Joan-Lluís Lluís: “La memòria és infidel i indispensable”

“Als humans els agrada apropar-se els uns als altres”, diu Joan-Lluís Lluís, que comenta el nou confinament aplicat a França, el tercer que decreta el govern de Macron. Salives (Cafè Central / Eumo), el poemari de debut de Lluís, va precisament d’això, d’acostar-se a l’altre, del desig voluble i embriagador. El canvi de forma —puntual, inesperat— recorda el que va fer Antònia Vicens fa un grapat d’anys. Les seves trajectòries no són equiparables, però tots dos són narradors que han debutat en poesia quan res feia preveure el gir. Com Vicens, Lluís (Perpinyà, 1963) també necessita lligar la poesia a la narrativa; cal que el conjunt mantingui una evolució, un camí.

Gerard E. Mur: Per què Joan-Lluís Lluís publica un llibre de poesies ara, després d’una trajectòria sòlida en el camp de la novel·la?

Joan-Lluís Lluís: Primerament vull deixar clar que no he volgut escriure un llibre de poemes. He escrit poemes durant una gran part de la meva vida. Des que tinc tretze anys més o menys. Els primers anys només vaig escriure’n en francès perquè no sabia que es podia escriure en català. Després, durant molts anys, vaig tenir la lucidesa d’anar destruint, de mica en mica, tot el que havia escrit. Des de fa una desena d’anys, però, he detectat que hi havia una sèrie de poemes que resistien la destrucció. Aquests els he anat posant en un calaix i n’han quedat bastants. Els he revisat novament i n’he tornat a destruir alguns encara. Sempre, però, em quedava un nucli dur. I pensava que amb això, amb aquest conjunt dur, podia fer alguna cosa.

No són, doncs, peces que se circumscriguin a un període de temps ajustat, hiperconcret, recent.

No ben bé; els poemes del llibre van ser escrits entre el 2007 i el 2018, però sí que tenen una temàtica en comú i és per això que m’ha semblat que podia reunir-los en un volum. Segurament, si no hi hagués hagut aquesta temàtica unitària, no ho hauria fet. Quan llegeixo un llibre de poemes m’agrada trobar-hi una certa unitat temàtica o ambiental.

La poesia et permet expressar pensaments o sensacions que la narrativa impedeix?

Aquesta és una pregunta essencial que no sé respondre. I no la sé respondre perquè no he rumiat gaire sobre el que significa escriure poesia. En el meu cas hi ha una cosa d’acte molt primari, una cosa molt profunda. Tot d’una sento que puc dir una cosa d’una manera determinada. O que puc explicar una història d’una altra manera. En general, quan parlem de poesia, s’admet a priori que és l’autor el qui parla, que la veu és el jo directe de l’autor. En narrativa, en canvi, s’assumeix que el narrador s’interposa entre el lector i l’autor. Jo soc bàsicament novel·lista i en alguns d’aquests poemes també hi he interposat un narrador. En alguns poemes no soc jo; és un personatge el qui diu jo. Ara bé, no diré en quins passa això perquè en d’altres sí que hi aparec.

Dius que sempre has escrit poesia, des dels tretze anys. Privadament i amb continuïtat?

Bé, no n’he escrit sempre, sempre; m’he pogut passar un parell d’anys sense escriure res. O fins i tot tres o quatre. Però sempre hi he tornat i sempre he tornat a reescriure el que ja tenia escrit. O a esborrar-ho. Per mi tot és un procés bastant equivalent; esborrar, tornar a escriure o tornar a millorar. Aquests són els destins dels meus poemes i no sé quin és el millor o el més desitjable. En tot cas vaig constatar fa un temps que d’un conjunt de centenars de poemes n’hi havia trenta-dos que havien resistit i, si havien resistit, potser calia fer-ne alguna cosa.

“El lector té dret a interpretar com vulgui qualsevol llibre, sense demanar permís ni a l’autor ni a les autoritats acadèmiques”

La teva és una poesia de reescriptura obstinada, de versions rebutjades?

Em reescric molt, sí; repasso molt tot el que he escrit. En el cas de les novel·les, en general, les reviso entre vint-i-cinc i trenta vegades. En poesia em passa el mateix. Els poemes que vaig escriure el 2007 o 2008 vaig considerar que els tenia acabats fa un parell d’anys. Els dos que vaig tancar el 2018 feia dos anys i mig que els havia escrit i em semblava que era massa poc temps, que eren d’ara. Vaig decidir incloure’ls al poemari, però col·locats entre els altres perquè no es notés massa. Sé que hi ha gent que escriu un poema al matí i al migdia ja el penja a la xarxa. Em sembla bé, però jo soc incapaç de fer això. Necessito temps per donar una cosa per bona.

Com a lector, com t’has relacionat amb la poesia? Quina ha estat la teva educació poètica?

La primera part de l’educació poètica la vaig fer a través de la cançó francesa, quan era adolescent. Hi ha hagut bastants cantants francesos que han versionat poemes; Brassens o Léo Ferré són els principals. Ells em van permetre començar a entendre la poesia infinitament millor del que feien els professors de francès, que m’obligaven a aprendre de memòria poemes de Rimbaud, Baudelaire o Victor Hugo. Amb els cantants, doncs, vaig fer l’entrada. La resta ha estat un aprenentatge bastant autodidacte; fins al punt que vaig haver de fer un esforç per tornar a llegir i apreciar la poesia que m’havia disgustat. Tot això pel que fa a la poesia francesa, que és el meu nucli de base; jo soc un producte de l’escola francesa. Més endavant, de mica en mica, vaig adonar-me que hi havia poesia escrita en català, cosa que no sabia; ho vaig saber als setze anys, moment en què un professor de català —no de llengua catalana, sinó de sensibilització a la cultura i la llengua catalanes; professors de català no n’hi havia perquè no existia el títol— va portar a classe l’Assaig de càntic al temple, de l’Espriu. I allò va ser un gran xoc. Per mi, fins a aquell moment, la cultura catalana era molt poca cosa. No en sabia res. Sempre dic que vaig passar de cançons infantils a Salvador Espriu, sobtadament. De cantar «Ai, Pepet, si vas a l’hort…», que és una cançó típica rossellonesa, a llegir l’Assaig de càntic al temple. Va ser un xoc considerable. I aleshores vaig començar a gratar, a veure què hi havia. Anava sovint a la Llibreria Catalana de Perpinyà, que acabava d’obrir. I també vaig descobrir autors a través dels cantants de la cançó catalana que havien musicat poetes; Raimon o, sobretot, Ramon Muntaner, que és un dels grans cantants que hem tingut. Vaig fer aquest procés i vaig anar creant-me un gust propi.

T’has creat un altar propi de poetes? Tens el teu cànon personal o el teu consum lector és més dispers, menys estable? El llibre s’obre amb una cita d’Eliot, per exemple.

Soc un lector molt espars, globalment dispers, tant en novel·la com en poesia o assaig. Llegeixo autors, els segueixo, els deixo de llegir, hi torno més tard… O no els acabo. Soc un gran començador de novel·les i no un gran acabador. Amb la poesia em passa el mateix. Espigolo molt. Em compro llibres de poesia o en llegeixo a peu dret a la llibreria; llegeixo tres poemes i ja tinc la impressió de tenir-ne prou, cosa que segurament no és veritat, però és la sensació que tinc. A alguns, però, sí que vull seguir explorant-los. El cas d’Eliot és un cas típic de poeta que coneixia molt poc. El vaig descobrir a través d’una traducció de l’Àlex Susanna i em va meravellar. No vaig insistir gaire, però. I fa relativament poc he mirat de trobar altres llibres seus per tenir una idea més global de la seva poesia.

El poemari es pot llegir com la vida sentimental d’algú, com episodis d’una única vida amorosa. L’has concebut així?

En això soc molt poc clar; estic obert a qualsevol interpretació. El lector té dret a interpretar com vulgui qualsevol llibre, sense demanar permís ni a l’autor ni a les autoritats acadèmiques. És una lectura possible la que fas. Jo potser també ho veuria així, però no parlaria d’algú, sinó d’alguns. Per mi, el poemari té forma de calidoscopi, de fotografies diferents que poden pertànyer a vides diferents; moments diversos que conjuntament formen una mena d’arc, un arc perfectament voluntari que va de la foscor a la llum.

Podem detectar una evolució afirmativa, sí.

Vaig adonar-me que entre els poemes n’hi havia de molts lluminosos i de molt foscos i vaig pensar que havia d’endreçar-los en funció d’aquesta característica. Primer vaig pensar d’anar de la llum a la foscor, però ho trobava depriment, i vaig decidir que el millor era invertir l’ordre. És un avís al lector: es comença malament, pels poemes foscos i tristos, però, de mica en mica, tot es va alleugerint; s’acaba amb coses bastant lluminoses. Suposo que aquest arc ve induït pel meu jo de novel·lista, que necessita buscar una forma narrativa. El poemari no té continuïtat lògica o narrativa, però necessitava pensar que sí que hi havia un camí, una evolució.

Hi veig una certa combinació de relat cronològic i biogràfic, que no ha de ser forçosament el teu.

És probable; soc jo l’autor de tot. Encara que hi hagi posat un jo de narrador, com en una novel·la, sota el jo de narrador sempre hi ha l’escriptor, que truca a la porta. Sovint és el mateix, però no sempre.

“No sentir desig en un moment en què vols tenir-ne és molt trist, molt dur. I també és dur per a aquell que és objecte del no desig, aquell que potser n’espera”

A Salives, el record és un material important. Els amors exposats són amors més recordats que viscuts; magnificats per bé i per mal.

