Joan Miquel Oliver, després d’Antònia Font. Vindran mesos amb erra

Aquest setembre Joan Miquel Oliver reapareix després de la dissolució d’Antònia Font amb un nou llibre titulat ‘Setembre, octubre, novembre’ (L’Altra Editorial) un dietari molt personal. A Núvol us n’anirem oferint mostres per entregues. Les pàgines d’aquest llibre són tres mesos d’apunts al natural. J. M. Oliver es converteix en l’ombra de Miquel Riera –escalador mallorquí i catalitzador d’una pràctica esportiva molt particular, el psicobloc–amb la primera intenció de fer-li una biografia. Molt enfora d’assolir aquesta cota, el resultat és un retrat literari personal del món actual. Vida nocturna, cultura, paisatgisme, política, música, turisme, escalada, societat… Res queda fora d’aquesta anàlisi crua i espontània. Com l’ha volgut definir l’autor mateix, un llibre viscut i escrit en noranta dies.

En Jaume i jo som els fundadors i primers socis d’un club de ciclosofia, un esport que ens hem inventat. És una mescla entre filosofia i ciclisme. Ens vàrem conèixer parlant de bicicletes, ens encanten les bicicletes. Jo en tenc cinc, sense comptar les dues de la meva dona i les dues dels nostres dos fills. Ell n’ha tengudes també moltes, que les va comprant de segona mà o trobant, les arregla, les usa una temporada, i les regala quan ja no l’hi caben a la casa. Trobar parella en ciclisme és tan difícil o més que trobar parella a la vida, per això es veuen tants ciclistes sols rodant per la carretera, més que individus a peu. Parlant un dia, semblava com si en Jaume i jo fóssim els únics a haver reparat que els equipaments de molts esports, però especialment d’aquest, són ridículs. I en el cas d’una activitat quotidiana, que ho sol ser per norma general, exageradíssims.

Sortíem els primers dies en texans, ell amb una Gitane antiga de carretera que havia comprat per vint euros, i jo amb la meva Focus un poc més ‘professional’. Ara vaig amb una Brompton, però sempre vestits de carrer. Improvisam la ruta, param si un lloc ens agrada, parlam amb la gent, no ens marcam cap objectiu, no tenim en compte el calendari, deixam passar el temps i no ens preocupa fins on arribarem. Ens movem, però vivim el present i ens agrada ser on som en cada etapa del viatge. S’hi varen afegir en Guillem Cortès i en Mané Capilla. Una frase. En Guillem és llicenciat en filosofia, com jo. Va ser ell qui va definir la nostra activitat com a ciclosofia, i qui la va situar entre la ciclofòbia i la ciclofília. Quaranta i pico. Partidari de tenir més en compte la visió que la previsió com a font d’informació en qüestions climàtiques. En Mané és el bateria de Sunflowers –cinquanta mil discos venuts als anys noranta–, dels mítics Reggae Lex, dels històrics Furnish Time i dels llegendaris Wonkhai Palma. En deu tenir prop de cinquanta, si no els ha fet ja. Protagonista real del meu llibre Un quilo d’invisible.

El cas és que estàvem fent una prova d’uns quaranta quilòmetres tots quatre. En Mané volia saber si era veritat tot el que explicàvem o si després ens engoril·laríem i acabaríem pedalant tot el que donàs de si el nostre esperit vigorèxic. Va ser veritat, una passejada llarga per ses Salines, fins al far, es Llombards, s’Almunia, Santanyí… tot allò. Fent-nos fotos, reparant les bicicletes, aturant-nos a pixar, etc. Ens havíem parat a dinar a la terrassa elevada d’un restaurant de Portopetro. En Jaume no parava de llegir missatges, d’enviar-ne i de provar de telefonar. Era en Miquel Riera, que circulava per aquella zona i que passaria a fer un cafè. Jo encara no sabia qui era. Trigava i trigava.

Va pujar per les escales un home menut, de mitjana edat. Ara sé que en té cinquanta, però tothom diu, i és veritat, que pareix més jove. Em va semblar de la meva edat, que en tenc trenta-nou, o un poc més. És moreno i duia aquell dia els cabells curts tallats a màquina, no n’hi falta ni un. Amb expressió d’al·lot content, cap petit i proporcionat, però amb les faccions dividides per unes arrugues fondes que xapen una cara colrada que necessita afaitar segurament cada dia. Els ulls negres, petits, podria no tenir pestanyes, un poc amagats i tristos, contràriament a la resta. Els mou, i el cap també, com un ocellet, com una cadernera o un rupit. És com si sempre estigués pensant i a punt de verbalitzar la frase i la frase següent la trepitgés, però una tercera idea o imatge volgués botar per damunt les anteriors i col·lapsàs el sistema. Tenc la sospita que el cervell li va a mil, i que no dóna l’abast de tot el que pensa i vol dir contínuament. També podria ser timidesa: fa el gest per obrir la boca, mans, cap, i al final no diu res. Això, però seguit. Com un gorrió que ha sentit un renou i busca l’atacant en totes direccions just abans d’alçar el vol, després veu que no hi ha perill i queda a la branca. Si algú pensa amb aquesta descripció que en Miquel és un personatge estressant, és que ho he explicat molt malament. Sempre està content, i és una persona exageradament agradable. Té la veu aguda però gens estrident, és dolça i està ben timbrada.

L’expressió «estàs fet una pedra» que se li diu a un que està molt fort, és perfecta per explicar com és tot ell. La concatenació coll, espatlles, braços, avantbraços i mans, és un entramat rígid de fibres tendinoses i musculars. T’hi has de fixar un poc, a la primera no ho veus perquè va tot embolicat en una pell moderadament peluda que ho dissimula. Tret dels avantbraços, que els té dividits per la part de dedins en dues o tres seccions musculars, no hi ha cap part extremament voluminosa, però a la tercera vegada que t’hi fixes, penses, si no saps que du trenta-cinc anys escalant ininterrompudament, que et falta alguna informació important. Ara ja està passat de moda, però en Miquel és d’una època en què els escaladors es matxucaven bastant al gimnàs i es preocupaven d’estar fortíssims. Ara figura que han de ser més prims i flexibles. Forts, evidentment, si no, no fas res, ho sé perquè ho he provat, però no tan grossos. Té lògica. Ell és prim i flexible però té aquest aspecte de tio catxes i, segons en Jaume, abans l’hi tenia més.

Aquell dia va comparèixer en Miquel i ens va explicar per què s’havia torbat tant a arribar. Havia trobat un control de la Guàrdia Civil i no té la ITVde la furgoneta passada. S’havia ficat a l’aparcament d’un supermercat en una maniobra perfectament antireglamentària, com no podia ser d’una altra manera si tenim en compte que els policies no es posaran allà on els puguis evitar una vegada que ja els has vist. Així que en Miquel estava esperant que partissin per poder sortir, una eternitat. En Jaume, que ha viscut per allà i que s’ha mogut molt per la zona, havia mig intuït i li havia explicat per telèfon una solució que desembocaria només en algunes petites infraccions extra com travessar una vorera elevada i, de regal, un tram en sentit contrari que tampoc feia falta al cent per cent. Això que ens va fer tanta gràcia, estic descobrint que és la tònica habitual en el tarannà d’aquest home. Com diu en Jaume: «Hi ha un bon pajarito amb en Miquel».