Joan Margarit: “No conec cap gran poema que no s’entengui”

El poeta és el guanyador del Premi Cervantes 2019. Punts culminants de la seva obra són ‘Estació de França’ o ‘Joana’

Gerard E. Mur

Gerard E. Mur

Periodista. gerardmursole@gmail.com

Joan Margarit (Sanaüja, 1938) és el guanyador del Cervantes 2019. El poeta, autor d’una extensa obra, ha escrit una vintena de poemaris. Punts culminants d’aquesta obra són Estació de França, Joana, Càlcul d’estructures o Casa de misericòrdia. L’últim recull de poemes inèdits publicat –aparegut el 2017– és Un hivern fascinant. L’any passat va aparèixer el volum autobiogràfic Per tenir casa cal guanyar la guerra, on el guardonat desplega els temps de la infantesa i l’adolescència. En català l’acull Proa (Josep Lluch és el seu editor) des de fa una vintena d’anys. En castellà surt actualment amb Visor. Aquest any, a més del Cervantes, el poeta també ha estat reconegut amb el Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana. Ahir a la tarda, Margarit va oferir una roda de premsa en un hotel del centre de Barcelona.

Joan Margarit
Joan Margarit. | Foto: ACN

Delerós d’esplaiar-se, Margarit interromp les paraules inicials d’Emili Rosales, director del Grup 62, que l’acaba de citar: “‘La poesia va més enllà de la literatura’, diu ell”. El poeta no ho acaba de veure clar i matisa: “La poesia és una altra cosa que la literatura”. “Ens hem empassat que la poesia reposava al mateix calaix que la novel·la, el calaix de la literatura”. Quan comença a escriure poesia, Margarit s’adona que no és ben bé així, comença a distingir els matisos. Creu que són “classificacions” que hem encaixat sense desconfiar. Margarit, un poeta que sap acordar i tractar, considera que en poesia hi ha dues màximes innegociables: la veritat i la llengua. “La poesia ha de ser veritat”, ha repetit sempre. El vers veraç és  –o aspirar a ser– poesia. La resta –la mentida, la farsa– seria una altra cosa. Poesia fallida. O ni tan sols això. “La poesia és profunda però no tolera mentides; no tolera l’embolic per l’embolic”. Margarit busca la veritat, l’emoció, la claredat; fuig de qualsevol mena d’hermetisme: “No conec cap gran poema que no s’entengui”. A la transparència hi pot haver ajudat la seva altra professió: el poeta és arquitecte. La seva obra, que conté nombroses referències a l’arquitectura, té l’ordre del càlcul, de les ciències.

Pel que fa a la llengua, diu: “Una obra poètica de qualitat no es pot escriure en una llengua que no sigui la materna. Hi ha gèneres que sí que permeten això. La novel·la, per exemple. Mirem-nos França. Hi ha grans novel·listes que han escollit el francès com a llengua d’escriptura, de cultura, sense que el francès sigui la seva llengua materna”. La llengua materna és l’òrgan de la puresa: “La poesia és una gran catedral, amb les seves voltes, les seves lluernes o les seves pilastres. La catedral, però, no existeix sense la cripta, que només és un forat a terra”. Irrompen matisos: “Una cosa és això, però, i l’altra que no pugis escriure en dues llengües”. A Margarit, que alterna el català i el castellà, “els primers deu minuts del poema” li han de sortir en la llengua materna, “com els passa a tots els poetes, o almenys als bons”; més tard, la composició pot continuar en català o virar al castellà, una llengua imposada “a patades” que no pensa retornar al dictador. El castellà de Margarit, però, no només és la llengua vehicular a l’escola franquista; la llengua també el vincula al “silenci dels pares” o a l’etapa de pubertat a Santa Cruz de Tenerife (entre el 1954 i el 1956). És gairebé una part de la seva personalitat: “Cada vida porta a tenir una personalitat determinada”.

El Cervantes li arriba als 81 anys, quan les repercussions són “menors”. El futur no condiciona el present. La carrera està feta, que no vol dir tancada: Margarit escriu cada dia, porta un poema a la butxaca que deixa evolucionar en contingut i forma. Tornem a la forma, a la llengua. El poema creix en dues llengües per una “raó personal, una història vital”. “De vegades el català salva el castellà o a la inversa”. “Tinc una veu poètica que s’expressa en dues llengües”, continua. La fidelitat a la llengua materna la va considerar als vint anys, després de conèixer i xerrar amb Martí i Pol, que el va dur cap al trencall de la tria. De la trobada en va sortir “esperitat”. “Potser aquest [la llengua] era el meu problema”. També és el seu gran tema fora de les planes, on domina l’amor. Als 20 anys –recorda– escrivia en castellà; poemes que tenien “bona presència”. “Fins i tot vaig enviar un original a Cela, que me’l va tornar amb pròleg;”. Ell, però, sabia que “allò no era el que volia fer”. L’ombra de l’altre mar (1981) és el primer que publica en català.

