Jordi Cabré obté el Sant Jordi amb una turbulenta suplantació

Jordi Cabré guanya el 59è Premi Sant Jordi; el poeta Carles Rebassa s’enduu el Carles Riba.

“El joc és el fil invisible que pot lligar les tres obres”, diu David Guzmán, membre del jurat del 59è Premi Sant Jordi de novel·la. Escriure, en efecte, és joc, especulació, domini del tauler. Se n’ha de saber, és clar. El jurat del qual ha format part Guzmán (amb Maria Campillo, Míriam Cano, Fe Fernández i Ferran Gadea a la vora) ha designat vencedor de la partida Jordi Cabré per l’obra Digues un desig. Les altres dues obres que Guzmán inclou en aquest joc són El país dels cecs, de Víctor García Tur (21è premi Mercè Rodoreda) i Sons bruts, de Carles Rebassa (60è Premi Carles Riba). Tots tres premis s’han anunciat aquest matí durant la roda de premsa que Òmnium Cultural ha organitzat a l’Arts Santa Mònica. Una roda de premsa en què també hem conegut les guanyadores del 56è Premi Josep M. Folch i Torres (Núria Franquet per La Liang dins del quadre) i del 45è Premi Joaquim Ruyra de Narrativa Juvenil (Maite Carranza per L’alè del drac). Els guardonats reben el premi durant la Nit de Santa Llúcia, que se celebra aquesta nit a Sabadell.

Ficció i turbulència

Segons Cabré, els lectors hem d’entendre Digues un desig com un “thriller psicològic”. El suspens comença un dia de Sant Jordi quan el protagonista, escriptor, entra en una llibreria i topa amb una autobiografia seva no autoritzada. El llibre duu inequívocament el seu nom a la coberta, tambá hi apareix el rostre; ell, però, no n’és l’autor. Algú l’ha suplantat i clavat al centre d’una història d’amor “inconfessable, perillosa”. Una obra que “el perjudica”. En aquest punt, la suplantació, la indagació, les conseqüències incontrolables, és on es descaragola la trama. L’escriptor caçat ho negarà tot; que se’l creguin costarà força més.

“Literatura enjogassada, ambició estilística i prosa obsedida”, segons Guzmán, que veu Cabré “operant en diferents capes”, “dialogant amb diferents formes de tradició”. Apareixen subterràniament Frank Baum, Trabal i Carroll (la novel·la, de fet, s’obre amb una cita seva). Guzmán encara en destaca la integració de quadres i títols pictòrics i la referència a la creació bíblica, que no és “petita”. Per donar amb l’obra, Cabré ha amassat amb intensitat la metaficció. “La ficció pot destrossar la realitat”, diu. “A l’obra és difícil dirimir la fina línia en què comença una i acabat l’altra, s’acaben confonent”. Tot i això, la novel·la conté una reivindicació d’aquesta ficció, per turbulenta que pugui arribar a ser.

Cabré, que ha estat finalista del premi en dues ocasions (“el premi coincideix amb el millor que he presentat”), admet haver servit parts d’ell a Digues un desig: “El protagonista s’assembla una mica a mi”. Per contra, aquest pòsit personal no és res insòlit; és, de fet, present en altres obres seves. En novel·les sobre bruixes (La pregària del Diable) o en aquelles en què escorcolla un personatge històric (Beethoven a Després de Laura) hi ha esquitxos d’aquestes partícules personals. En el cas de Digues un desig, la novel·la està escrita en primera persona. Tant la veu del protagonista com, evidentment, la del narrador de l’autobiografia parlen des del jo. “Fer ficció no és ben bé enganyar, és suggerir”, tanca Cabré. Aquest any, el Premi Sant Jordi serà editat conjuntament entre Òmnium Cultural i Enciclopèdia Catalana.

El llibre, cos físic

Maria Cabrera, membre del jurat del Carles Riba (amb Sebastià Alzamora, Josep M. Fonalleras, Josep Lluch i Teresa Pascual), destaca l’alta qualitat dels candidats: cinc llibres eren còmodament premiables. El poemari de Carles Rebassa ha estat finalment l’escollit. Sons bruts ve motivat per un daltabaix sentimental: una ruptura amorosa. Rebassa ha afinat el llibre durant quinze anys (2003-2018). El sonet és el conducte en què ha decidit comunicar. “Seixanta-vuit sonets d’amor i mort”, segons Cabrera. Un autoretrat mutant i canviant. El diàleg intercala receptor: amor o mort. Segons la poeta, guanyadora del Carles Riba fa un parell d’anys, Rebassa ha escrit “versos treballats, cisellats, amb paciència i devoció”. Ha versat amb una intenció que, expressada en paraules de Dalí, és: “Pintar per no tirar-te per la finestra”. Rebassa ho diu diferent: “Entomar el metre amb esperança”.

El poemari guanyador, com dèiem, conté jugada. “Un joc conscient, trapella, en què es qüestiona l’estructura del sonet”. El vacil·la, “s’hi posa xulo”. Tot ho elabora amb “humor i ràbia”, sense contemplar la finestra de cua d’ull. Cabrera, per tancar la justificació, subratlla “el mestratge lingüístic, el domini de la llengua i l’eco de les tradicions”. Tradició (medieval, per exemple) que reverbera en cada paraula i la seva posició. En definitiva, combat d’amor i mort, de llengua i sonet. “El llibre és un cos amb qui parlo físicament”, remata Rebassa. I el sonet, de fet, és vist com una “unitat poètica biològica”.

Alterar la tradició

“Vam rebre la proposta amb una gran alegria”. Marina Porras, que parla en nom del jurat del Premi Mercè Rodoreda (Francesco Ardolino, Joana Masó, la cap de redacció de Núvol, Clàudia Rius i Jordi Mir), posa en relleu la intensa reflexió “sobre la idea del plagi, la falsedat i l’originalitat” que Víctor García Tur serveix a El país dels cecs. “Posa el joc al centre de la literatura”. Dels tres premiats abordats fins ara, García Tur és, segurament, el més enjogassat; escriptor arriscat i de risc. “Juga amb moltíssims elements”. Un joc, apunta Porras, que “necessita al lector”. El que més caragola l’escriptor és la tradició, que l’altera i tergiversa. Respectant-la, la fa totalment seva.

“He anat al karaoke, he triat unes cançons i les he cantat”. Les cançons són, és clar, relats. García Tur ha reelaborat obres de Borges, Wells (de qui l’escriptor n’ha confiscat el títol del recull), Ursula K. Le Guin, Melville… Totes els ha dut al seu terreny. Adaptació i, per tant, tergiversació. El país dels cecs està colgat d’inspiracions i fonts literàries. L’il·lusori Jordi Borges destaca entre tots els invents. Es tracta d’un Borges (fetitxe del premiat) català que s’exilia a Argentina. Màxima expressió de l’homenatge i l’herència. García Tur ha volgut sentir en pròpia pell “com altres autors van a parar a la nostra tradició literària”. Premiant l’autor d’Els romanents, el Premi Mercè Rodoreda rep una injecció de d’audàcia i prestigi.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació