Joan Santanach: “Ens apropem a Llull de manera polifacètica”

“L’objectiu de l’Any Llull no era un altre que difondre la figura de Llull i donar-la a conèixer a tothom i penso que s’ha complert amb escreix”, m’explica Joan Santanach, mentre fem balanç del que ha suposat aquesta commemoració que arriba a la seva fi aquest mes de desembre. Ahir al CCCB es van presentar les darreres novetats de Ramon Llull publicades per l’editorial Barcino, l’Arbre exemplifical, el Romanç d’Evast e Blaquerna i la Nadala Ramon Llull, una petjada de set segles. L’acte de clausura de l’Any Llull tindrà lloc al 13 de desembre.

“Crec que hem aconseguit aportar una mica més de coneixement sobre Llull i també que, de forma molt transversal, s’hagi comprovat la influència de Llull en molts àmbits del pensament europeu”, afegeix. De fet, Llull ha viatjat per tot el món gràcies a les exposicions promogudes per l’Institut Ramon Llull (IRL), l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed), la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) o el Bisbat de Mallorca. D’aquesta manera, “per capil·laritat s’ha aconseguit arribar a molta gent”, observa Santanach, que afegeix que moltes biblioteques del territori que tenien un mínim fons dedicat a Llull han decidit posar-lo en valor durant la comemmoració, cosa que ha contribuït a generar més activitat.

Però més enllà d’això, han aparegut nombroses edicions crítiques, comentades, adaptacions al català modern, adaptacions infantils, estudis acadèmics, reculls monogràfics en premsa i fins i tot jornades, xerrades, conferències i taules rodones que s’han sumat a l’Any Llull tant al nostre territori com en l’àmbit internacional. “Llull és conegut internacionalment, i ja fa molts anys que països com Suïssa, Itàlia, Estats Units o França hi dediquen congressos i, per tant, era molt fàcil trobar punts de connexió i suport en aquest àmbit”.

“La gran varietat d’exposicions i actes entorn a la figura de Llull posa de manifest el fet que a Llull un s’hi pot aproximar des de molts punts de vista diferents”, subratlla el comissari: “Llull no és un personatge unidireccional”. El podríem definir com a polifacètic, doncs?, li pregunto. “Llull era un tot, som nosaltres que ens hi aproximem de manera polifacètica”, em respon. Llull partia d’una idea del que havia de ser la veritat i a partir d’aquí intentava aproximar-s’hi amb totes les eines que tenia al seu abast. L’originalitat de Llull rau precisament aquí: “Llull té una actitud de lluita amb la literatura molt espectacular, ja que la rebutja però alhora se’n serveix, i aquesta tensió acaba produint unes obres brutals”, afegeix Santanach, que destaca que molts autors contemporanis s’hi han emmirallat, el veuen com un referent i el reivindiquen.

És la distància temporal el que fa que als lectors d’avui els costi aproximar-se a un autor tan original però tan llunyà com Llull? “És cert que hi ha una actitud de recel pel que fa als textos antics, i per antics no em refereixo només a medievals, sinó també als renaixentistes, barrocs i il·lustrats. Jo considero que aquest és un problema que cal fer-hi front des de l’ensenyament, i que ens hem d’acostumar a llegir i aprofundir en els textos, perquè, si no, no crearem lectors: si no estàs acostumat a llegir Verdaguer, difícilment hi entraràs”, reflexiona Santanach. Per a ell, això té unes conseqüències nefastes: “Si els escriptors, novel·listes i dramaturgs actuals no tenen un coneixement de la tradició autòctona significa que n’estan escrivint al marge. No dic que s’hagi de prescindir de les influències externes, que són molt enriquidores, però si escrius en català has de tenir uns referents, ni que sigui per escriure-hi en contra o per respondre-hi. Si no els coneixes, perds un gruix cultural i literari que queda en no-res”. Per això és essencial que l’experiència docent faci descobrir el sentit del text als alumnes, que puguin veure el gruix del que estan llegint i se’l facin seu.

Dues novetats blaquernianes

Edicions de la UB acaba de publicar un facsímil d’una edició del Blaquerna feta per Joan Bonllavi —el seu nom real era Joan Malbec i era oriünd de Rocafort de Queralt— l’any 1521. L’imprès, del qual també hi ha una còpia guardada a la Biblioteca de Catalunya, pertany al fons de la biblioteca de la Universitat de Barcelona. La gràcia d’aquest facsímil és que, de totes les edicions de Llull, el Blaquerna de Bonllavi és una de les més significatives perquè és el primer llibre imprès de Llull en català: “Des de la invenció de la impremta, van començar a sortir llibres de Llull impresos, però cap en català. Vam haver d’esperar al 1521 i després no en va aparèixer cap més fins al 1736, quan es va publicar el Llibre de doctrina pueril a Mallorca”. “És un text retòric, sintàcticament complex, perquè al segle XVI agradava la cosa boccacciana”, assegura Santanach sobre l’incunable imprès, que per a l’edició ha estat fotografiat i imprès amb òfset.