“Tinc una veu poètica que s’expressa en dues llengües”

Margarit, doncs, no lliga el premi a la repercussió, al futur. És “el deure” el que celebra. “Aquest senyor què ven? Jo venc poesia”, resumeix, es resumeix. Per al ponentí la poesia és consol. Idea nuclear aquesta: “La poesia és una de les eines més efectives per donar consol a la pèrdua, a la pena i a la tragèdia”. Un consol d’urgència: “Tenim consols immediats. Les persones que estimem, per exemple. Però quan un problema és seriós i greu, arribarà un moment en què l’acabaràs encarant sol: et trobaràs tu sol amb la teva pena. Què tens en aquest moment a la teva disposició que no siguis tu mateix? Tens la poesia, la música i poca cosa més. Es tracta gairebé d’una raó tècnica. Les tens a mà. També consola la pintura, és cert, però ningú et portarà una pintura original. La poesia i la música són les grans ajudes, disponibles en qualsevol moment”. En aquest sentit, el poeta considera que amb el premi podrà portar el consol a més lectors, “el dona a més gent”. Un consol àmpliament vàlid: en el seu cas, un poema de Machado l’ha pogut guarir als 18, als 45, als 60 i encara als 80. “Ha servit a deu Joans Margarit. El misteri d’un poema és que no hi ha una lectura única; els poemes són infinits; és el misteri de l’art”. Admet que són temes complicats, temes que no es poden explicar amb la claredat volguda. I quan algú no pot explicar bé alguna cosa és perquè “segurament tampoc l’acaba d’entendre”.

Quan treu el cap la política, Margarit recula i es refugia en la poesia. José Guirao, ministre de Cultura, va destacar que l’obra del poeta és un exemple de “la pluralitat de la cultura peninsular”. Ell diu que no s’identifica amb cap definició. “Hi ha preguntes que serveixen per a la política i no per a la literatura. Jo no treballo per a la política. Treballo per consolar la gent solitària, que som tots, encara que molts no ho sàpiguen. I l’eina per consolar tota aquesta gent és la poesia; ho sàpiguen o no també”. L’alternança de llengües de Margarit podria ser una analogia del diàleg  que no arriba? Margarit, novament, esquiva: “Si he pogut col·laborar en alguna cosa prefereixo que hagi estat amb diàleg que no pas amb una ganivetada”. La política –repeteix– no és el seu camp d’interès, no té les “capacitats per resoldre”. “No vol dir, és clar, que em sigui indiferent. No els voto a tots”. “El meu ofici és un ofici públic que no necessàriament ha d’estar al servei de res públic”, sosté. La revolució que voldria veure, diu, és aquella en què els diners de “les feines que obliguen a vestir-se” –forces armades, seguretat, justícia…– passessin a educació. Una bestiesa? “Tant com allò de Marx”. “És la revolució que em salvaria. Substituir la repressió –qualsevol mena de repressió– per la complexitat de l’educació. Als més grans, als que vam néixer durant la Guerra Civil, aquest país encara ens fa por”.

“Als més grans, als que vam néixer durant la Guerra Civil, aquest país encara ens fa por”

Margarit, que entén la poesia com “un acte de generositat i amor”, no es permet equiparar lírica i vida: “Per sota la poesia, hi ha la vida”. La poesia, doncs, brota de la vida. No competeixen al mateix nivell. “Com pot ser la poesia el mateix que la vida? La vida és el lloc on passa tot!”. Diu que l’única vegada que s’ha enfrontat a la poesia ha estat durant l’escriptura de Joana (2002), una resposta serena i vívida a la mort de la seva filla. “Un principi bàsic que se sol acceptar és que no escriguis mai en calent. Sol ser raonable, sol funcionar. Amb Joana, però, em vaig prometre que si en aquell moment la poesia no em servia no hi tornaria. Ha estat la vegada que he escrit més al límit”. Justament, ha estat aquest poemari el que més l’ha impulsat de “cara enfora”. Va sumar un nombre important de lectors. També és el llibre amb què recomana començar l’exploració de la seva obra a qui encara no la conegui. “Des d’aleshores, mai he tornat a escriure en aquest estat. La resta de llibres dormen el que han de dormir i jo em refredo el que m’he de refredar”.

No el preocupa el discurs d’agraïment del premi, que rebrà el pròxim 23 d’abril a la Universitat d’Alcalá de Henares. “Escric poca prosa [destaca Noves cartes a un jove poeta] i sempre acabo llegint els meus poemes. Substitueixo el discurs pels poemes. No m’amoïna”. Ahir, el ministre també va escollir una peça de Margarit per anunciar la concessió del guardó. Va llegir No llencis les cartes d’amor. “L’ha escollit bé. Hem tingut ministres que no veia capaços de llegir un poema; ja és una gran cosa”, diu l’autor, que acaba la roda de premsa amb la lectura dels mateixos versos: “El soroll fred de la ciutat als vidres / anirà esdevenint l’única música, / i les cartes d’amor que hauràs guardat / la teva última literatura”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació