Jordi Cabré: ‘No anar a la llotja del Liceu és una actitud profundament elitista’

Jordi Cabré (1974) és advocat i escriptor. Ha treballat en càrrecs de responsabilitat política com a gestor cultural a la Generalitat de Catalunya. Enguany ha publicat El canvi cultural. Retrat d’una generació (Pòrtic), un llibre en què aplega reflexions d’una cinquantena de personalitats de l’àmbit cultural que fan un exercici per descriure la transformació que ha viscut (i patit) la cultura durant els darrers deu anys. Núvol publicarà a partir de demà perfils individuals d’alguns dels autors recollits al llibre amb una síntesi de les seves aportacions. Parlem del llibre amb Jordi Cabré.

Bernat Puigtobella: Després del teu pas per la Conselleria, on vas ser Director General de Promoció Cultural, tenies ganes de dir-hi la teva.

Jordi Cabré: Jo, en aquest llibre, hi dic poc. Molt poc. El que passa és que, de vegades, el sol fet d’atrevir-se a publicar-lo ja diu molt (i que això sigui tan excepcional, també diu molt). He coordinat aquest llibre perquè em preocupa el tema i perquè trobava a faltar una reflexió crítica, i autocrítica, de la meva generació. El llibre no parla tant de gestió cultural (seria avorridíssim), com de canvi cultural. De canvi d’hàbits, de valors i de percepcions, en un moment en què tot sembla que hagi de morir i renéixer… per a bé, se suposa.

B.P: Però no ho has volgut fer un assaig tu sol…

J.C: No ho he volgut fer sol perquè, en una situació de crisi sistèmica (política, econòmica, social, cultural) és millor apostar pel mètode “coral” més que no pas per la tesi unilateral. No és el moment d’una sola persona molt visionària sinó de partir de zero, d’escoltar-nos els uns als altres i explorar els nostres encerts, les nostres mancances i sobretot les nostres aportacions per al futur. L’any 78 la gent va parlar, va expressar-se i va compartir. No sabien si s’equivocaven però sabien que s’equivocarien si no s’expressaven, o si es deixaven silenciar pel dia a dia. Doncs això: que jo no volia viure en un país silenciat ni en una generació silenciada o autosilenciada. Volia ajudar a sortir d’una certa depressió i d’una certa (sí, ho sento) resignació intel·lectual.

BP: En la teva declaració d’intencions, parles d’autoresponsabilitat. Quina autocrítica et faries del teu pas per la Conselleria?

JC: Insisteixo que el llibre no va només sobre gestió cultural, però vinga, som-hi: a la meva gestió li hauria faltat temps, serenitat i atreviment davant de situacions molt consolidades. Possiblement massa síndrome del “bon noi que no vol molestar”, que és molt lloable al principi però que crec que va contra la modernitat. Possiblement el llibre beu d’aquesta autocrítica que em faig a mi mateix i que faig a la gestió en general: la gestió pura i dura (on molts volen que ens instal·lem) no ens dóna temps a discutir la major, reflexionar, debatre a fons i construir discursos de “llums llargues”. Crec que no ho està fent gaire ningú, si em poso la mà al cor. Confio que el llibre serveixi perquè partits polítics, gestors, agents i ciutadania en general deixin a banda per un moment el Twitter i meditin sobre cap a on anem. En teoria, la cultura o el coneixement havien de servir per a això. Oi?

BP: Al pròleg del llibre arrenques amb una anècdota personal, una conversa amb Ferran Mascarell, al Gran Teatre del Liceu, durant la pausa d’un concert ple d’estelades. 

JC: Va ser al Palau de la Música, que és un dels llocs més màgics de la nostra geografia cultural. El que vaig pensar amb aquelles estelades de Concert de Sant Esteve és que amb l’estelada no n’hi ha prou. Que no s’explicaven aquelles estelades sense un profund canvi cultural al darrere, fins i tot sense un cert trauma col·lectiu, sense una mena d’impotència o de crisi de creixement que al final esclata. I estic convençut que és un canvi molt fonamentalment (tot i que no únicament) generacional: després de 40 anys d’autonomia i de democràcia, la gent de 40 anys pren consciència de les expectatives frustrades.