El facsímil està decorat amb sanefes i imatges d’estil renaixentista, que volen donar-hi un aire modernista. Destaquen les manícules, herència dels manuscrits medievals, unes manetes que assenyalen els passatges que l’autor vol destacar, o els calderons, que és l’únic símbol de puntuació que es troba a l’imprès i que equivaldria a un punt i seguit. A més a més, als marges del text hi ha unes anotacions de Bonllavi que volen servir d’orientació per al lector, perquè l’ajudin a comprendre el text: “Són més espirituals que lingüístiques”, remarca Santanach.

L’objectiu de l’obra de Bonllavi era aconseguir que els lectors del segle XVI s’interessessin per una obra escrita feia més de dos segles, per la qual cosa en va actualitzar la morfologia i el lèxic, i va adoptar l’estil al gust de l’època. El més destacable d’aquesta edició és que és fruit d’un estudi comparatiu de diverses edicions del Blaquerna, per tal d’oferir “un romanç depurat de lliçons corrumpudes”: un manuscrit en occità del Blaquerna, una edició llatina cinc-centista, publicada el 1505 a París i editada per Jacques Lefèvre d’Étaples amb un grup de col·laboradors, i una altra de llatina feta a Alcalá de Henares el 1517. “Això el converteix en el primer filòleg català”, assegura Santanach.

“El prestigi de l’edició de Lefèvre degué pesar en la decisió de Bonllavi a l’hora d’adoptar-ne lliçons […]. Altrament, les hauria hagut de considerar dubtoses. Entre aquestes hi ha una cinquantena de versicles apòcrifs, no documentats en la tradició del Blaquerna anterior a l’edició de 1505, que en substitueixen d’autèntics”, afirma Santanach a la introducció del facsímil. Jacques Lefèvre i els seus seguidors consideraven que Llull era un ignorant il·luminat i per això van canviar alguns dels versicles del Llibre d’amic e amat que Bonllavi va introduir a la seva edició, reescrivint-los i traduint-los. Fins que no van començar a aparèixer les edicions de Salvador Galmés i, més recentment, d’Albert Soler, l’edició de Bonllavi va ser el punt de referència per llegir Blaquerna i el Llibre d’amic e amat, de manera que es considerava que aquests versicles apòcrifs formaven part del text lul·lià: “Fins i tot el mateix Verdaguer va reescriure’n algun en vers, pensant que havia estat escrit per Llull. Una història sensacional”, afegeix Santanach.

Al costat d’aquesta edició facsímil del Blaquerna, l’editorial Barcino acaba de publicar el Romanç d’Evast e Blaquerna, a cura d’Albert Soler Llopart i Joan Santanach i Suñol. “La diferència entre les dues edicions és evidentment la cosa lingüística, ja que en un s’hi percep el català del segle XIII, mentre que a l’edició de Bonllavi el català és del segle XVI”. D’altra banda, les dues edicions estan orientades a dos destinataris diferents: mentre que el facsímil és un text per veure’l i consultar-lo, l’edició del Romanç d’Evast e Blaquerna està pensat perquè la gent pugui accedir-hi amb la llengua de Llull, per la qual cosa el text s’ha normalitzat des del punt de vista ortogràfic i compta amb unes notes lingüístiques que el fan més assequible. Aquesta edició forma part d’una sèrie de volums que l’editorial Barcino té previst publicar, per apropar tota l’obra de Ramon Llull anotada i comentada al públic general: “El grau de normalització de la llengua és més fort de l’habitual, perquè volem que hi hagi una certa homogeneïtat a tota la sèrie”, aclareix Santanach, que afegeix que per accelerar el procés d’edició d’aquestes obres s’ha decidit anotar de manera parcial els textos publicats i abocar tot el material anotat a una pàgina web.

Bla(n)querna

Tot i que als manuscrits més antics que es poden relacionar amb Ramon Llull sol aparèixer la forma Blaquerna, ja a mitjan segle XIV es va començar a popularitzar Blanquerna. En el cas d’aquesta edició de Bonllavi, per exemple, apareix Blanquerna (Blāquerna, la ā és una abreviatura per marcar la nasalització) en diverses traduccions de l’època, una forma més eufònica i fàcil de pronunciar: “Aquesta forma lliga amb la puresa del personatge, per la qual cosa hi ha una etimologia popular claríssima”, argüeix el comissari de l’Any Llull i afegeix que, tot i que Blanquerna és la forma popularitzada a tot el domini lingüístic, els acadèmics opten per reivindicar com a correcta Blaquerna: “És la que Llull va deixar escrita i fa referència a una verge de Constantinoble molt valorada, la Theotokos Blachernitissa (Mare de Déu de Blaquerna)”. Ara bé, tant una forma com l’altra són molt antigues i no hi hauria d’haver cap inconvenient perquè s’utilitzin les dues formes, sempre que es faci de manera coherent: “En el cas de l’edició d’aquest facsímil hem optat per titular-lo Blaquerna, però si haguéssim decidit posar el títol original, que és molt llarg, hauríem hagut de posar-hi Blanquerna”, precisa Santanach.