Jordi Cabré: “Desitjar és jugar amb foc”

Enciclopèdia Catalana publica 'Digues un desig', premi Sant Jordi

Jordi Cabré ha guanyat el darrer Premi Sant Jordi amb la novel·la Digues un desig, que versa sobre la mentida i la veritat, la realitat i la ficció, i com aquestes configuren, irremeiablement, una identitat individual i col·lectiva. Pol Guasch l’entrevista a Núvol. Ens parla de desig, del poder de la paraula, i de la fondària de la superficialitat.

Amb Digues un desig construeixes un thriller psicològic. Quin és l’entrellat de la construcció d’un thriller psicològic? Què ha jugat en la construcció narrativa que en altres novel·les no hi participava? Una de les qüestions que destaca és el fet d’alternar dues temporalitats i dues trames paral·leles, per exemple.
Per una banda hi ha el ritme trepidant que vol mantenir l’interès i els violins sonant perquè la gent s’enganxi. Però després hi ha l’argument, que ho afavoria molt. Els thrillers sovint tenen un enemic: el que m’interessava d’aquesta novel·la era que el dolent fossis tu mateix. Per aquesta raó hi ha dos relats: el de l’escriptor que va a una llibreria i es troba amb una biografia no autoritzada, i el relat que hi ha en aquesta biografia que algú ha fet. És un thriller psicològic perquè aquell contra qui lluites parla en primera persona i parla per tu. Em semblava un joc molt interessant. L’estructura en flaixos de la novel·la afavoreix el ritme, i les dues veus permeten, entre moltes cometes, fer “dues novel·les”, és a dir, oxigenar quan has arribat al límit de cadascun d’aquests flaixos.

Mentides per amagar la veritable identitat. Això és el que està en joc en aquest no reconeixement de l’emmirallament amb una autobiografia que el protagonista no ha escrit i en la qual no es reconeix. Quin paper juga la mentida en la novel·la?
Es tracta d’una reivindicació de la mentida. M’explico: és una reivindicació de la ficció. És la ficció mentida? És com dir que els reis mags són mentida… Jo no ho crec, que siguin mentida; en qualsevol cas són una ficció. És com dir que la Bíblia és mentida… El que sí que és, és una ficció que ens parlarà de coses interessants. És important la veritat però no és el més important, el més important és quin relat s’ha fet servir, quin ens sedueix més, quin és més atractiu… En una llibreria, la diferenciació no és entre prestatges de veritat i mentida, sinó de ficció i de no-ficció. Hi ha una mica de veritat, doncs, en les dues coses. El personatge veu la seva autobiografia en el prestatge de no-ficció però reivindica constantment que és ficcional. La meva novel·la, en canvi, està als prestatges de ficció, però la gent contínuament em pregunta: què hi ha de veritat? Tot el que ens expliquem té una part de veritat, una part de mentida, una part de ficció.

El llibre es construeix a partir del joc metaliterari, i és evident que aquest joc difumina la frontera entre ficció i realitat fins a fer-la pràcticament imperceptible. Seguint la reflexió sobre la mentida: al servei de què està aquest joc metaliterari i la negació d’aquesta frontera?
La part útil de la mentida o de la ficció és que ens ajuda a saber qui som. Diu molt més de tu, quan vas a un ball de màscares, la màscara que agafes, el fet d’haver anat al ball, com et comportes amb ella… que no pas la teva cara veritable o la teva veritat. Aquella nit, això no interessa a ningú. L’avantatge de la ficció és que ajuda a entendre’ns. La novel·la tracta d’un tema d’identitat: crisi personal, de ciutat, de país, de relació home-dona… però sobretot és una crisi d’identitat. Qui sóc jo? Una manera de poder-nos conèixer a nosaltres mateixos és escrivint ficció i llegint ficció. Quan una persona entra en una llibreria, una gran part de la mentida que està veient l’ajuda a entendre’s a ell mateix. Tots tenim diverses personalitats, i aquest tema ja l’he tractat en altres llibres. I penso, a més, que això ens passa a tots: no parlo només de la imatge que donem cap als altres, que també, sinó que nosaltres, quan ens mirem a nosaltres mateixos, també tenim múltiples identitats. La forma com ens expliquem les coses té molt a veure amb allò que fan els pintors, i per això hi ha tant de Dalí en el llibre, de subconscient i surrealisme: tu pots ser un pintor més realista però això no vol dir que no sigui una ficció, una tècnica pictòrica. Tot són maneres de veure la veritat, o d’explicar-la, i per això mateix tot és interessant de ser escoltat.

Aquí precisament s’obre l’aspecte lúdic en la construcció de la novel·la. De fet, David Guzmán, membre del jurat del premi, qualificava la novel·la d’enjogassada, de joc de miralls carrollià. Aspecte lúdic que s’obre amb les cites al principi de cada capítol d’Alícia al país de les meravelles, Pinocchio o La bella dorment. Tres cites que remeten a la qüestió de la identitat, el desig i el somni, respectivament. Què hi ha entre el joc i la transcendència, entre allò literari i allò metaliterari, entre la veritat i la mentida? El mateix: què s’obre en aquesta escletxa?
Comença com un joc, com un repte literari meu de construir una novel·la amb dues primeres persones. És una manera de constatar com amb la broma, de tant repetir-la, pot acabar fent mal; com amb el desig, amb quelcom que pot semblar superficial, pots acabar coneixent les profunditats, els inferns, allò que no hauries hagut de desitjar. El problema dels desitjos és que, si els desitges molt, es fan realitat. I potser no has calculat les conseqüències, o si estaves preparat per assumir-les… Desitjar és jugar amb foc. Per això faig servir Pinocchio, una història pigmaliònica, una figura de fusta, l’autor de la qual vol que sigui de carn i ossos. I quan esdevé un nen de veritat, menteix, pateix, desapareix de casa… Benvingut al teu desig! Disney ens parla molt, als adults. El mateix passa amb Alícia al país de les meravelles, que mostra que hom es fa gran si està disposat a explorar els propis somnis, desitjos i malsons. La cita de La bella dorment és una reivindicació del subconscient: ella s’ha atrevit a tocar la punxa de la màquina de cosir, i per això queda en una letargia i en mans del món del subconscient. Tot queda molt a mercè d’allò que no podem controlar, del mal, si li vols dir així, dels mals desitjos, dels malsons, sense que puguis fer-hi res. L’avantatge dels somnis és que diuen molt de nosaltres, però el desavantatge és que no els controlem.

El fet interessant del fairy tale, del conte naïf, és que, encara que no ho sembli, està al servei d’alguna cosa més profunda.
Que sigui un joc no vol dir que sigui frívol. Neil Tennant, el cantant dels ‘Pet Shop Boys’, en una entrevista, a la pregunta sobre la superficialitat de les seves cançons, va respondre que no coneixia una millor manera d’arribar a la profunditat que no sigui a través de la superfície. Hi ha històries que poden semblar ingènues i infantils, però si entres en la seva profunditat, pots aprendre alguna cosa. En una de les últimes pel·lícules de Disney, Vaiana, veiem com només sabrà que hi ha més enllà del corall que li tomba la barca si s’atreveix a anar-hi i anar-hi fins a descobrir-ho. Igualment a El show del Truman: només descobrirà la farsa de la seva vida ben muntada si venç les seves pors. El monstre no és un drac que treu foc, sinó que normalment, en qualsevol pel·lícula de Disney, està dins teu.

En la novel·la hi ha una construcció a partir de dualismes. En aquesta construcció de dualitats que es contraposen, també hi ha el contrast entre el present i el futur, gairebé immediat però radicalment diferent. Què et porta, com a autor, a situar l’acció en aquests dos futurs?
Digues un desig parlo món d’un món ideal. En un el meu món ideal, la Sagrada Família està acabada, i la societat no només comença a ser postheteropatriarcal, sinó que, a més, insinuo que Catalunya és independent. Els nomenclàtors de grans prohoms masculins, han estat substituïts per referències femenines, i feministes. No es tracta del món perfecte, sinó del món desitjat per molta gent: que sigui l’ideal no vol dir que sigui el més recomanable. Igualment el protagonista s’enamora d’una dona bella i perfecta, però tant de desig i tanta idealització fan que ell s’acabi fent petit; així te n’adones del perill dels desitjos i els ideals. No volia fer una novel·la de passat, sinó una veu de present que dibuixi què ha passat amb la relació, i una veu de futur que expliqui la troballa de l’autobiografia en una llibreria. El futur, el poso, doncs, com el present ideal. Hauria d’haver-hi un temps verbal que fos ‘present ideal’…

Parlaves del perill del desig i de la idealització. Una qüestió a destacar de la novel·la és l’element bíblic en l’estructura de les tres parts del llibre: “Gènesi”, “Pigmalió” i “Metamorfosi”. I també en la deïtzació del personatge femení del qual s’enamora el protagonista, Ella. Què s’obre entre la realitat i l’espai bíblic?
La novel·la comença amb la primera frase del Gènesi, perquè és un cant a la creació. La Bíblia ens parla de la creació, en primer lloc, i el que estic dient és que, en crear un relat, crees un univers. Amb l’escriptura es fa la cosa dita. Això, que sembla una cosa fàcil, és difícil de fer-ho amb un cert sentit de la bellesa i una certa harmonia, i que argumentalment vagi cap a alguna banda. Crear, que pot semblar una cosa capritxosa, en realitat és difícil i perillós. Crear un relat pot destrossar una vida. La referència bíblica també em serveix per parlar de la veritat: no tens per què creure’t la Bíblia, però sí és cert que si no entres fent veure que et creus allò que llegeixes, perd tota la gràcia. Has d’assumir, per tant, que és un poema o una forma de dir, però que si no et situes en la seva atmosfera, no l’acabaràs entenent. El mateix passa amb una novel·la, t’has de ficar a dins. La Bíblia, a més, ens parla de la Veritat, amb majúscules, una cosa molt perillosa que marca tot Occident des de fa dos mil anys. Amb el judici dels presos polítics estem veient com allò que diu el jutge serà, teòricament, la Veritat… O com un notari dona ‘fe’ d’allò que certifica… M’interessa la qüestió de la Bíblia pel fet de ser una versió de la Veritat, però que s’ha rebut com si fos “la” Veritat. El mateix passa amb el relat i amb les novel·les, i, en el cas de Digues un desig, el protagonista involuntàriament ha perdut el timó de la seva vida, tot deïficant la seva estimada. El que estic dient en aquesta novel·la és: construeix tu mateix el teu relat, perquè si no ho fas tu, ho farà algú altre.