B.P: Quin balanç fas de la gestió de Mascarell al davant de la Conselleria?

J.C: No em toca fer aquest balanç. Però poca gent sap més del panorama cultural català com Ferran Mascarell, amb qui tinc coincidències i desacords però a qui respecto el seu ampli coneixement d’aquest mapa. Podem dir que el domina. Cal dir que una conselleria de Cultura, en el moment actual, té la dificultat afegida de la precarietat pressupostària però sobretot de la depressió anímica general.

B.P: El món de la cultura viu en una gran precarietat, però creus que podem parlar de depressió amb tanta activitat i iniciatives que hi ha?

J.C: Sí, depressió anímica. Tot i que la cultura és sobretot cosa de la gent, dels creadors i del públic, i del reconegut dinamisme de la societat civil (i tots aquests també han de fer la seva autocrítica, que consti), una conselleria de Cultura gestiona una part important de l’ànima del país. I si hem d’aixecar l’ànima, hem de pensar en alguna cosa més que en sobreviure. La gestió eficient (totalment imprescindible, ara i en el futur) s’ha de complementar amb estímul, amb risc i idees noves, amb sentit social i amb sentit humà (o humanista). Això que no s’entengui com a crítica, sinó com un element que s’ha d’alimentar constantment i mani qui mani. Ho trobo tan imprescindible com els números. He dit tan? Perdó: volia dir més.

BP: La irrupció de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona ha fet aflorar la contraposició entre dues maneres d’entendre la política cultural. Aquest antagonisme es va encarnar de manera molt evident en el darrer Interacció 15, on el cara a cara entre Berta Sureda i Jordi Sellas va posar en evidència que hi ha dos models sobre la taula a l’hora de gestionar la cultura. Per quina posició et decantaries?

JC: Obviem per un moment la coincidència política amb en Sellas i així seré més objectiu (una mica, no gaire): provaré de parlar com a ciutadà crític i preocupat. Crec que el cas de “la llotja del Liceu” resumeix molt bé el problema. En l’equip del consistori barceloní veig un model cultural encara massa buit, massa simple, massa estètic: renunciar a la representació pública a la llotja del Liceu equival, a nivell simbòlic, a dir que l’Ajuntament no acompanya el Liceu. Que no li interessa perquè el troba “cultura elitista”.

B.P: Ells ho presenten com una qüestió de prioritats.

J.C: Jo crec, en canvi, que no anar a la llotja del Liceu és una actitud profundament elitista per part de l’alcaldessa Ada Colau i el seu equip. Parlant clar: qui t’has cregut que ets? Ets un servidor públic, no ets Joan de Serrallonga. Et deus a tots, també al Gran Teatre del Liceu, que prou feina té en quadrar uns números molt hipotecats i en oferir fórmules d’accés a diversos preus. L’òpera és cara de produir, certament, però ho és arreu del món i hi ha solucions per fer-la més viable. Cada vegada que algú diu que l’òpera és elitista fa aixecar de la tomba Mozart, Beethoven, Wagner o Verdi, que no eren precisament aristòcrates ni componien només per a aristòcrates. Beethoven, un dels primers artistes “autònoms”, seria un zombi especialment cru i venjatiu en aquest aspecte.

B.P: Un dels participants d’El canvi cultural és justament Roger Guasch, director general del Gran Teatre del Liceu. En el seu article, que els lectors de Núvol poden llegir resumit aquí, Guasch sosté que “la gestió de la cultura no pot ser deficitària”.

J.C: Evidentment. Per altra banda, la cultura tampoc no va només de números ni d’oferta i demanda. Ni molt menys. Si fos així no caldria que anéssim a votar, contractem una gestoria i llestos. Una gestió eficient ha d’estar al servei d’una visió humana i humanista, de la mateixa manera que un bon empresari (subratllo “bon”) no només busca fer bons resultats comercials. Com diu Francesc Casadesús al seu capítol (llegiu resum a Núvol), caldria retrobar sentit social als equipaments i a les polítiques: recordar per què es van fer i, si cal, replantejar el seu sentit. Que tot torni a ser més “de tots” i més participatiu, sí, però això no passa per la trampa de l’equip d’Ada Colau, que de vegades sembla que ells vulguin ser “el poble”. Si van per aquí, a banda de ser perillós i antisocial, només faran política infèrtil i, en el fons, elitista. Napoleó també semblava molt revolucionari al començament, molt heroi del poble, però va esdevenir un dèspota.

BP: Al llibre sostens que la millor política social que podem fer en un país com el nostre és la cultural. És una afirmació d’una gran radicalitat, però tinc la impressió que el concepte de social que tenen partits d’esquerres com la CUP, Podem o Barcelona en Comú és diametralment oposat i podrien fer aquesta mateixa afirmació al revés.

JC: D’entrada, l’accés: l’accés a la cultura ha de ser universalment garantit, i molt més enllà d’uns mínims. Això depèn de Cultura però també d’Ensenyament i dels mitjans de comunicació, i hi tenen la seva responsabilitat també la societat civil, les entitats i les empreses. Social vol dir de la societat, és a dir participatiu, ajuntant corresponsabilitats envers un dret de tots. La política l’hem de fer tots, tant els qui es dediquen a la política com els qui no. Així és com s’ha fet durant les millors èpoques de la història d’aquest país. Fins i tot si tenim un estat propi, delegar-ho absolutament tot a la política professional és un error, una injustícia i una irresponsabilitat.

I en segon lloc, una de les millors polítiques socials és la cultural pel que deia abans: perquè algú s’ha d’ocupar de l’ànima. Si només som un poble molt eficient i molt complidor, perdem el sentit crític i el sentit del que fem. És profundament simplista i antisocial garantir unes prestacions socials mínimes, però no incloure en aquests mínims la cultura i el coneixement. La cultura i el coneixement no són un luxe, donen sentit a les persones i a les comunitats. Com deia Churchill en plena guerra quan li proposaven suprimir el Ministeri de Cultura: “Aleshores, si prescindim de la cultura, per què lluitem?”.

BP: Al pròleg fas un parell d’afirmacions que, segons com, podrien ser contradictòries. Per una banda dius que et resisteixes a creure que les partides pressupostàries en el camp de la cultura hagin de ser forçosament tan migrades i que caldria més voluntat política. I de l’altra dius que et resisteixes a creure que la culpa de tots els mals la tenen els polítics. Com quedem? Què pot fer i què no pot fer un polític per potenciar la creativitat?

JC: Quedem que de l’ànima ens n’hem d’ocupar tots, públics i privats, i que si ho deleguem tot massa al sector públic acabem sentint que no “participem” prou del tema o que vivim una política cultural dirigista. La cultura no és dels polítics de la mateixa manera que la política no és dels polítics, i això ho hem d’entendre d’una vegada. La política no s’ha d’acostar a la gent, perquè suposo que tothom convindrà que els polítics són gent, oi? Doncs si són gent, són com tu i com jo. No cal que entris a militar enlloc, només pregunta’t què pots fer tu des del lloc on ets (especialment si tens mitjans). Això ja és fer política, ja és fer bé comú.

I, d’altra banda, el pressupost públic actual no serveix prou d’estímul. Un país que és essencialment cultural hauria de poder dotar molt millor el pressupost en aquest àmbit, tot i que actualment l’escanyament financer de la Generalitat no dóna lloc a grans crítiques si no es vol caure en una injustícia. El que sí que dic, però, és que prendre’s seriosament la cultura vol dir provar d’incloure-la entre les grans àrees del nostre estat del benestar. No estem parlant, com deia abans, d’un luxe o d’una cosa decorativa, ni tampoc simplement de la protecció d’un sector determinat. Estem parlant de si volem ser un poble madur i crític, i amb una ànima a prova de bombes.

BP: En el teu pròleg també afirmes que a alguna gent la molestarà que aquest llibre existeixi. Per què?

JC: Perquè en cultura s’hi atreveix tothom, com en futbol, com parlar de política a la sobretaula. Perquè tot i que és patrimoni de tots, és matèria sensible i sempre és imperfecta, coixa o parcial. I perquè si aquesta generació no és capaç de molestar una mica, ni que sigui als gurus de sempre, s’ho haurà de fer mirar. Si no fas res o si fas tot el que et diuen, segur que no t’equivoques i segur que no molestes. Gràcies: no m’interessa.