, hauria jurat que creuar aquella carretera era una autèntica gesta. Però finalment ho vaig fer, vaig passar a l’altra banda de la carretera, en direcció al miratge.”

La clau de la història és el contacte amb uns personatges que se situen fora de la normalitat del protagonista  i que trobo meravellosament escrits. Enmig dels paratges calorosos, les actituds d’un poeta imprevisible, d’un matrimoni activista en plena maduresa i d’una empresària que fuig del passat marquen un abans i un després en un individu més disposat que mai a deixar-se portar –en tots els sentits– sense pensar més del compte en les conseqüències. M’ha sobtat la rapidesa en què progressen les relacions amb desconeguts vist el ritme narratiu, cosa que fa plantejar el caràcter americà de l’època.

La reflexió, molt present en el text, anirà evolucionant tant en la vessant acadèmica del professor com en la personal. També ho faran les seves interpretacions dels pintors paisatgistes i de la literatura beat, amb l’ajut afegit de certs episodis de la història del país que afloraran al llarg del camí. Un camí curiós, nou i incert.