No en tinc una idea clara d’això; em costa respondre. Hi ha poemes que vaig escriure en un moment precís de la meva vida. Són poemes que, després, els vaig retreballar com si aquest moment precís no fos meu, com si fos d’algú altre. No m’interessa explicar les meves misèries o les meves alegries. M’interessa fer literatura. Hi ha un punt de distància que crec que és necessari. També puc dir que hi ha altres poemes que estant escrits des del record d’una cosa molt precisa de la meva vida, d’una persona precisa. Per mi la memòria és el que permet que una cosa viscuda en un instant pugui perdurar en el futur. I en aquest futur fer-ne una cosa diferent de com ha estat viscuda realment. La plasticitat de la memòria m’interessa molt. La memòria deforma les coses; és una cosa molt infidel i alhora indispensable. Una cosa que ens guia, gairebé com el gos que guia el cec, sense saber molt bé on anem. És una eina molt potent per anar confegint una realitat passada que és alhora certa i imaginària.

La primera meitat de l’arc —la part fosca— està unida al desamor, al fracàs sentimental, a l’escepticisme de l’amor de llarga durada.

Sí, però no només és desamor el que hi ha. També hi ha una falta clara de desig. La falta de desig pot ser un gran drama per a qui la viu. No sentir desig en un moment en què vols de tenir-ne és molt trist, molt dur. I també és dur per a aquell que és objecte del no desig, aquell que potser n’espera. És realment complex. Tinc la impressió —i això és una teoria personal— que l’amor és un ésser viu que sabem quan neix però no sabem quan es morirà. Hi ha parelles que tenen la sort de crear un ésser viu —un amor— que viu més enllà d’ells. Poden aconseguir viure tota la vida amb aquest amor. En canvi, en altres casos l’amor és un ésser viu que té una durada de vida molt més curta que la dels éssers que l’han engendrat. I per tant s’acaba. És aquí quan ens hem d’espavilar, quan hem d’anar al psicòleg o quan intentem fer poemes que s’aguantin drets.

El llibre s’ubica en un punt d’equilibri, entre dos vessants. Un vessant carnal, sexual, absolutament terrenal, que travessa molts poemes. I un altre d’espiritual, més marcat en la primera part, en què compareix Déu.

Ho he fet sense adonar-me’n gaire. Ha estat posteriorment que he detectat això. No és una voluntat clara ni conscient. És veritat que Déu apareix en els poemes tristos i això deu ser perquè li tinc molta mania. No crec que existeixi, soc ateu, però Déu és un ésser fantàstic per a la poesia i per a la literatura en general. Li podem carregar totes les desgràcies i alguna felicitat de tant en tant. Quan parlo de Déu, parlo del meu jo impotent. Crec que Déu és impotent. O, si no és impotent, almenys és indiferent. No es preocupa pels humans. Si existís, seria un Déu d’absoluta indiferència. Déu és una metàfora de la meva pròpia impotència, de la impossibilitat de resoldre els meus problemes. A qui puc adreçar-me? A qui puc fer els retrets? A Déu. Aquest Déu és el meu jo que no sap resoldre els problemes.

El desig és un dels grans temes del llibre. És un desig voluble i embriagador, delirant en alguns moments.

El llibre comença amb un desig que és embriagador per la seva absència; és l’embriaguesa que se sent al matí després d’una nit de borratxera, quan et lleves amb el cap espès. Després, el poemari recupera una altra mena d’embriaguesa. És una paraula que em sembla justa pel que fa a la segona part; la part del desig complert i compartit, que és una de les grans meravelles que pot conèixer l’ésser humà i val la pena parlar-ne encara. El llibre passa d’una embriaguesa sòrdida i bruta a una altra d’etèria i feliç. Hi ha embriagueses tristes i alegres.

La llengua del poeta és diferent de la del novel·lista? Creus que hi ha algun canvi en aquest sentit?

Crec que la llengua és la mateixa, però aquí està més condensada; no tant en l’aspecte de la recerca de la paraula justa, que és el mínim que es pot demanar a un escriptor, sinó en la recerca de la paraula pesant, la que té més pes per descriure un concepte. De vegades en la novel·la cal utilitzar paraules pesants, però també has de treballar amb paraules lleugeres per no distreure l’atenció del lector. En poesia és més fàcil posar paraules que tenen un pes específic, que n’hi hagi més. Com deia, però, no he intentat tenir una llengua diferent. He intentat, sobretot, que hi hagi música en cada línia. No sé si ho he aconseguit, però he provat d’anar cap aquí.

Un altre equilibri és el de les imatges; la mescla entre lirisme i escenes transparents, fins i tot brusques: “Hem romput el pacte de la pell / i el món és sec com el teu cony”.

La música demana, de vegades, un cop de bateria. Quan poso una paraula molt crua no ho faig per impactar ni per mostrar atreviment. Em sembla que en un moment determinat és necessari un cop fort. Una paraula crua i breu pot tenir un efecte d’aquesta mena.