Això entronca directament amb la qüestió de l’autobiografia, que no només és l’anècdota que inicia el llibre sinó que, en alguna ocasió, s’ha traçat un paral·lelisme amb tu mateix. En el context actual d’auge d’autoficció en la narrativa catalana, com entens el paper de l’autoficció en la creació literària?
L’autoficció és ficció, Josep Pla és ficció. Estic sent provocador, dient això, ho sé… Però és que amb aquesta novel·la me’n foto una mica del factor autobiogràfic. Jo sé que hi ha coses meves dins de la novel·la, admeto les referències artístiques, musicals, de Cadaqués, de la Sagrada Família… però jugo amb el factor autobiogràfic. Això és Jordi Cabré, o no? Hi jugo molt amb l’objectiu de dir-li al lector que a ell mateix la meva vida no li importa gens. El que passa és que com la història l’ha seduït o emocionat, es pregunta sobre què hi ha de Jordi Cabré en la novel·la. Ningú no ha escrit una autobiografia de Jordi Cabré no autoritzada. Jo no he matat a ningú… us ho podeu creure o no… Però sí he escrit una novel·la en què això sí que passa… Vosaltres mateixos…

La pregunta de la ficció deriva en una qüestió radical sobre la identitat i la seva construcció múltiple i polifònica. Ho evidencies a través de la cita que encapçala el llibre, de Lewis Carroll: “Who in the world am I? Ah, that’se the great puzzle”. Hi ha una identitat estable darrere de les capes de mentida?
Sí. Jo diria que la identitat estable te la dóna la maduresa (lamentablement, et coneixes a hòsties). Hi ha un factor de decisió personal que només depèn de tu, que és el “crea’t a tu mateix”, “crea el teu relat”. Per això cito tant Dalí, que va construir la seva millor obra d’art en ell mateix. De nen volia ser cuinera, d’adolescent volia ser Napoleó, i d’adult es deia: “vull arribar a ser Salvador Dalí”. Si vols ser tu, primer has de saber quin és el personatge que vols ser. No només quina màscara vols posar-te, sinó quina part de tu vols explorar que no coneixies o que creus que hi és però que no creus haver-la explotat del tot. Crea’t la teva persona perquè, si no ho fas, funciones per inèrcia i respons al relat que fan els altres de tu.

La primera prova que van a buscar per a la investigació de l’homicidi és l’autobiografia il·legítima. A partir d’aquí, tot comença a canviar. Són els llibres poderosos?
Sí. Digues un desig no només és una reivindicació de la ficció, sinó també del món del llibre i de la literatura (i de l’art) com a element perillós, poderós, útil i potent. L’art no és només plaer ni recreació. L’art pot ser molt positiu, molt perjudicial, et pot fer gaudir, et pot fer patir… però en cap cas és innocu. Si és art de veritat, pot semblar una frivolitat, però no ho és. Quan es conquereix un país, el primer que es fa és destruir les obres d’art, la simbologia, el món de les icones, de la música… L’art ens condiciona individualment i col·lectivament, marca el nostre destí. Ara mateix, per exemple, som una República o no som una República? És una pregunta que ens estem fent des de fa un any… Això vol dir que d’alguna cosa serveix fer algun gest per molt que no tingui efectes jurídics. El cas és que ho has declarat i dir-ho (millor si té efectes materials, és clar) ja marca un canvi. El fet d’haver expressat una voluntat ja crea una realitat o pot crear-la.

En aquest sentit, doncs, cal emfatitzar el poder del llenguatge. Una mentida en un judici, com ho estem veient aquests dies, també pot determinar el rumb de les coses…
I pot ser fatal perquè el jutge dirà la Veritat última… S’ha de vigilar molt amb les paraules i la ficció. A aquella frase del president Montilla, que deia “fets i no paraules”, jo contesto: les paraules són també fets.

No només la paraula dita, sinó també la paraula que no es diu. D’aquí la importància del subconscient, del desig, que també marca en certa manera el camí de la novel·la.
I els mantres. De tant que et repeteixes quelcom, ja ho tens. Quan la interlocutora li diu al protagonista “digues un desig”, ell admet que moltes vegades voldria ser un personatge de novel·la. És el teu desig… doncs bé, fem que es compleixi.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació