Joan Pujol (Garbo) o el poder de la paraula

El Born Centre Cultural va acollir ahir la penúltima sessió del cicle ‘Moments estel·lars de la lluita per la llibertat’, que va dedicar-se a repassar la figura de Joan Pujol (Garbo), el doble agent que va aconseguir que el desembarcament de Normandia fos un èxit proporcionant informacions falses als nazis, que se’l van creure. Hi van participar l’escriptor Joan Todó i David Madí, anterior secretari executiu de comunicació i estratègia de Convergència Democràtica de Catalunya, moderats per Enric Vila.

La fabulació, l’engany, la mentida, el saber guardar secrets i el portar una vida discreta i molt rutinària – de casa a l’oficina i de l’oficina a casa- configuren la vida de Joan Pujol i García, l’espia que va enganyar els nazis i va contribuir a que perdessin la guerra. “Joan Pujol és una figura molt poc coneguda, element clau en l’èxit del final del desembarcament de Normandia, i que en alguns llibres és confós amb un falangista, discurs que aniria molt bé al relat de l’Espanya oficial, una mica relativista. És una sort que Joan Pujol fos fill d’una família catalanista del carrer Muntaner de Barcelona, i que tingués un paper decisiu a l’hora d’enganyar a Hitler, deixant clar que l’engany és una arma més, a banda d’escopetes i canons. Si el desembarcament de Normandia no hagués anat bé, la guerra hauria acabat més tard”, introdueix Enric Vila.

L’escriptor Joan Todó -de qui Vila recomana fervorosament el llibre L’horitzó primer– retrata Garbo com “algú que -a diferència de la majoria d’agents dobles o espies- es dedicava a l’espionatge no pas per patriotisme, ni tampoc queda molt clar que ho fes pels diners. Era una persona que intentava defugir el conflicte. Durant la Guerra Civil espanyola no se sentia còmode amb els republicans – que havien perseguit el seu pare propietari d’un negoci- però quan canvia de bàndol el 1938 tampoc està d’acord amb els principis dels nacionals, perquè ell no és feixista. Anys més tard, escriurà unes memòries on explica que no havia participat a la guerra, perquè la guerra li provocava repugnància”, exposa Todó.

“Hi ha alguna cosa de Joan Pujol que em recorda als hòbbits de Tolkien; són uns éssers pacífics, panxacontents , que no volen saber res de cap conflicte, però que es veuen obligats a intervenir per defensar la seva forma de vida. Joan Pujol va rebutjar ingressar a la Falange i va entrar a treballar de gerent en un hotel a Madrid. A inicis del 1941 ofereix els seus serveis a l’ambaixada britànica, però els anglesos no l’accepten. Com que és molt tossut, es posa en contacte amb els alemanys i els ofereix serveis d’informació, amb la idea de fer un doble joc amb els britànics. El que més m’interessa és analitzar com va passar de ser un desertor del conflicte bèl·lica entrar en un conflicte encara més gran del que volia escapar”.

Finalment, quan els britànics accepten els serveis de Pujol -perquè saben perfectament que s’ha posat en contacte amb els alemanys i té informació de primera mà- poden beneficiar-se i tenir més recursos per guanyar la guerra. “El 6 de juny del 1944 les tropes aliades arriben a Normandia i el que havia de ser una carnisseria no ho va ser, perquè els nazis creuen que els aliats arribaran pel Pas de Calais. La distància és considerable -similar a la que separa Perpinyà de València- i el resultat és determinant pel que acabarà sent l’èxit dels aliats i tot això gràcies a les accions d’Alaric -el nom en clau que els alemanys feien servir per referir-se a Joan Pujol”, diu Todó. Els anglesos van considerar que Joan Pujol era tan bon actor que el van acabar batejant amb el nom d’una de les seves ídols cinematogràfiques, Greta Garbo. “Però més que bon actor, Garbo va orquestrar l’espionatge fent d’escriptor. Ell vivia a Lisboa i cada dia s’asseia a escriure les cartes als alemanys, que contenien més palla que no pas gra”. Contenien molt poca informació i es perdien en llargues dissertacions sobre el seu convenciment sobre la victòria nazi. També s’havia especulat amb què les cartes del Garbo eren tan llargues perquè contenien paraules en clau perquè poguessin ser desxifrades pel la màquina Enigma, d’Alan Turing. “En tres anys Garbo va crear 27 identitats falses d’una xarxa d’espies que no existia, ja que ell era la única font que proporcionava informació als alemanys. S’inventava els detalls biogràfics d’aquests personatges inexistents i qualsevol que hagi intentat escriure una novel·la sap que no és cosa fàcil. Quan l’atrapaven amb algun error, ell encara feia la mentida més gran: responent amb indignació. Potser la falta de sentit de l’humor alemany o la confiança cega envers el seu agent de confiança van fer que no s’adonessin que Garbo els estava enganyant”.

Hi ha diverses teories que haurien portat a Joan Pujol a fer de doble agent. Todó les explica: “La primera és la seva experiència amb la Guerra Civil espanyola i la sensació de no encaixar en cap dels dos bàndols. Però també hi ha una segona teoria que estaria relacionada amb el sentiment de deute que Joan Pujol sentia pel seu pare. Com que Joan Pujol anava passant de feina en feina sense arrelar enlloc, quan va morir el seu pare i com que ell no tenia encara una ocupació fixa va decidir amagar-se de tot i de tothom i portar aquesta vida d’escrivent, fent d’espia. Escrivia des de Lisboa, tot i que els alemanys estaven convençuts que ell vivia a Gran Bretanya. Es va comprar diccionaris, mapes i guies de Gran Bretanya. Cada dia llegia la premsa a la biblioteca pública i amb tot aquest material, juntament amb les seves grans dots d’invenció, configurava els informes que enviava als alemanys”.

A la pel·lícula The imitation game es dóna a conèixer la figura de l’informàtic i creador del primer computador: Alan Turing, però encara hi ha molta gent que desconeix la figura de Garbo. “La màquina Enigma de Thuring va decodificar informacions alemanyes i l’equip de Thuring sabia que hi havia algú que es deia Alaric que enviava informacions, tot i que això no surt a la pel·lícula”, diu Todó, que acaba esbossant una trobada imaginària entre Pessoa (el poeta portuguès obsessionat amb Lisboa) i Garbo. “Aquesta trobada no va succeir mai perquè quan Garbo va arribar a Lisboa, Pessoa feia 6 anys que havia mort; però jo me’ls imagino prenent un cafè i discutint sobre com agafar petites idees de la realitat i transformar-les en mentides creïbles que s’allarguin en el temps”.

Llibertat versus comunitat

David Madí va centrar la seva ponència en el concepte de llibertat i en la tradició americana de defensar aquest valor. “A Europa no tenim la tradició de defensa de la llibertat que tenen als Estats Units d’Amèrica. El seu 28è president, Woodrow Wilson va escriure al final de la Primera Guerra Mundial 14 punts per construir la pau i és aquí on neix el dret de l’autodeterminació, que és un invent americà per gestionar les fronteres i la descolonització d’antigues colònies”. Acabada la Segona Guerra Mundial la influència americana creix per tot Europa i s’estableix una relació entre els Estats Units i Europa molt particular.

“Quine són les causes ideològiques que hi ha al darrere d’una nació jove, recent creada, que assoleix aquest lideratge polític, econòmic i cultural, com són els Estats Units d’Amèrica?”, es pregunta Madí. “Els Estats Units es decanten per la llibertat -dins la dialèctica entre igualtat i llibertat- i, en canvi, a Europa els liberals són minoria”. Madí considera que apostar per l’igualitarisme equival a crear una “ideologia de la mediocritat i de l’enveja”, ara bé, també destaca “les grans contradiccions que han acompanyat sempre la cultura nord-americana. Alguns d’aquests defensors dels valors de la llibertat feien negocis amb esclaus o pertanyien al Ku-Klux-Klan”. L’igualitarisme, una fiscalitat abusiva per part de l’estat o la permanent vigilància de la tecnologia són els perills que Madí destaca com a debilitadors de les llibertats. “La tecnologia pot ser humanística, però cal posar-hi límits”. Finalment, Madí destaca la figura de personatges que van anar a contracorrent com Joan Pujol o Edward Snowden, persones que es van posar en perill per revelar secrets (o guardar-los) per una convicció per la llibertat.